Noms: Ryûichi Nishizawa

Nova entrega de la secció en què repasso breument el perfil d'alguna persona involucrada d'una manera o una altra amb la història dels videojocs, no grans noms coneguts per tothom, sinó de petits i de mitjans, i avui és el torn del senyor que va crear una franquícia que va triomfar a les recreatives i en consoles de 8 i 16 bits, i que recentment ha viscut un revival.

 

En repassaré la trajectòria i veurem què més ha fet, aquest home, al llarg de la seva carrera al món dels videojocs. 

Ryûichi Nishizawa (1964) va néixer al Japó, com es pot deduir del nom -tot i que mai se sap quines són les circumstàncies de cadascú-, i des de ben jovenet es dedica a la creació de videojocs. En aquesta entrevista afirmava que va començar a Tehkan i que llavors va fitxar per la llavors naixent UPL, on va codesenvolupar el títol arcade Mouser, de 1982-83, amb l'altra persona que formava part de l'equip, i de la qual no he trobat el nom.

Aquell era un títol que bevia molt del Donkey Kong, i és que, com assegura el senyor Nishizawa, allà ningú sabia com es feien els videojocs, directament, i van crear aquest tot analitzant la rom del mític títol de Nintendo.

Després va participar també en els dissenys del NOVA2001 (1984), un joc molt inspirat en el Robotron 2084, i el mateix any es va encarregar de pràcticament tots els apartats del Ninja-kun: Majô no bôken, conegut a occident com a Ninja-kid, inclosa la programació:

Un títol purament arcade i addictiu del qual podem gaudir a la línia Arcade Archives de la PlayStation 4 i la Switch -curiosament, al Twitter d'aquest senyor podem veure que hi juga i que hi introdueix puntuacions amb el sobrenom de "BUCHA"-, i que va generar seqüeles i tota una franquícia, que en consoles va protagonitzar el personatge Jajamaru-kun, com explicava en aquesta antiga entrada. 

Després, el 1985 va fer el joc Raiders5, un títol de trencaclosques en què ho va fer tot llevat de la música, i tot seguit va deixar la companyia per crear-ne una de pròpia, que es va anomenar Escape. L'any següent es va publicar el seu primer videojoc per a recreatives, i l'iniciador de la saga per la qual és més reconegut en Ryûichi Nishizawa.

Efectivament, és el Wonder Boy, títol de 1986 al qual es podia jugar gràcies a la placa System 1 de Sega, per això n'hem vist el logo al principi del vídeo, i que va ser tot un èxit, així com també ho va ser en les seves conversions domèstiques, el mateix any a la consola SG-1000 de Sega, i de la mateixa companyia el 1987 a la Master System, amb la versió de Game Gear el 1990. Per a sistemes d'altres empreses, tornant al 1987 s'hi va poder jugar a l'Amstrad CPC, a l'Spectrum i al Commodore 64.

Aquesta entrada no està dedicada al joc ni a la seva història, això ja ho vaig fer fa un temps, però cal esmentar breument que en aquest punt es va produir una famosa escissió: Hudson Soft va adquirir els drets per fer-ne ports per a consoles no de Sega, i va resultar que Sega li havia comprat a Escape -que llavors havia canviat de nom per Westone Bit, perquè Nishizawa va considerar que "Escape" era un mal nom per a una companyia- els drets dels personatges i el nom, mentre que la resta d'elements sí que els podia fer servir qui arribés a un acord amb Westone. Això va donar com a resultat que la versió de Hudson es digués Adventure Island i tingués un altre protagonista, i així és com va arribar a la NES i la Game Boy.  

Les continuacions d'aquell primer títol de Hudson van continuar en la mateixa línia, però els Wonder Boy van tirar cap a una altra banda, amb moltes diferències a cada entrega, com es va veure ja a la primera seqüela.

 

Es tractava d'aquest Wonder Boy: Monster Land, per a la placa System 2 de Sega i llançat l'any 1987, i durant aquell any i el següent n'anirien sortint versions domèstiques, la més coneguda de les quals la de la Master System, el 1988, amb el lleuger canvi de títol Wonder Boy in Monster Land. En d'altres sistemes tindria diversos noms, diferents d'aquest, que es va quedar Sega per a la seva consola de 8 bits de sobretaula.

