Ja sabeu, segurament, que sóc l'autor de diversos blocs, els principals aquest i Cementiri de Pneumàtics, que és on faig les crítiques de pel·lícules... llevat de casos molt especials com el que en el seu dia em va fer analitzar una pel·lícula aquí, En Ralph el destructor, i avui, per la seva indiscutible relació amb els videojocs, parlaré també de manera excepcional a 3 Botons i START de la pel·lícula Pixels.
Feia molts mesos que se n'estava parlant, que ens en posaven el tràiler abans de la projecció de moltíssimes pel·lícules -ho notem, és clar, si som d'anar al cinema com a mínim un cop al mes-. El mateix tràiler, ni tan sols amb variants, un cop rere l'altre, i tot i que estic segur que la major part del públic l'ha vist unes quantes vegades, sempre hi ha aquells que riuen en veu alta -potser per fer-se notar- amb els gags que se saben més que de memòria.
Uns gags que, com passa amb tots els films de comèdia que es veu a venir que seran més aviat dolents, són els millors de la pel·lícula i ja els coneixem del tràiler, de manera que no es fa cap favor al producte en conjunt. I és clar, durant el film sentirem riure gent que segurament ja va riure en veure aquelles escenes al tràiler, i a sobre diverses vegades. És un fet. Passa sempre.
Si heu vist la pel·lícula us deveu haver adonat que hi ha un parell d'escenes que a la versió final són força diferents, és ben curiós. Però parlem de Pixels, dirigida per en Chris Columbus, producció que ha perdut calés i tan malament han deixat tantíssims mitjans: és realment tan dolenta, aquesta pel·lícula que homenatja els videojocs de recreativa de principis dels anys 80? No, però val la pena anar-la a veure pensant que sí, que és un producte lamentable com ens estan venent a tot arreu. Perquè no ho és.
Simplement es tracta d'una comèdia poca-solta i farcida de deus ex machina que, tanmateix, proporciona una bona estona, no es fa gens avorrida ni pesada i, per als amants dels videojocs retro, és una festa de la nostàlgia i una benvinguda apologia del frikisme.
La premissa és la següent: el 1982 la NASA va enviar a l'espai una càpsula amb informació sobre la cultura terrestre amb la intenció de presentar-se així a qualsevol forma de vida alienígena -no és una història real, però sí que existeixen unes quantes càpsules temporals destinades a ser obertes pels mateixos humans en moments diferents del futur, alguns d'aquí a milers d'anys, i n'hi ha que s'han enviat i s'enviaran a l'espai-, i entre els elements culturals difosos hi ha un vídeo del campionat mundial de màquines recreatives de 1982.
Més de 30 anys després, la Terra s'enfronta a una invasió en què les armes són aquells videojocs fets realitat en forma de píxels tangibles i destructius, i l'exèrcit dels Estats Units ha de recórrer a l'ajuda de tres frikis que han acabat força malament tot i que de petits es pensaven que ser uns experts en videojocs els serviria d'alguna cosa a la vida.
Es tracta que, aprofitant els seus coneixements dels videojocs concrets que els ataquen -hi reconeixerem clàssics com Galaga, Centipede, Pac-man o Arkanoid, a més d'alguns anacronismes com Paperboy, Tetris o Duck Hunt, no inventats encara el 1982-, el trio protagonista format per en Sam Brenner (Adam Sandler, que endolla en petits papers bona part de la seva família), en Ludlow Lamonsoff (Josh Gad) i l'Eddie Plant (Peter Dinklage, el Tyrion de Game of Thrones) s'enfrontin al peculiar enemic gràcies a les seves habilitats més que no pas a un entrenament militar, que és el que caldria en una invasió convencional.
Això permet una sèrie de situacions de comèdia barrejades amb l'ús d'excel·lents efectes especials que són el punt fort de la pel·lícula, però no cal que hi busquem una història construïda sense errors, ni versemblant, ni realista. Representa que ens ataquen personatges sortits de videojocs, caram!
Per cert, al repartiment hi veurem també la Michelle Monaghan fent de coronel Van Patten, el veterà Brian Cox, en Kevin James fent de president dels Estats Units, cares conegudes com la d'en Sean Bean o la curiositat del professor Iwatani, creador d'en Pac-man: el personatge és interpretat a la pel·lícula per en Denis Akiyama, però el de debò també surt en un petit cameo.
Per culpa del tràiler, repetit tantes vegades com he dit més amunt, no és cap sorpresa que en el clímax de la pel·lícula el videojoc protagonista sigui el primer Donkey Kong, on va debutar també en Mario, i probablement el títol -tot i que més aviat el personatge- més recognoscible per part del públic més jove, aliè a una sèrie de referències que segurament es perdrà perquè el públic objectiu del film, admetem-ho, és bastant concret.
Jo mateix, que tinc una edat, no jugava en aquella època i molts videojocs els conec de nom i d'haver-ne provat versions per a sistemes domèstics, com el Galaga per a l'MSX, però ni llavors, que acabava de néixer, ni més endavant, vaig trepitjar gaires salons recreatius. No sóc aquest tipus de jugador. Malgrat tot això, Pixels em va deixar amb un somriure a la cara, per tant la recomano a qualsevol videojugador amb dècades d'experiència o un mínim interès pel retro. Per cert, l'origen de la pel·lícula és aquest:
El 2010 el francès Patrick Jean va fer aquest curt que Columbia Pictures va adquirir per tal de fer-ne el film de què he parlat avui. No està gens malament, oi?
