El personatge: Mike Haggar

A l'Edat Mitjana els reis eren autèntics líders, guerrers que comandaven exèrcits i arriscaven la vida als camps de batalla. O almenys això és el que se'ns explica ara. Potser és exagerat, però segur que el seu paper estava més justificat que no pas el dels anacrònics monarques de l'actualitat.

Als alcaldes, els reis electes de les ciutats, no se'ls exigeix tant, però n'hi ha que són autèntics guerrers, com és el cas del personatge que avui protagonitza una entrada que pertany a aquesta categoria.

En Mike Haggar (oficialment Michael Duncan Haggar), nascut el 1943 segons la fitxa del seu debut, és un exemple -segurament excepcional- d'alcalde incorruptible, perquè el coneixem al Final Fight (1989) quan la banda criminal Mad Gear segresta la seva filla per tal de forçar-lo a acceptar els suborns que ja li havien ofert per fer els ulls grossos davant les seves accions, bàsicament un acord com el que tenien amb l'anterior alcalde de Metro City.

Però, evidentment, no és només un alcalde exemplar i "guerrer" per això, sinó perquè és un exlluitador professional que en aquest cèlebre títol, de recreativa però portat a diversos sistemes domèstics, torna a ensenyar músculs per combatre la banda i rescatar la seva filla al costat del seu aspirant a gendre, en Cody, i l'amic comú Guy. 

Com podem veure aquí, fa poc que va fer els 75 anys. En fi, aquest perfil ens explica que havia guanyat el torneig Street Fighter, una dada que li dona profunditat al personatge, però que en realitat no està recolzada per cap joc de la franquícia que també pertany a Capcom.

És com quan es diu que el Follet Tortuga va guanyar alguna edició del Gran Torneig de les Arts Marcials Tenkaichi Budôkai, que ens ho creiem, però no se'ns ensenya. El cas és que té experiència lluitant, i ho demostra a la saga Final Fight, de la qual se suposa que és el segon personatge més important, per darrere d'en Cody, però resulta que és tan popular que molta gent el considera l'autèntic protagonista.

Aquí el teníem en acció. Certament és un personatge imponent, físicament poderós i amb tècnica de wrestler, sovint comparat amb en Zangief de la saga Street Fighter, on per cert és reclamat per molts fans que no entenen com hi han pogut aparèixer en Cody, en Guy i diversos enemics de final de pantalla dels Final Fight, però en canvi l'alcalde de Metro City només hi ha aparegut com a personatge no jugable, de fons, en pantalles com les d'en Guy, o en picades d'ullet com la roba alternativa d'en Zangief a l'Street Fighter IV.

Tornant a la seva història, la raó per la qual es considera el protagonista de Final Fight, potser més de la saga que no pas del primer joc, és tan senzilla com que es tracta de l'únic personatge que ha sortit en totes les entregues.

El tenim al Final Fight 2 (Super Nintendo, 1993) amb dos nous companys enfrontant-se altre cop a una nova versió de la banda Mad Gear, que ara ha segrestat la xicota d'en Guy i el mestre del mateix Mike, i al Final Fight 3 (Super Nintendo, 1995) és un dels quatre personatges que es poden controlar, ara contra una banda criminal nova del tot i anomenada Skull Cross Gang.

Al Final Fight Guy, exclusiu de la Super Famicom i de 1992, en què es corregia el problema del port del primer joc -on faltava en Guy- posant-lo a ell en comptes d'en Cody, en Mike és l'únic que repeteix.



És curiós també veure'l en aquesta paròdia oficial, el Mighty Final Fight, que va sortir per a la NES el 1993. La història és més o menys la mateixa, però s'explica amb humor.

Fem un salt endavant en el temps, perquè la saga tal com la coneixíem tornaria, però amb títols que canviaven radicalment respecte de la trilogia original i el seu parell de derivats.



Era l'any 1999 i Capcom va desenvolupar per a Sega el Final Fight Revenge, el primer títol de lluita 1 contra 1 de la saga, que fins llavors havia pertangut al gènere beat'em up.

Un entorn 3D, personatges poligonals i una plantilla de 10 personatges, tots provinents del primer Final Fight, donaven forma a aquell videojoc que no va tenir gaire èxit, sobretot en un camp en el qual Sega ja anava ben servida gràcies a diverses sagues. L'any 2000 va tenir conversió a la Saturn, i va ser l'últim títol que s'hi va llançar oficialment.



El 2006, per als mercats estatunidenc i europeu, i per a les consoles PlayStation 2 i Xbox, va aparèixer el que seria l'últim títol de la saga, i l'únic que és un beat'em up poligonal.