 

Després començaria un embolic de títols del qual no és el moment de parlar, però diguem que hi va haver més d'una tercera part de la saga. La que ens interessa per al perfil del senyor Nishizawa és la més famosa i estimada, precisament:

 

 

És el Wonder Boy III: The Dragon's Trap, de 1989, directament per a la Master System. Curiosament, tot i que en teoria són iguals, al protagonista d'avui només se l'acredita com a director de la versió de Game Gear, de 1992, i no n'he pogut trobar cap informació que indiqui que ho és també de l'original, però m'estranya i tampoc no li veuria el sentit, si són iguals.

Nishizawa va dirigir el 1990 el shooter arcade Aurail, va programar el beat'em up exclusiu de recreatives Riot City (1991) i tornaria a dirigir un joc de la saga Wonder Boy en sortir, per a la Mega Drive, el Monster World IV, títol de 1994 que inicialment es va quedar al Japó, però que va sortir traduït en versió digital per a Xbox 360 i PlayStation 3 a la línia Sega Vintage Collection i es va incloure a la Mega Drive Mini. Properament n'ha de sortir un remake, Wonder Boy: Asha in Monster World, que també dirigeix ell i que inclou la versió de Mega Drive.

Anem a l'any 1995, en què es va llançar per al Mega-CD el Dungeon Explorer, una barreja d'action RPG i hack and slash que va codirigir amb Hideo Nakajima i que Westone va codesenvolupar amb la seva amiga Hudson Soft.

El 1996 dirigia l'RPG per a Super Famicom Dark Half, que va tenir una acollida força bona i del qual va escriure algunes parts del guió, i des de llavors no ha tornat a dirigir cap videojoc.

 

 

Això no significa, però, que s'hagi retirat. Principalment, però, s'ha dedicat a supervisar el llegat de la seva obra, com per exemple el recopilatori Sega Ages 2500 vol. 29: Monster World Complete Collection, per a les PlayStation 2 japoneses, de 2007, o més recentment la col·laboració amb Lizarcube en la creació del remake Wonder Boy: The Dragon's Trap (2017, per a Switch, PS4, Xbox One, ordinadors i smartphones) per part dels francesos, a més de tasques de consultor al Monster Boy and the Cursed Kingdom (2018, també per a totes les consoles actuals i ordinadors), un títol de la saga Wonder Boy en tot llevat del nom, perquè els drets, com dèiem al principi, els posseeix Sega.

 

 

Com podem veure, potser no és el nom que més sona al món dels videojocs, però té un currículum més que respectable, amb la paternitat d'una saga estimada de l'era sobretot dels 8 bits, però que recentment, per un motiu o un altre, torna a estar de moda. N'hem repassat el més important pel que fa a trajectòria, tot i que, com és evident, al llarg de la seva carrera ha dut a terme més tasques, si bé de menys importància.  

 

De cara al futur proper, em resulta especialment excitant el fet de saber que els esforços conjunts d'ININ Games i Strictly Limited Games han fet per rescatar el Clockwork Aquario, un projecte de 1992-93 que havia de sortir per a la placa System 18 de Sega, però que per culpa d'una mala acollida en fase prèvia al llançament i l'arribada de les 3D com a nou estàndard es va aparcar. A la primavera d'aquest 2021 està previst que surti per a Switch i PlayStation 4, amb l'equip original implicat profundament en aquest llançament.

Fonts: 

Hardcore Gaming 101

Moby Games

 

Sega Retro

 

Wikipedia

Compres: gener de 2019

Gener és el mes dels Reis d'Orient, i com no podia ser d'una altra manera aquesta entrada estarà protagonitzada en part pel que em van portar, però això no significa que no em comprés altres coses, que també repassarem.

Comencem amb l'aprofitament d'ofertes digitals de Microsoft per la campanya de Nadal, de les quals vaig adquirir, a preus ridículs perquè va ser a la store turca, els següents:

Comencem amb el Yooka-Laylee, un títol de Playtonic, formada per antics treballadors de Rare, que sens dubte i sense amagar-se'n s'inspira en la saga Banjo-Kazooie.

L'hauria volgut tenir físic a la Switch, però no es va distribuir per canals normals, i al final per un preu extremament baix el vaig adquirir per a la Xbox One en digital.

