Noms: Takenobu Mitsuyoshi

Nova entrega d'aquesta secció dedicada a fer un petit homenatge a noms de la història dels videojocs que no són de primera línia, i per tant no coneguts pel gran públic, però que cal destacar per les contribucions que han fet a aquest mitjà.

Avui, com a l'última entrega, la de la compositora Yôko Shimomura, la cosa va de música. També tenim un compositor, aquest cop un home, amb una particularitat que va ser el que em va cridar l'atenció quan el vaig descobrir.

És el mestre Takenobu Mitsuyoshi (1967), un home associat a Sega perquè ha compost diverses de les bandes sonores més emblemàtiques dels seus videojocs, i ha participat d'alguna manera en moltes altres. 

Sembla que el primer títol en què va treballar va ser l'R360 G-LOC (1990), de recreativa, però la seva primera banda sonora important, sobretot pel fet que la va compondre, va ser la del Virtua Racing en versió arcade, de 1992. 

Aquí ja es pot apreciar el seu estil característic, amb el piano com un dels instruments més destacats, el d'una música que associem mentalment als videojocs de Sega poligonals, o els de l'AM2 que va triomfar en recreatives, Saturn i Dreamcast. 

L'any 1994, en col·laboració amb en Takayuki Nakamura, un altre veterà, va compondre la banda sonora d'aquest també emblemàtic títol:

El Virtua Fighter 2, un dels videojocs de lluita 3D més importants de la història, duu la seva música. D'ell també sentim les creacions per a grans títols com el Sega Rally Championship (1995) i seqüela (2006), el Virtua Fighter 3 (1996), els dos primers Virtua Striker (1994 i 1997), el Fighters Megamix (1997), els dos Shenmue (1999 i 2001) en col·laboració amb altres músics o, sorprenentment, al tema F-Zero Medley del Super Smash Bros. Ultimate (2018), on també canta.

Aquests són només els noms més destacats, però si el coneixeu i trobeu a faltar l'esment d'un joc (i la seva saga) teniu raó. El que passa és que l'he deixat per al final. El motiu que fa que el mestre Mitsuyoshi sigui diferent és que també s'ha encarregat de posar la veu a alguns temes de les seves bandes sonores:

Un vídeo que fa posar la pell de gallina a qualsevol fan de Sega. La mítica cançó del Daytona USA (1993) la coneixem des de fa anys, però descobrir la cara de qui la canta i saber que és un compositor de bandes sonores de videojocs és una altra cosa.

També va compondre i cantar per a continuacions d'aquell títol, Daytona USA 2 (1996) i Daytona Championship USA (2017). 

Aquesta bogeria, la versió cantada del tema mític de l'Alex Kidd in Miracle World, també porta la seva veu, i va sortir a l'Alex Kidd Complete Album, de 2014. 

És només un exemple més de les múltiples col·laboracions que ha fet al llarg de la seva carrera, que ha comprès composicions, però també arranjaments, instruments concrets, parts vocals... Un artista polifacètic que és una llegenda vida de Sega. 

No és estrany, doncs, que la seva música també s'hagi pogut sentir en concerts tocada per orquestres, concretament la del Shenmue, que va formar part de l'edició de 2003 del Symphonic Game Music Concert de Lepzig, Alemanya, un recital que va suposar la primera vegada que la música de videojocs protagonitzava un concert fora del Japó.

Personatges estranys en jocs de lluita

Amb jocs de lluita com els Smash Bros., sens dubte una de les sagues més populars i rendibles de Nintendo, ens hem acostumat a veure lluitar personatges que pertanyen a gèneres allunyats de la lluita, i ens hem acostumat a veure'ls fer-ho d'una manera convincent, divertida i sense problemes d'encaix. 

Ja no considerem estrany veure lluitar en Pac-man contra en Kirby, o en Sonic contra la princesa Peach. El que vull fer amb l'entrada d'avui és veure alguns personatges estranys en si mateixos -no perquè siguin persones desagradables, sinó perquè de vegades no són ni persones-, siguin convidats especials o personatges fets expressament, que han aparegut en diversos videojocs de lluita i que, més enllà de la gràcia inicial, no són els que trobem més pràctics a l'hora de controlar-los i obrir-nos camí en els desafiaments del joc.