Parlem del Final Fight: Streetwise, un autèntic fracàs, que ens posava a la pell d'en Kyle, el germà petit d'en Cody, però que a la modalitat arcade permetia controlar el trio original, incloent-hi, és clar, en Mike Haggar.



Fora de la saga en Mike Haggar també ha tingut aparicions en diversos videojocs, com és el cas d'una altra sèrie, aquest cop la que es va iniciar amb el Saturday Night Slam Masters (1993), joc de lluita lliure de recreativa que es va portar també a la Super Nintendo, la Mega Drive i l'FM Towns Marty, i on veiem l'alcalde gaudir amb la seva competició preferida.

El mateix any va tenir una revisió, Muscle Bomber Duo: Ultimate Team Battle, i el 1994 la segona part, Ring of Destruction: Slam Masters II, però cap dels dos títols va arribar a sistemes domèstics.



Malgrat que, com deia força més amunt, no se l'ha convidat a formar part de la plantilla seleccionable de cap Street Fighter, el més proper que tenim, i aquest cop amb èxit de crítica i públic, és la seva presència al Marvel vs Capcom 3 (PlayStation 3 i Xbox 360, 2011) i la seva edició definitiva, Ultimate Marvel vs Capcom 3 (per a les mateixes consoles i la PS Vita el 2011, per a PS4 el 2016 i per a Xbox One i PC el 2017), a més del més recent Marvel vs Capcom: Infinite (Xbox One, PS4 i PC).



Fora de la lluita, sigui beat'em up o 1 contra 1, el podem veure com a aliat a l'RPG Namco X Capcom (PlayStation 2, 2005) i també com a personatge desbloquejable al DLC del Dead Rising 3 (Xbox One i PC) anomenat Super Ultra Dead Rising 3' Arcade Remix Hyper Edition EX Plus Alpha, de 2014, i que vèiem al vídeo.

A banda d'això ha fet cameos tant en altres videojocs (en alguns Street Fighter o el Super Puzzle Fighter II Turbo) com en els còmics d'Street Fighter, i fins i tot a la sèrie animada que no és la que ens va arribar a nosaltres i que es considera bona, sinó una altra de disseny i animació diguem-ne senzills -típicament americana dels 90- que es va emetre entre 1995 i 1997. 



L'episodi sencer el tenim aquí, i es diu Final Fight. En aquesta versió, però, el veiem vestit i no participa en el rescat de la seva filla, que deixa en mans d'en Cody, en Guy i la parella formada per en Ryu i en Ken.

Sens dubte, en Mike Haggar és un personatge estimat no només de la saga que el va veure néixer, sinó de l'univers Capcom en general. La seva fortalesa física i mental, aquesta última especialment destacable pel fet que ocupa un càrrec polític, l'han fet tan popular i recognoscible que li havia de dedicar aquesta entrada.

Curiositats de la història dels videojocs: crossovers

L'altre dia parlàvem dels videojocs de lluita i la seva història com a gènere, i hi apareixia un tema que es mereix la seva pròpia entrada, el dels crossovers. Un crossover és la barreja de dos o més universos de ficció diferents que s'ha posat en pràctica en pràcticament tots els mitjans d'entreteniment. 

No podem dir que les col·laboracions musicals siguin crossovers, però sí que ho és quan personatges de llibres, sèries, pel·lícules o còmics diferents (que poden ser de la mateixa família però s'arriba a la màxima expressió quan els seus creadors són companyies rivals, com el cas de Marvel i DC Comics) coincideixen en un producte pensat per a atraure el màxim de fans possible. Evidentment, això també va arribar als videojocs.

Establir-ne l'origen és difícil, però segons la Wikipedia la primera vegada que va passar als videojocs va ser el 1988, amb el Konami Wai Wai World, un plataformes que barrejava personatges de diversos jocs i franquícies de Konami, com en Goemon, naus com la Twin Bee i la Vic Viper, en Simon Belmont dels Castlevania o en Mikey de la pel·lícula The Goonies.

Per tant, tindríem dues menes de crossovers al mateix videojoc: entre personatges de diferents productes del sector però també la presència d'un que venia d'una pel·lícula. Ara bé, ateses les característiques del Wai Wai World no els veurem alhora, ja que els podrem controlar (o ho van poder fer només els japonesos amb les seves Famicom) segons la pantalla on ens trobem.



Un altre exemple primerenc el trobem en l'Alex Kidd in Shinobi World (Master System, 1990), on la llavors encara mascota de Sega entrava al món d'una de les sagues més estimades de la companyia, Shinobi, i hi trobava una paròdia dels enemics habituals.