Tinc pendent jugar (desprecintar, de fet) el Deus Ex: Human Revolution - Director's Cut per a la Wii U, i la seqüela, Deus Ex: Mankind Divided, era quelcom que no tenia pressa per comprar, però l'edició digital de luxe amb tot el contingut també, per quatre duros, era difícil de rebutjar. 

No a la turca, sinó a l'espanyola, perquè la a Xbox 360 no es pot fer d'una altra manera legalment, també hi havia ofertes nadalenques i vaig comprar les versions digitals de tres jocs que havia estat buscant recopilats en suport físic, però mai no estaven prou barats, així que a menys de 2 euros per cap no m'ha fet res que fossin digitals.

 

Es tracta del Tomb Raider: Legend, el Tomb Raider: Anniversary i el Tomb Raider: Underworld, que la saga sempre m'ha interessat, des que vaig jugar al primer en Saturn -no me'l vaig acabar, per cert-, i segueixo els moderns, però aquests són del mig, de quan la franquícia va començar a revifar després d'algunes entregues discutides, i tenia ganes de tenir-los.

Ja es va veient que m'obro i accepto els avantatges del format digital, però hi ha coses per les quals no passo, i una que no suporto és que algunes companyies, especialment Capcom, llancin edicions físiques al Japó però no a Occident.

Gràcies a un company que era al Japó quan van llançar un parell de coses que m'interessaven les vaig poder comprar per Amazon i sense enviament, i me les va portar abans de Reis i tot. Una és el Capcom Belt Action Collection, conegut als Estats Units i Europa, on el recopilatori només està disponible digitalment, com a Capcom Beat'em Up Bundle, que inclou les versions recreativa de:

• Final Fight
• Armored Warriors
• Battle Circuit
• Captain Commando
• The King of Dragons
• Knights of the Round
• Warriors of Fate

Que em va molt bé, ara que m'ha agafat molt fort amb aquest gènere, que encara he de descobrir força. Fora de Capcom, i ja perquè per l'origen dels jocs és difícil que ho arribem a veure en aquestes terres, també em va poder portar això:

El Kunio-kun: The World Classics Collection, un recopilatori de jocs de la saga Kunio-kun, que sempre m'ha atret molt, i que gràcies a la característica de regió lliure de la Switch podré tastar bé, almenys en el que inclou, que és el que va sortir a la Famicom/NES. Som-hi:

• Downtown Nekketsu kôshinkyoku: Soreyuke daiundôkai
• Nekketsu kôkô dodge ball bu
• Nekketsu kakutô densetsu
• Nekketsu! Street basket
• Nekketsu kôkô dodge ball bu: soccer hen
• Bikkuri Nekketsu shinkiroku: harukanaru kin medal
• Kunio-kun no Nekketsu Soccer League
• Ike Ike! Nekketsu Hockey Bu: subette koronde dairantô
• Nekketsu kôha Kunio-kun
• Downtown Nekketsu monogatari
• Kunio-kun no jidaigeki da yo zen'in shûgô!
• Renegade
• Super Dodge Ball
• River City Ransom
• Crash 'n the Boys Street Challenge
• Double Dragon 
• Double Dragon II
• Double Dragon III
• Hanazono kôkô dodgeball bu

L'últim de la llista és una edició especial del Nekketsu Kôkô Dodge Ball Bu en què controlem el Hanazono, l'equip rival del joc original, i que donaven en forma de codi per descarregar a les primeres còpies venudes de la col·lecció. Llàstima que només s'incloguin els jocs de la Famicom/NES i no es vagi més enllà, però tot i així en són uns quants.

 

Quan a la Xbox One et "regalen" un joc amb la subscripció al servei Gold la idea és que te l'acabis comprant si t'agrada, i és el que vaig fer amb el Giana Sisters: Twisted Dreams - Director's Cut.

Feia molt que el tenia en préstec digital, però com que només estic subscrit al servei de pagament de tant en tant, hi he jugat menys del que voldria i vaig aprofitar una oferta per aconseguir-lo en propietat.

El Hollow Knight era un joc que em feia gràcia tenir en Switch, i n'esperava l'edició física, però no sortia i després els desenvolupadors van dir que s'estava complicant i que ja es veuria si sortia i quan.

