El personatge: PC-Genjin / Bonk

En Mario i en Sonic no són les úniques mascotes de companyies de videojocs que existeixen. De fet, el terme "mascota" es fa servir amb força llibertat i si busquem mascotes del sector en trobem algunes que no són exactament el que vull dir. 

Quan jo dic "mascota" em refereixo a un personatge representatiu d'una companyia, un ambaixador d'aquella empresa, i a banda d'en Sonic i en Mario n'hi ha algun que no ho és ben bé, però el públic l'hi ha convertit, com en Crash Bandicoot i la primera PlayStation. En aquest segon grup cau també el personatge a què dedico l'entrada d'avui, perquè va ser la mascota oficiosa d'una companyia, associada bàsicament a una consola, però va tenir algun joc per a sistemes de la competència i va viure més enllà de la defunció de la màquina en què va debutar.

Es tracta del petit cavernícola calb, capgròs i similar a en Krilín que al Japó es coneix com a PC-Genjin ("PC" de Pithecanthropus Computerurus, en teoria), però sens dubte "PC-Genjin" sona d'una manera molt similar a "PC Engine", el nom de la consola en què va aparèixer el seu primer videojoc, i en què va esdevenir la mascota de NEC. 

I dic "va aparèixer el seu primer videojoc", perquè la primera aparició del personatge es va produir a la revista oficial de la PC Engine, i va ser a causa de la seva enorme popularitat que es va començar a desenvolupar el seu primer joc.

Va ser el 1989 (als Estats Units el 1990) quan es va llançar el PC-Genjin per a la consola de 8-16 bits de NEC, i ens presentava el simpàtic personatge que als Estats Units es coneixeria com a Bonk -popularment també PC Kid-, amb la missió de rescatar una princesa rèptil de les urpes d'una mena de tiranosaure, tot plegat en una aventura de plataformes ambientada en una prehistòria d'aspecte bufó i infantil.

Aquell primer joc, creat per Red Company i Atlus, i distribuït per Hudson, va tenir en els següents anys una sèrie de conversions a d'altres sistemes, per això deia que no era ben bé una mascota de primer ordre per a NEC, i les veurem al vídeo que ve a continuació. Tot i que a Occident -recordem que la PC Engine va arribar als Estats Units com a Turbografx-16, i a Europa només a França- el videojoc es coneix com a Bonk's Adventure, al Japó el nom depenia de la consola. Per exemple, a la Game Boy -on per cert no és una conversió, sinó un joc original- es va dir GB-Genjin, a la Famicom FC-Genjin i a l'Amiga B.C.-Genjin. 

Com podem veure, al final surt el remake d'aquella primera entrega, que va ser llançat el 2003 per a la PlayStation 2 i la Gamecube, però només al Japó. 

No es tracta, tampoc, de veure totes les versions que hi ha d'aquest videojoc, o almenys no era aquesta la idea, però vull destacar finalment la versió per a recreativa:

En aquesta versió, que a Europa es va conèixer com a B.C. Kid Arcade Version, podem comptar amb un segon jugador per a ajudar-nos a superar l'aventura, i serà una versió femenina del protagonista. Com a curiositat, als videojocs originals de la PC Engine, concretament al segon i el tercer, de què encara no he parlat, hi havia un objecte que transformava en Bonk en una noia, però a Occident es va eliminar aquesta transformació i es va canviar per la d'un cavernícola masculí.

Ara sí: el 1991 sortia el PC-Genjin 2, Bonk's Revenge als Estats Units, amb uns gràfics més colorits i detallats, una nova aventura i també noves habilitats i transformacions. Al minut 3.17 del vídeo podeu veure la famosa transformació evitada a Occident. A la Game Boy, i amb el nom de GB Genjin 2 (també Bonk's Revenge fora del país del Sol Naixent), sortia un joc similar però no pas una conversió de l'original. 

Finalment, el 1993 sortia el PC-Genjin 3, fora del Japó Bonk 3: Bonk's Big Adventure, que aquest cop l'única conversió que va tenir es va quedar a casa, perquè va ser per al format CD que NEC ja havia estrenat. Era bàsicament el mateix, però amb una banda sonora naturalment molt millor.