Aquesta mena d'entrada, més ben dit sobre aquest tema concret, s'ha fet altres vegades, i ja avanço que molts dels casos que veurem no els he viscut en persona, però resulta que el que és probablement el més estrany de tots apareix en un videojoc, el Fighters Megamix, que reunia personatges dels Virtua Fighter i els Fighting Vipers a més de diversos convidats també de Sega, i al qual vaig dedicar moltes hores amb la meva estimada Saturn.

Un dels personatges desbloquejables era el cotxe Hornet, el protagonista dels Daytona USA, que ja no es tracta d'un lluitador de forma estranya, de disseny cridaner en comparació amb els altres, sinó que és un coi de cotxe, ostres, i a més lluita amb les rodes com si fossin peus i mans, no pas atropellant els altres com podríem esperar (encara que també ho pot fer).



Si teniu més experiència i coneixement de la història dels videojocs que jo, cosa que no és pas difícil, també deveu haver pensat en el cangur genèticament modificat Roger, que va debutar al Tekken 2 (recreatives i Playstation) i va donar el toc humorístic a la història, on encaixava d'una manera relativament acceptable.

Curiosament, a partir del Tekken 5 apareix el seu fill, en Roger Jr., que en realitat és una cria de cangur que lluita des del marsupi de la seva mare, els cops de puny i els cops de peu de la qual són, en realitat, els que controlem.



Una altra curiositat: al Tekken 2 (i només allà) també hi havia l'Alex, un dinosaure boxador, però en realitat era un aspecte alternatiu d'en Roger. Al Tekken Tag Tournament 2, i només a les versions de consola, apareixia com a personatge independent, però aquest ha estat l'únic cop que això ha passat.



Al principi he dit que amb aquesta entrada no parlaria de personatges de videojocs de lluita que en realitat no són lluitadors, que als Smash Bros. n'estava ple, i de fet un d'ells és en Pac-man. Abans de lluitar pels seus propis mitjans a les consoles de Nintendo, però, ho havia fet a l'Street Fighter x Tekken (només en les versions de Playstation 3 i Playstation Vita) muntat en una mena de mecha de fusta. 



No acabem de deixar del tot la saga Tekken, perquè al Tekken 3 (versió Playstation, no pas a la recreativa) hi havia entre els personatges desbloquejables un convidat especial: el mític Gon del manga del mateix nom.



Aquest paio gras i verd amb barret mexicà que executa un combo infinit i mesquí -no n'he trobat vídeos en què jugués netament- és l'Amingo, un cactus antropomorf que va debutar al Marvel vs. Capcom 2 com a personatge desbloquejable, però que és a la plantilla des del principi al remake per a Xbox 360 i Playstation 3 de 2013.



Aquí tenim en Makaitaitei Fernández, de l'estrany Waku Waku 7, que va sortir per a la Neo-Geo (tant recreativa o MVS com domèstica o AES), la Saturn i després la Consola Virtual de la Wii, sempre només al Japó.

És l'enemic final del joc, però després es pot controlar, i ocupa bona part de la pantalla amb un aspecte més imponent per la mida que pel disseny. De fet, és tan gran que quan un personatge s'hi enfronta sempre creix força a través d'alguna mena de màgia.  



En Jan em feia notar que en aquest repàs hi faltava un personatge important entre els estranys, i és en Shuma-Gorath, un monstre de la factoria Marvel que, per l'aspecte i les característiques, no sembla que encaixi gaire en un joc de lluita, però resulta que apareix en diversos.