Al final vaig enganxar un preu baixíssim en digital per a la Xbox One i a pastar fang.

I, ara sí, passem als regals de Reis, que em van portar videojocs i coses relacionades amb els videojocs, que veurem ara mateix:

No em va caldre ajuda, però perquè el vaig poder importar en una botiga europea que duu jocs des del Canadà i n'assumeix les despeses de duanes, per aconseguir el Monster Boy and the Cursed Kingdom de la Switch, un altre títol que a Europa només s'ha distribuït digitalment.

Es tracta d'una nova entrega de ple dret de la saga Monster World/Wonder Boy, amb la implicació d'en Ryûichi Nishizawa, el creador de la saga, però que suposo que per qüestions de drets no es va poder anomenar Wonder Boy.

Com a seguidor de Bola de Drac no podia deixar passar el Dragon Ball FighterZ, segurament el millor i més realista dels videojocs 1 contra 1 que s'han fet de la franquícia, però sí que vaig esperar molt de temps, primer perquè confiava en alguna edició amb tots els personatges descarregables, com passa en tots els videojocs de lluita, i segon perquè els títols de les consoles amb jocs en disc, com és el cas de la Xbox One, acostumen a baixar de preu i de manera força ràpida.

Doncs bé, no sortia cap edició completa del joc, però amb una sèrie de caramboles l'estàndard va sortir molt bé de preu, i ja em compraré els paquets de jugadors descarregables quan els rebaixin.

Quan era petit i adolescent no anava als salons recreatius. És una espina clavada que tinc i de la qual em sento quan parlo amb companys endinsats en el món del retro, o llegeixo sobre aquest món o n'escolto podcasts.

Però tenia ganes de tenir un arcade stick i, després d'estudiar-ho molt, vaig trobar aquest MayFlash F300, que per a un autèntic expert no és bo, però per a mi, que no soc cap gurmet ni estic acostumat a aquest sistema de control, era més que adequat. És compatible amb diverses de les meves consoles, punt molt a favor perquè amb un aparell ho tenia tot cobert, i en cas que sí que en noti les mancances amb el temps, les seves peces són fàcilment substituïbles.

Feia temps que en aquesta secció no hi sortien amiibos. En part és perquè la febre per tenir-ne em va passar una mica, en part perquè les liquidacions a 5 o 6 euros d'algunes botigues van desaparèixer de cop i només van quedar quatre figures mal comptades i al preu estàndard, i en part perquè més o menys ja tenia els que més volia.

Però em quedava alguna espina clavada, com la de l'amiibo d'en Sonic, que mai no  havia vist en persona, i encara menys al preu oficial, perquè quan es va exhaurir ja no es va tornar a reposar i va ser víctima de l'especulació. Amb l'arribada del Super Smash Bros. Ultimate en van reposar alguns, i per sort per a mi aquest ha estat un dels escollits.

Un altre amiibo que, com el del Sonic, volia des de sempre però mai no havia arribat a veure personalment en cap botiga, perquè era dels que s'havien exhaurit i protagonitzaven les especulacions més brutals, era el d'en Mega Man, que representa una saga que cada cop conec i m'agrada més. Afortunadament, el nou Smash Bros. el va fer tornar a les botigues de manera oficial i al seu preu.

Tot això que hem vist corresponia al període de l'1 al 6 de gener, així que continuem amb les compres posteriors, tant físiques com digitals. Al capdavall la bogeria no venia d'aquí:

Fa anys que conec, de nom, la saga d'RPG Ys, popular al Japó però força desconeguda a Occident. M'hi vaig tornar a interessar arrel de la vuitena entrega numerada, que no vaig poder comprar barata en Switch perquè la vaig reservar a Game i me la volien encolomar desprecintada, i per aquí no passo.

Però per preparar-m'hi vaig comprar, per primera vegada per a Steam, i aprofitant una rebaixa i que els seus requisits permeten jugar-hi fins i tot al meu ancià ordinador, el recopilatori digital Ys I & II Chronicles Plus, amb els dos primers títols de la saga de Falcom junts.

I, també aprofitant una rebaixa digital, vaig comprar per a la Xbox One l'Ys Origin, títol posterior però que fa de seqüela de tota la saga.