Però que el tercer títol fos l'últim d'en PC-Genjin/Bonk a la consola original no significa que la seva història s'acabés. L'únic que es va acabar, ja a finals de 1994, va ser la vida comercial de la màquina que l'havia acollit. Ell va poder continuar saltant i fument cops de cap:

El mateix 1994, quan la PC Engine agonitzava a l'hospital, en Bonk va fer el salt a la Super Nintendo amb el Chô Genjin, anomenat Super Bonk als EUA i Super B.C. Kid a Europa (sí). Com podem veure és més del mateix, però amb els gràfics i el so característics de la 16 bits de Nintendo. 

La cinquena entrega de la saga, de 1995, no s'anomenaria Super Bonk 2, sinó únicament Chô Genjin 2, perquè es quedaria a la Super Famicom, o Super Nintendo japonesa.

Del que sí que poso vídeo és del GB-Genjin Land: Viva! Chikkun Kingdom, de 1994, que canviava totalment el registre per a oferir un recull de minijocs protagonitzats pel nen de les cavernes i exclusius de la portàtil de Nintendo. Formaria part també, més endavant, del Genjin Collection, un recopilatori dels 3 títols del personatge a la Game Boy. 

Després d'això passarien molts anys fins que no tornaria a aparèixer en un videojoc, i de fet sortiria en uns quants, aquest cop ja per a mòbils. 

Posaré només el primer, de 2006 i amb el nom de Bonk's Return, no especialment original però ben trobat i adequat a la situació. El 2008, i només als dispositius amb iOS japonesos, sortirien el Mekuttepon!, el Same Game (no vol dir "el mateix joc", sinó "tauró" i "tortuga" en japonès), el Meijin wo sagase!! i el Dokka Kawatta?, però la cosa s'acabaria aquí. Tots ells portaven el "cognom" de PC-Genjin Version, suposo que perquè eren títols genèrics que s'havien adaptat al personatge.



És interessant també destacar que el 1996 va sortir com a convidat al magnífic Saturn Bomberman, també de Hudson (tot quedava a casa), i era un dels personatges que podíem triar. No ha aparegut en cap altre títol de la saga, però.

A banda d'això, entre 1992 i 1994 se'n va publicar un manga, anomenat PC Genjin-kun, signat per Hirokazu Hikawa, del qual no he trobat més informació, i tampoc s'ha dedicat ningú a escanejar-lo i traduir-lo, però volia que en quedés constància.

Acabo així el repàs a un personatge emblemàtic, potser no la mascota més coneguda de la història dels videojocs, i segurament molt per sota d'altres personatges en popularitat, però que a mi em recorda aquells anys en què de tant en tant en veia alguna imatge a les revistes de videojocs, i em fascinava perquè sabia que pertanyia a una consola que no es trobava a les botigues del nostre país... i tanmateix alguns dels seus títols eren analitzats als mitjans. 

Petits clàssics: Kwirk

L'entrada d'avui de la secció Petits Clàssics està dedicada a un videojoc que no admet dubtes sobre la seva mida: és petit, força desconegut i si us sona segurament és perquè l'havíeu vist en catàlegs de revistes especialitzades o el teníeu però no era conegut pel vostre entorn ni el consideràveu un dels títols més destacats de la vostra col·lecció.

El va llançar Acclaim a Occident el 1990 per a la Gameboy i es diu Kwirk, el nom del seu protagonista, un tomàquet amb extremitats i una estètica punk dels 80-90 que abans havia de tenir qualsevol personatge que es considerés a si mateix "guai".

En Kwirk i la seva xicota s'endinsen en els laberints subterranis de la ciutat per tal de pintar-la de vermell, però la tomaqueta desapareix i haurem de trobar-la tot resolent els trencaclosques logístics (obstacles, parets, forats...) que suposa cadascuna de les pantalles que ens trobarem, amb l'ajuda ocasional dels amics d'en Kwirk.