Que dins d'una mateixa companyia es facin crossovers és el més habitual, com es pot veure per exemple (ja en vaig parlar l'altre dia) a la saga Smash Bros., la tercera part de la qual, de 2008 i per a la Wii, es diu Super Smash Bros. Brawl i inclou, ho heu vist a l'espectacular introducció, un parell de convidats de fora com són en Sonic i en Solid Snake, personatges que han aparegut en alguns jocs llançats per a consoles de Nintendo però que no són exclusius de la casa.

De fet, ja fa molts que en alguns títols de la Gran N és habitual la presència en forma de cameos de personatges d'una saga en algunes entregues d'altres sagues, per exemple les referències a l'Univers Mario que hi ha al The Legend of Zelda: Link's Awakening, i el mateix passa amb una pila de videojocs que tenen convidats especials. Els crossovers, però, són alguna cosa més. Es produeixen quan el protagonisme està repartit i el pes de les diverses sagues implicades és més o menys igual.



A Sega li agrada especialment, això de fer crossovers, com es pot veure en el seu concepte de Sega Superstars, el conjunt creixent de personatges que protagonitzen títols de diversos gèneres, com aquest Sega Superstars Tennis (2008) o el Sonic & Sega All-Stars Racing (2010) i la seva seqüela de 2012.

Tanmateix, el gènere on més vegades s'ha vist aquesta pràctica és, ja ho vaig comentar a l'entrada que li vaig dedicar, és el de la lluita 1 contra 1, i com que l'altre dia ja vam veure molts vídeos de les principals franquícies barrejades de Capcom, Namco, SNK i companyia, ara en poso un d'un títol que llavors només vaig esmentar i que enllaça amb el que he dit abans de Sega:



Sí, a la Saturn hi ha un títol ben curiós que és el Fighters Megamix (1996), que principalment enfronta els personatges que havien sortit fins llavors a la saga Virtua Fighter amb els de la més desapercebuda Fighting Vipers, però que també té personatges secrets que pertanyen a Sonic the Fighters i fins i tot jocs que no són de lluita, com la Janet dels Virtua Cop o el cotxe Hornet dels Daytona USA.



És interessant també esmentar una variant dins els crossovers que consisteix en el que va proposar la revista Shônen Jump el 2005: al Jump Super Stars de la Nintendo DS, seguit pel Jump Ultimate Stars (2006), s'enfronten personatges d'un fotimer de còmics de la mateixa revista (entre els quals Bola de Drac, One Piece, Naruto, Rurôni Kenshin, Bobobo, Musculman, etc.) a través d'un complex sistema, tot i que el seu hereu espiritual, el J-Stars Victory Vs d'aquest 2014 per a Playstation 3 i PS Vita, el deixa de banda i ofereix una jugabilitat més clàssica.

Ara bé, després de veure com una mateixa companyia barreja dues o més de les seves franquícies, siguin de videojocs o de còmics, el que representa un pas més enllà és el resultat de la unió d'empreses diferents, de vegades fins i tot rivals, molt habitual en els crossovers dels videojocs de lluita 1 contra 1 però no tant en d'altres gèneres.



En aquest sentit una de les propostes més originals, i sens dubte la més popular fora del gènere de la lluita, és la de la saga Kingdom Hearts, on es troben alguns personatges dels Final Fantasy amb els de la factoria Disney.

També tenim el Battletoads & Double Dragon (1993), un beat'em up que posa junts els personatges de dues de les sagues referència del gènere, el DreamMix TV World Fighters (2003), amb personatges de Hudson, Takara i Konami; la saga Itadaki Street, que des de fa unes quantes entregues barreja sagues independents com Dragon Quest, Final Fantasy o el mateix Univers Mario; l'RPG Namco x Capcom (2005), el nom del qual ja ho diu tot, o el seu hereu de 2012 Project X Zone, però una barreja que va impactar especialment va ser aquesta:



És cert que en el moment que Sega va deixar de fabricar videoconsoles la seva mascota i els seus amics i enemics podien aparèixer sense problemes en videojocs per a companyies que fins llavors havien estat la competència, però no va ser fins al Mario & Sonic at the Olympic Games, el 2007, que vam veure per primera vegada (uns mesos abans de l'arribada del Super Smash Bros. Brawl) en Mario i en Sonic compartint joc, cosa impensable almenys quan jo era petit.

A partir de llavors repetirien no només a l'esmentat títol de lluita, sinó en diverses seqüeles d'aquests Jocs Olímpics informals cada cop que, a l'estiu o a l'hivern, s'han celebrat també a la vida real les seves contrapartides serioses.