Llàstima que se m'hagi escapat l'Ys VIII: Lacrimosa of Dana, però almenys tinc l'oportunitat de conèixer els inicis d'aquesta saga que ha passat per molts sistemes, sobretot al Japó, i que en temps més recents ha anat arribant a Occident en remakes i noves versions.

El meu purisme -o el que en queda, perquè ha perdut molta força- em feia buscar el Wario Land 2 per a la Game Boy, tot i saber que n'existia una versió per a la Game Boy Color, que era més fàcil i barat trobar completa, encara que fos en versió japonesa.

Però no fa tant que vaig descobrir que, en realitat, la versió de la GBC era en un cartutx d'aquells de color negre, que són els dels jocs que funcionen tant a la consola en color com a l'original, a diferència dels transparents, que només funcionen a la Game Boy Color. Doncs bé, amb això tenia les dues versions cobertes i el podia aconseguir complet i a un preu raonable, i després de tenir paciència el vaig aconseguir al preu que volia. Versió japonesa, és clar.

El tinc en Mega Drive, Master System, Game Gear i Saturn, digital a la Nintendo 3DS i com a desbloquejable de l'Out Run 2 de la Xbox, però el llançament de l'Out Run a la Switch dins la línia Sega Ages era quelcom que no em pensava perdre. Es tracta d'un videojoc que m'encanta, encara que no hi jugui gaire bé, i l'any passat va tenir força protagonisme a la meva vida videojoquística.

Es basa en el de la 3DS, el més complet fins ara pel que fa a opcions i prou fidel a la recreativa (llicències a banda), però hi afegeix noves cançons, puntuacions online i controls opcionals per moviment, a més de proporcionar la possibilitat -característica principal de la consola- de jugar-hi tant a la televisió com de manera portàtil, i en aquest cas amb una pantalla molt decent com és la de la Switch, i és que a la Nintendo 3DS em quedava ja una mica petit. La llàstima és que les 3D estereoscòpiques es perden en aquest port.

Parlant de la ja vella portàtil de Nintendo, cal destacar el llançament d'un títol per a la Nintendo 3DS, sí, en ple 2019, encara que sigui el remake d'un joc d'una consola anterior, la Nintendo DS:

El Mario & Luigi: Bowser's Inside Story + Bowser Jr.'s Journey és un cas com el del Mario & Luigi: Superstar Saga + Bowser's Minions l'any passat: és un rentat de cara que a priori no m'hauria interessat perquè els originals tampoc no són cars, i m'empipa especialment que els hagin fet sense les 3D pròpies de la consola -i això que estan dissenyats amb els gràfics del Mario & Luigi: Dream Team Bros., que sí que les tenia, i ben implementades-, però al final en aquest cas també he decidit comprar-me la nova versió, que al capdavall té contingut extra.

Acabem amb una compra que vaig fer al desembre, perquè estava d'oferta i a més tenia un cupó compensatori, però que era sota comanda i va trigar tant en arribar que gairebé va acabar el mes de gener abans no la vaig rebre.

Vivim en una època daurada del retro, en el sentit que s'estan rellançant moltes coses, i algunes en format físic, amb regalets. És el cas del Flashback 25th Anniversary, que ja va sortir a un preu raonable, però no el volia comprar fins que no baixés, i això va passar, com deia més amunt, al desembre. Podré jugar, per fi, a aquest clàssic dels 90 que tenia molt vist de les revistes, però que mai no havia provat. A més, es tracta d'una edició molt treballada, que ensenyo en aquest vídeo:



Déu n'hi do, les coses que van entrar a la meva col·lecció de videojocs durant el mes de gener. Segurament va ser un dels mesos més bojos des que escric aquesta secció. I ja fa temps que no comento les que regala Microsoft amb la subscripció Gold, perquè no són compres ni meves ni d'éssers estimats.

Però bé, encara que aquest mes no sigui el millor exemple, com he anat explicant en diverses entrades de caire més personal recentment el 2019 vull que sigui l'any en què rebaixo molt les compres i em concentro en el que tinc. No m'anirà malament estalviar, és clar, però ho faré sobretot per espai i per gaudir dels videojocs que ja tinc sense atabalar-me amb novetats i ofertes.