Repàs videojoquístic de 2022

Seguint la tradició dels darrers anys, arriba l'última entrada de desembre i la dedicaré a fer una ullada al que ha representat per a mi, en matèria de videojocs, l'any que acaba.

 

Ha estat un any que m'he pres d'una altra manera, en què no m'he volgut pressionar a mi mateix per anar guixant de la llista els videojocs pendents que fa uns anys que col·loco als llocs visibles de la cua. És una cua que encara existeix, sí, però que em prenc com a referència per si en algun moment es produeix la poc probable situació que no tinc jocs en marxa i vull decidir a què jugaré a continuació. Per tant, és purament orientativa. 

 

Una cosa que puc explicar, per exemple, és que si l'any passat em vaig endinsar seriosament en els beat'em ups -i continuen sent un gènere que exploro amb delit-, el 2022 ha estat el meu any de fascinació amb els shoot'em ups, i me n'he acabat dos. Tota una fita.

Un dels propòsits que em feia habitualment era passar-me algun shmup, si podia ser l'R-Type, que és conegut per la seva llegendària dificultat, però no em fa res que hagin estat dos títols com el GG Aleste i el Magic Girl, a l'altre extrem per la seva notable amabilitat. M'ha agradat molt jugar-hi i he provat més títols, però a partir d'ara ho faré assumint que s'ha de ser d'una determinada manera per entrenar-s'hi metòdicament, si es volen acabar els que no tenen la dificultat tan baixa, i que el meu enfoc consistirà en passar-m'ho bé i arribar fins on pugui.

Un altre fet destacat, i molt, és que he entrat a la "nova generació", 2 anys després, i hi he posat cometes perquè ha resultat que ni el salt és tan gran ni els exclusius generacionals tan nombrosos, segurament pels problemes per satisfer la demanda a causa de la crisi dels xips i perquè l'anterior generació té un parc considerable de consoles i encara són molt populars.

Dit això, aquesta vegada he saltat a Sony, a la PlayStation 5, per una raó ben senzilla i relacionada amb el que he dit abans: si els jocs de Microsoft surten encara a la meva estimada i utilitzada Xbox One, el que em faltava era el catàleg PlayStation, i com que no tinc la PS4, comprant la seva successora tinc accés al catàleg de dues consoles. 

Va costar força aconseguir-la, més encara que no pas reunir els diners, però per fi me la vaig poder comprar. Ara falta el petit detall de trobar temps per jugar-hi, i és que el meu escàs temps lliure ara s'ha de repartir entre més màquines.

No ha estat l'única maquineta nova que m'he comprat, ni de bon tros. També han caigut l'Egret II Mini de Taito, amb 40 jocs en memòria, l'Evercade VS, la versió de sobretaula de la fantàstica proposta retro amb cartutxos de Blaze, i la Mega Drive Mini 2, la segona rèplica miniaturitzada de Sega dedicada a la Mega Drive.

Malauradament he tingut menys temps per jugar que l'any passat, i és que he sigut pare per segon cop i tenir cura de dues criatures és més que la suma de les parts, així que les meves estones de joc han estat esgarrapades i això m'ha obligat a adaptar-me al que hi hagués, i a jugar sobretot en sistemes portàtils o, com la Switch, amb opció de ser-ho. Aquests han estat els únics títols que m'he acabat aquest any:

• The Legend of Zelda: Ocarina of Time 3D
• Life is Strange: Before the Storm
• Magic Girl 
• Shantae and the Pirate's Curse
• Mega Man 6
• Journey to Silius
• GG Aleste 
• Journey
• Paper Mario
• Phoenix Wright: Ace Attorney

Només 10, com podeu veure. Força menys que els 17 de l'any passat, que ja representaven una baixada respecte a l'anterior.

D'acord, la quantitat no importa, sinó la qualitat del temps invertit, i no tinc la sensació que hagi perdut el temps amb jocs que se m'hagin fet pesats, i tot i que les circumstàncies personals hi han influït indiscutiblement i no tots els videojocs són igual de llargs i difícils -podria haver jugat a 20 títols curts i fàcils, per exemple-, no puc evitar tenir la sensació que ha estat molt poc.

És clar que això reflecteix que he jugat menys, de la mateixa manera que he llegit menys, he vist menys sèries i menys pel·lícules. És el que hi ha. De tota manera, aquests han estat els títols als que he dedicat almenys dues sessions durant el 2022:

 

 

Un any diferent, obligat per les circumstàncies, però en el qual també he estrenat compte de Twitter dedicat al blog i he continuat nodrint de continguts el d'Instagram i, com ja m'agrada que passi, he continuat aprenent moltes coses relacionades amb els videojocs. 

 

 

 

 

Anàlisi: Mega Man 6

Llegint el títol de l'entrada potser us preguntareu: on són, les anàlisis dels anteriors jocs de la saga? Doncs bé, només n'havia fet una, un pack doble amb les entregues 3 i 4, que vaig publicar a Retroscroll. El temps dirà si, tornant-hi a jugar, perquè m'agradaria fer-ho, acabo parlant dels números que m'he saltat, però que avui a 3 Botons i START s'estreni aquesta mítica saga directament amb la sisena part tampoc ho veig un gran problema. M'agrada sorprendre parlant de títols inesperats. 