Ja fa l'efecte que és un joc entretingut, addictiu i divertit, però a més té 3 modalitats de joc, entre les quals una que enfronta dos jugadors humans i que permet establir condicions per a assolir la victòria. El joc va agradar força a la crítica gràcies al disseny dels seus trencaclosques i a una dificultat ben ajustada.

Curiosament, aquest videojoc havia sortit el 1989 al Japó gràcies a Atlus amb el nom de Puzzle Boy, amb què també es van conèixer les conversions exclusivament japoneses per al Famicom Disk System el 1990 (que es deia Puzzle Boys) i per a la PC Engine el 1991:

En tots dos casos veiem que en Kwirk ja no hi és, se l'havia inventat Acclaim en dur-lo als Estats Units, pensant que agradaria més que el protagonista original, una patata amb gorra (a la versió de la Gameboy no en portava) que es deia Spud, que és la paraula anglesa informal per a anomenar les patates.

A banda de curiós, això també és important perquè el 1991, any en què Acclaim havia perdut la llicència de la saga, segons la Wikipedia, l'Spud va aparèixer en un altre videojoc que aquest cop va arribar als Estats Units traduït però sense redissenys del protagonista.

És l'Spud's Adventure (Totsugeki! Valetions al Japó), que canviava el gènere dels trencaclosques pel de l'RPG d'acció. Aquí el protagonista s'ofereix voluntari per a la missió de rescatar la filla del rei Tomàquet, que ha estat segrestada pel diable. 

Finalment, la saga acabaria el mateix 1991 al Japó i el 1992 a Occident amb l'Amazing Tater (Puzzle Boy II al Japó), una seqüela pròpiament dita del Kwirk on es tornava al gènere original i que, aparentment, presenta pocs canvis respecte la primera entrega. Tot i així, o potser per això, va tenir molt bona acollida.

Acabem amb aquesta curiositat, que és l'aparició d'en Kwirk als dibuixos animats The Power Team, protagonitzats per personatges d'Acclaim (entre els quals un personatge de l'Arch Rivals) i inserits al programa sobre videojocs Video Power, que es va emetre als Estats Units entre 1990 i 1992.

Els més difícils: Catherine

Des que es va anunciar que sí que arribaria a Occident, m'ha cridat l'atenció (i encara me la crida, però me la cridarà més quan baixi dels 20 euros al Regne Unit) el joc Catherine, que Atlus va desenvolupar el 2011 (2012 fora del Japó) per a Xbox 360 i Playstation 3, però al marge de les seves reconegudes qualitat i originalitat destaca per un altre motiu, que el fa mereixedor de ser avui aquí. la seva dificultat.

En veure aquest tràiler no ens podem fer massa idea de la dificultat del joc, més aviat fa pensar que podria haver protagonitzat una entrada de Jocs estranys, però no, ho deixarem en Els més difícils. Perquè a banda de la innegablement esbojarrada proposta del joc, el Catherine és un joc, segons totes les ressenyes, rematadament complicat. 

La dificultat rau en el fet que mentre en els segments de dia el que tenim és una mena d'aventura de text, a la nit en Vincent, el protagonista, té malsons que són aquestes pantalles en què hem de pujar per escenaris plens de paranys i sobreviure-hi tan ràpid com puguem, feina difícil fins i tot en el nivell fàcil, segons diuen. De fet, es veu que als japonesos els va semblar tan complicat que per a la seva versió occidental es va crear el nivell Superfàcil. 

A més, si morim per culpa d'una caiguda, un parany o perquè se'ns acaba el temps, només podrem repetir aquell nivell si tenim coixins, però si aquests se'ns acaben... tururut! Però totes les crítiques animen a donar al joc una oportunitat malgrat la seva gran dificultat, ja que es tracta d'un producte original, difícilment classificable i d'aquests no n'hi ha gaires, actualment, al món dels videojocs. Una petita joia que suposo que m'acabaré comprant tot i que m'agraden més els reptes que les tortures.