Primer, al Marvel Super Heroes (recreatives, Saturn i Playstation, anys després portat a Xbox Live Arcade i Playstation Network), i després al Marvel Super Heroes vs. Street Fighter (recreatives, Playstation i Saturn japonesa), al Marvel vs. Capcom 2 (recreatives, Dreamcast, Xbox, Playstation 2 i posteriorment Xbox Live Arcade i Playstation Network) i finalment al Marvel vs. Capcom 3 (Xbox 360 i Playstation 3) , on era un personatge descarregable de pagament i, ves per on, també calia pagar per ell en cas que ens compréssim l'edició Ultimate del joc, tot i que aquestes edicions acostumen a incloure-ho tot.



Ara bé, el més estrany de tots, o com a mínim un bon rival per a en Hornet, és el dinosaure Barney, el protagonista d'un programa infantil estatunidenc, que apareixia com a convidat especial desbloquejable al ja estrany Xenophage: Alien Bloodsport per a DOS.

Com podem veure, els seus atacs consisteixen en llançar cors i prou, i només que li fumin un cop es queda clavat a terra, sense poder-se defensar, per tant la seva derrota virtual es produeix al primer intent. Tanmateix, és l'únic personatge del joc que no pot ser víctima d'un dels fatalities que caracteritzen el títol.

Aquesta cerca de personatges estranys, que en principi no encaixen a la plantilla, o que sorprenen per algun motiu, m'ha fet descobrir, de retop, una sèrie de videojocs de lluita estranys en general, i segurament dedicaré una entrada a aquest tema en el futur. Ja veurem quan. 

Curiositats de la història dels videojocs: crossovers

L'altre dia parlàvem dels videojocs de lluita i la seva història com a gènere, i hi apareixia un tema que es mereix la seva pròpia entrada, el dels crossovers. Un crossover és la barreja de dos o més universos de ficció diferents que s'ha posat en pràctica en pràcticament tots els mitjans d'entreteniment. 

No podem dir que les col·laboracions musicals siguin crossovers, però sí que ho és quan personatges de llibres, sèries, pel·lícules o còmics diferents (que poden ser de la mateixa família però s'arriba a la màxima expressió quan els seus creadors són companyies rivals, com el cas de Marvel i DC Comics) coincideixen en un producte pensat per a atraure el màxim de fans possible. Evidentment, això també va arribar als videojocs.

Establir-ne l'origen és difícil, però segons la Wikipedia la primera vegada que va passar als videojocs va ser el 1988, amb el Konami Wai Wai World, un plataformes que barrejava personatges de diversos jocs i franquícies de Konami, com en Goemon, naus com la Twin Bee i la Vic Viper, en Simon Belmont dels Castlevania o en Mikey de la pel·lícula The Goonies.

Per tant, tindríem dues menes de crossovers al mateix videojoc: entre personatges de diferents productes del sector però també la presència d'un que venia d'una pel·lícula. Ara bé, ateses les característiques del Wai Wai World no els veurem alhora, ja que els podrem controlar (o ho van poder fer només els japonesos amb les seves Famicom) segons la pantalla on ens trobem.



Un altre exemple primerenc el trobem en l'Alex Kidd in Shinobi World (Master System, 1990), on la llavors encara mascota de Sega entrava al món d'una de les sagues més estimades de la companyia, Shinobi, i hi trobava una paròdia dels enemics habituals.



Que dins d'una mateixa companyia es facin crossovers és el més habitual, com es pot veure per exemple (ja en vaig parlar l'altre dia) a la saga Smash Bros., la tercera part de la qual, de 2008 i per a la Wii, es diu Super Smash Bros. Brawl i inclou, ho heu vist a l'espectacular introducció, un parell de convidats de fora com són en Sonic i en Solid Snake, personatges que han aparegut en alguns jocs llançats per a consoles de Nintendo però que no són exclusius de la casa.

De fet, ja fa molts que en alguns títols de la Gran N és habitual la presència en forma de cameos de personatges d'una saga en algunes entregues d'altres sagues, per exemple les referències a l'Univers Mario que hi ha al The Legend of Zelda: Link's Awakening, i el mateix passa amb una pila de videojocs que tenen convidats especials. Els crossovers, però, són alguna cosa més. Es produeixen quan el protagonisme està repartit i el pes de les diverses sagues implicades és més o menys igual.