Així doncs, avui parlaré del Mega Man que m'ha semblat més fàcil, i tot i que és fins a cert punt divertit veure les discussions en fòrums sobre quins són els jocs més fàcils i difícils de la sèrie, atès que no hi ha consens al respecte, d'aquest se sol dir que és el més fàcil i, almenys de moment, hi estic d'acord. Cosa que no és dolenta. 

El Mega Man 6 va sortir el 1993, amb la Super Nintendo ja força establerta al mercat i amb la NES als últims anys de la seva vida comercial, i de fet uns mesos després sortia per a la 16 bits de Nintendo el Mega Man X, de manera que, pel que diuen -jo en aquella època no seguia aquestes coses-, la sisena part de la saga a la consola que la va veure néixer va passar una mica desapercebuda. 

Argumentalment parlant, aquest cop la cosa fa un gir una mica més original i representa que té lloc un torneig de lluita entre robots d'arreu del món, però el misteriós Mr. X, que no ens podem imaginar de cap manera qui és en realitat, els ha acabat controlant per tal de conquerir el planeta.

Evidentment, aquests robots són els Robot Masters del Mega Man 6, i ja sabem que un cop els vencem tocarà anar a les pantalles de l'enemic final i, en algun moment, ens haurem d'enfrontar a una cosa que sempre em fa mandra, que no m'agrada gens, que és el boss rush. 

Però no avancem esdeveniments: en Mega Man haurà de salvar el món un cop més enfrontant-se a aquests enemics de final de pantalla i, és clar, a les seves respectives pantalles. Podem veure-hi robots relacionats amb el vent, la neu, el foc, les plantes... res que no haguéssim vist en entregues anteriors, però se n'introdueixen alguns de més originals.  

Per exemple, la pantalla del Tomahawk Man està inspirada en elements típics i tòpics dels westerns, amb el simpàtic robot Colton com a enemic recurrent, i uns paisatges que evoquen el Grand Canyon i les extensions àrides dels Estats Units. 

N'hi ha una, la del Knight Man, que ens porta a un castell medieval, i la d'en Yamato Man té una inspiració japonesa clàssica. 

Val a dir que el 1993 els desenvolupadors de videojocs per a la NES ja sabien el que es feien, i a can Capcom ja havien fet filigranes en jocs anteriors, però els detalls del Mega Man 6 són deliciosos, com aquest sol ponent. 

Musicalment, però, si bé no tots els títols de la saga tenen la mateixa proporció de melodies memorables i enganxadisses i d'altres de més oblidables, el sisè joc empra un estil més calmat, més fosc, i no ens trobarem taral·lejant-ne cap peça, encara que repetim i repetim les pantalles per mort.
 

Cosa que tampoc no passarà tant -almenys en el meu cas- com en altres Mega Man. M'encanta la saga, però no he jugat mai dos cops a mateix joc i soc dolent. Amb això vull dir que no em sé de memòria quins Robot Masters ni quines pantalles hi ha a cada títol, però el que sí que pogut percebre des dels meus modestos coneixements és que cap de les pantalles té una dificultat plataformera a l'altura de la reputació d'aquesta franquícia. Moments puntuals, pot ser. Que facin venir ganes de llençar el comandament per la finestra -o la Switch sencera si es juga en aquesta consola-, de cap manera.

Pel que fa als enemics de final de pantalla, i ja que hi som, al tram final amb el castell del dolent i el boss rush, tampoc no tenen una dificultat desesperant. Com sempre, tenim a la nostra disposició les armes especials obtingudes en derrotar altres enemics finals, i cal veure quin és l'ordre òptim per començar i continuar, però en general no són tan difícils i, a més, el Mega Man 6 és extremament generós a l'hora proporcionar-nos tancs d'energia que ens ompliran la barra de vida en cas que ho necessitem, i se'ns arribaran a acumular fàcilment. Això és el que, en realitat, m'ha permès acabar-me el joc en poques sessions. Però hi haurà qui ni tan sols els necessiti, n'estic convençut.

Des del punt de vista jugable, en entregues anteriors la fórmula havia començat a mostrar símptomes de cansament, que no vol dir que els jocs no fossin bons. El Mega Man 5, en especial, no aportava novetats, però quan una cosa està ben feta, que sigui "més del mateix" tampoc no és un gran problema. Aquesta entrega, en canvi, presenta una novetat ben curiosa, tot i que si som amants dels animals ens deixa una mica tristos: en Rush no hi apareix com a tal, sinó que els seus poders els aprofitem fusionant-lo amb el protagonista, que l'incorpora a l'armadura i pot volar o destrossar blocs del camí. 

Es tracta d'un joc prou complet, digníssim de la saga que representava i un bon comiat de la NES, perquè després el veuríem a la SNES breument, si més no la sèrie original -la del Mega Man X s'hi va estar més temps-, i a partir d'aquí passaria per sistemes més moderns, amb altres spin-offs i les entregues modernes de la línia original que s'han fet anava a dir "fa poc" però, amb la conya, del Mega Man 9 ja en fa 14 anys. 

He dit que soc dolent, però també que m'encanta la saga, oi? Doncs hi continuaré jugant gràcies als Mega Man Legacy Collection i, si tot va bé, en tornaré a parlar quan m'encarregui del Mega Man 7. Us hi espero.