Ja ho veieu, he intentat fer un repàs del concepte crossover aplicat als videojocs i els títols més importants on en podem veure. Poden barrejar personatges d'una mateixa companyia però de diferents sagues, també poden fer treballar juntes companyies diferents i en alguns casos rivals, i fins i tot poden unir el món dels videojocs amb el dels còmics o els dibuixos animats, així com també fusionar franquícies de fora d'aquest sector en un format diferent de l'habitual. Pura màgia.

Jocs que no van sortir del Japó: Namco x Capcom

Avui torno a parlar d'un d'aquells videojocs que no van sortir del seu país d'origen, el Japó, i en aquest cas només el títol fa venir salivera, però per desgràcia no va arribar a Occident ni hi arribarà. Es tracta del Namco x Capcom, que va aparèixer només per a les Playstation 2 japoneses el 2005.

De fet, ja l'havia esmentat quan vaig parlar del personatge Sir Arthur, però avui li dedicaré més temps i lletres, atès que és perfectament adequat per a aquesta secció de recent creació. Bé, el nom mateix del joc ja deixa ben clara una cosa: barreja personatges de Capcom i de Namco, dues de les companyies desenvolupadores de videojocs més famoses del Japó i, en realitat, rivals. Però no es tracta d'un títol de lluita dels que acostumen a barrejar lluitadors de dos universos diferents, normalment amb Capcom com a una de les implicades. No, Namco x Capcom és una altra història:

Res a veure amb la lluita, senyores i senyors. És un RPG a mig camí entre el d'acció i el tàctic, els personatges es mouen per caselles (per tant, oblidem-nos de veure'ls fent àgils saltirons i amb atacs tan ràpids que la vista humana no pot seguir) i la història gira al voltant de dos personatges originals que interactuaran amb els altres, com dèiem pertanyents als respectius universos Capcom i Namco.

Pel que fa als personatges que participen en aquesta curiosa iniciativa, n'hi ha moltíssims, però els més destacats són, per part de Capcom: l'esmentat Sir Arthur de la saga Ghosts'n Goblins, en Ryu, en Ken, la Chun-Li, l'Akuma, la Cammy, la Sakura o l'M. Bison dels Street Fighter, la Morrigan i la Felicia dels Darkstalkers, i en Mike Haggar i en Guy dels Final Fight, entre molts altres d'aquestes i altres sagues.

Per part de Namco tenim gent dels Tekken, dels Klonoa, del Soul Edge i el Soul Calibur II i dels Xenosaga, entre altres, encara que en general són menys coneguts pel públic occidental. I que fos un joc d'aquestes característiques tan allunyades del que s'espera de les dues companyies devia influir notablement en el fet que no es llancés fora del Japó.  

Amb aquesta intro d'estil anime es presentava el joc, i nosaltres ens hem de conformar amb Youtube si la volem veure. D'altres experiments estranys, com Tatsunoko vs. Capcom, sí que van arribar a Occident, però per insistència dels fans i perquè, de fet, en aquest cas es tracta d'un joc de lluita i sempre té més sortida. Hem de donar les gràcies perquè a més és un gran joc de lluita per a la Wii, però que la meitat de la seva plantilla la formessin personatges molt desconeguts fora del País del Sol Naixent ho va posar tot plegat en perill.

En canvi, un altre títol que sí que era de característiques semblants al Namco x Capcom i que era per a la Playstation 3 sí que va sortir d'allà. És el Cross Edge (2008), un RPG tàctic que barreja personatges de jocs de Capcom, Namco Bandai (ara es diu així), Nippon Ichi Software i Gust Corporation. Paradoxalment els personatges que hi surten són força menys coneguts que els d'aquell no tan llunyà Namco x Capcom. El que sí que estava clar que ens arribaria és aquest:

L'Street Fighter x Tekken sortirà el març de 2012 per a Xbox 360, PS3, PS Vita i PC i tornarà a unir Capcom i Namco, aquesta vegada en un joc de lluita, molt adequat tenint en compte que totes dues companyies rivalitzen des de fa molts anys en el camp dels videojocs d'aquest gènere. Serà la versió de Capcom de la hipotètica trobada, amb l'estil de l'Street Fighter IV, mentre que Namco prepara la seva versió, en les 3D pròpies dels Tekken, de cara a 2013 i amb el nom de Tekken x Street Fighter. Però bé, no ens estendrem més sobre aquesta qüestió perquè al cap i a la fi avui el que tocava era parlar d'un títol concret que no va sortir del Japó.