A Sega li agrada especialment, això de fer crossovers, com es pot veure en el seu concepte de Sega Superstars, el conjunt creixent de personatges que protagonitzen títols de diversos gèneres, com aquest Sega Superstars Tennis (2008) o el Sonic & Sega All-Stars Racing (2010) i la seva seqüela de 2012.

Tanmateix, el gènere on més vegades s'ha vist aquesta pràctica és, ja ho vaig comentar a l'entrada que li vaig dedicar, és el de la lluita 1 contra 1, i com que l'altre dia ja vam veure molts vídeos de les principals franquícies barrejades de Capcom, Namco, SNK i companyia, ara en poso un d'un títol que llavors només vaig esmentar i que enllaça amb el que he dit abans de Sega:



Sí, a la Saturn hi ha un títol ben curiós que és el Fighters Megamix (1996), que principalment enfronta els personatges que havien sortit fins llavors a la saga Virtua Fighter amb els de la més desapercebuda Fighting Vipers, però que també té personatges secrets que pertanyen a Sonic the Fighters i fins i tot jocs que no són de lluita, com la Janet dels Virtua Cop o el cotxe Hornet dels Daytona USA.



És interessant també esmentar una variant dins els crossovers que consisteix en el que va proposar la revista Shônen Jump el 2005: al Jump Super Stars de la Nintendo DS, seguit pel Jump Ultimate Stars (2006), s'enfronten personatges d'un fotimer de còmics de la mateixa revista (entre els quals Bola de Drac, One Piece, Naruto, Rurôni Kenshin, Bobobo, Musculman, etc.) a través d'un complex sistema, tot i que el seu hereu espiritual, el J-Stars Victory Vs d'aquest 2014 per a Playstation 3 i PS Vita, el deixa de banda i ofereix una jugabilitat més clàssica.

Ara bé, després de veure com una mateixa companyia barreja dues o més de les seves franquícies, siguin de videojocs o de còmics, el que representa un pas més enllà és el resultat de la unió d'empreses diferents, de vegades fins i tot rivals, molt habitual en els crossovers dels videojocs de lluita 1 contra 1 però no tant en d'altres gèneres.



En aquest sentit una de les propostes més originals, i sens dubte la més popular fora del gènere de la lluita, és la de la saga Kingdom Hearts, on es troben alguns personatges dels Final Fantasy amb els de la factoria Disney.

També tenim el Battletoads & Double Dragon (1993), un beat'em up que posa junts els personatges de dues de les sagues referència del gènere, el DreamMix TV World Fighters (2003), amb personatges de Hudson, Takara i Konami; la saga Itadaki Street, que des de fa unes quantes entregues barreja sagues independents com Dragon Quest, Final Fantasy o el mateix Univers Mario; l'RPG Namco x Capcom (2005), el nom del qual ja ho diu tot, o el seu hereu de 2012 Project X Zone, però una barreja que va impactar especialment va ser aquesta:



És cert que en el moment que Sega va deixar de fabricar videoconsoles la seva mascota i els seus amics i enemics podien aparèixer sense problemes en videojocs per a companyies que fins llavors havien estat la competència, però no va ser fins al Mario & Sonic at the Olympic Games, el 2007, que vam veure per primera vegada (uns mesos abans de l'arribada del Super Smash Bros. Brawl) en Mario i en Sonic compartint joc, cosa impensable almenys quan jo era petit.

A partir de llavors repetirien no només a l'esmentat títol de lluita, sinó en diverses seqüeles d'aquests Jocs Olímpics informals cada cop que, a l'estiu o a l'hivern, s'han celebrat també a la vida real les seves contrapartides serioses.

Ja ho veieu, he intentat fer un repàs del concepte crossover aplicat als videojocs i els títols més importants on en podem veure. Poden barrejar personatges d'una mateixa companyia però de diferents sagues, també poden fer treballar juntes companyies diferents i en alguns casos rivals, i fins i tot poden unir el món dels videojocs amb el dels còmics o els dibuixos animats, així com també fusionar franquícies de fora d'aquest sector en un format diferent de l'habitual. Pura màgia.