Marató de videojocs - 6è aniversari de 3 Botons i START

Quan publico aquesta entrada se celebren 6 anys exactes del naixement del bloc, que encara que no és res de l'altre món té un petit nucli de seguidors fidels, alguns dels quals vaig poder conèixer en persona a la fira Retrobarcelona fa uns mesos. És per gent com aquesta que trobo que ha valgut la pena arribar fins aquí i publicar entrades, sovint amb poques visites, amb una periodicitat que ha canviat amb el temps no pas perquè em faltin les forces ni tingui poc temps (per desgràcia en tinc massa), sinó perquè entre les coses que he après gestionant diversos blocs personals hi ha la necessitat de deixar respirar les entrades.

I ara que fa 6 anys, com que no tinc mitjans per a fer res d'espectacular no sortejo cap videojoc ni res de semblant, sinó que comparteixo una activitat experimental que se'm va acudir fa temps i que vaig intentar fa uns dies, amb un èxit parcial. Com que no vaig aconseguir el que volia he estat dubtant si fer-ne una entrada o no, però l'experiència m'ha ensenyat coses i trobo que val la pena parlar-ne.

El cas és que vaig decidir fer una marató de videojocs, aprofitant que tenia unes quantes hores per endavant i estava sol a casa, i tal com l'havia dissenyat havia de ser de 8 hores, a un videojoc per hora. Com que se'm va girar feina aquell dia (sí, perquè de tant en tant, quan s'alineen els astres, treballo) vaig començar gairebé a les set del vespre i em vaig permetre la frivolitat de parar mitja horeta per sopar, de manera que quan vaig veure que acabaria a les 4 i escaig de la matinada vaig decidir plegar quan duia 5 hores i mitja i, per tant, estava amb el sisè videojoc.

Jugar moltes hores seguides a videojocs no és cap proesa, ni dóna diners, però em feia gràcia. Jo mateix vaig treure la idea del record d'un dia que, sense adonar-me'n, vaig estar aproximadament de les 14 a les 22 hores jugant al Virtua Tennis 3 de la Xbox 360. Però aquest cop volia fer-ho expressament i amb un joc per hora, de diversos sistemes i gèneres, decidits prèviament i apuntats en una llista, per tal de fer-ho tot plegat més amè. I aquests són els resultats.

Vaig començar amb el Wonder Boy III: The Dragon's Trap (Master System, 1989), considerat un dels millors títols del seu catàleg i sens dubte un dels imprescindibles, que forma part d'una saga a la qual ja vaig dedicar una entrada fa uns anys.

No l'havia tocat, realment. Com m'acostuma a passar, i és el cas de més d'un dels títols que van entrar a la marató, el vaig provar quan el vaig comprar i poca cosa més. Es tracta d'una aventura de plataformes que vaig trobar enganyosament fàcil al principi i que de seguida es va complicar i em va frustrar força, cosa que va fer una mica pesada aquella primera hora de joc, perquè haver de repetir un cop rere l'altre una pantalla i morir amb facilitat perquè no has descobert on hi ha el segon cor que et permet doblar la salut és un impediment important. Però tinc ganes de dedicar-li més temps.

Sabia que la segona hora, però, se'm faria curta. Tocava el Mario Kart Double Dash!! (Gamecube, 2003), perquè de la meva saga preferida, de la qual tenia totes les entregues fins que va sortir el Mario Kart 8 de la Wii U, encara hi havia un joc que només havia tocat el dia que el vaig comprar, quan ja havia passat la seva generació (la Gamecube és una de les diverses consoles que vaig comprar quan ja eren retro). 

Em considero un jugador raonablement bo dels Mario Kart, però el Double Dash!!, amb el seu per a mi innovador i interessantíssim sistema de karts dobles i equips de personatges en comptes de corredors individuals, em va demostrar que encara em queda molt per aprendre i alhora em va permetre descobrir que la saga encara m'ha de proporcionar moltes hores de diversió, atès que tinc almenys aquest títol per a esprémer al màxim. 

Al Grand Theft Auto Chinatown Wars (Nintendo DS, 2009), en canvi, sí que hi havia jugat força, però el tenia molt abandonat, més que res perquè m'havia quedat encallat en una missió i me'n vaig acabar cansant. En recuperar-lo vaig poder constatar que en algun moment havia completat aquella missió i no ho recordava, i també vaig fer-ne unes quantes més. 

Aquest altre l'havia tocat un parell de vegades, però no tantes com es mereix, sobretot tenint en compte que és un dels jocs que sempre havia volgut i que vaig comprar fa només uns anys. El Teenage Mutant Ninja Turtles: The Hyperstone Heist (Mega Drive, 1992) és un beat'em up clàssic, gènere habitual en els videojocs de les Tortugues Ninja i no precisament un dels meus forts, però igual que amb els de naus o shoot'em up m'agrada tenir-los i intentar-ho.

Vaig arribar força lluny, amb només un continue, però fidel a les "normes" de la marató vaig plegar quan es va complir l'hora de joc. L'experiència també em va fer adonar que hi ha algun problema en la connexió entre la consola i el meu televisor LED que fins ara no hi havia: el so només el podia sentir connectant uns auriculars a l'entrada que la Mega Drive té per a aquesta funció, una entrada curiosa per a una consola de sobretaula. Ni el cable RF ni un altre cable A/V que tinc no em permetien més que veure la imatge.

Aquest gairebé no necessita presentació, però n'he de dir el títol igualment. El Super Mario Bros. (Nintendo, 1985) sí que és un joc que he tocat força, més o menys com tothom, però potser no tant, ja que no el vaig tenir fins que un amic em va donar la seva NES fa uns anys, i abans hi havia jugat esporàdicament.

Sigui com sigui conec les dreceres i em vaig proposar acabar-me'l, per fi. Sabent que no era ben bé fer trampes, perquè ja he arribat fins el final sense saltar-me pantalles i mons diverses vegades, i com que tenia només una hora, vaig passar de la 1-2 a la 4-1, i de la 4-2 a la 8-1, amb l'objectiu de jugar només el vuitè i últim món. Tampoc no vaig tenir sort aquesta vegada. Enfrontar-se al vuitè món amb només 3 vides és, almenys per a mi, força complicat, i se'm va fer llarg aguantar una hora intentant-ho un cop rere l'altre. 

El 6è joc va ser el Knightmare (MSX, 1986), un clàssic de la meva infantesa i la de molta gent que em va permetre el plaer de tornar a jugar a la que va ser la meva primera plataforma de videojocs, que conservo molt a prop del televisor però que toco massa poc. Per cert, també amb el Knightmare vaig tenir problemes: la imatge no arribava a la LED, tot i que hi he jugat diverses vegades amb el mateix cable. Vaig haver de posar l'MSX a la tele petita.

Pel que fa al joc vaig arribar a la tercera pantalla, però entre el cansament, l'hora que era i que no tenia ganes de tornar-m'hi a posar des del principi (de fet, ho vaig tornar a intentar però m'encallava en un punt complicat que el primer cop m'havia sortit bé), i content per haver après tècniques gràcies a la perspectiva de l'edat, molt diferent de la que tenia en l'època en què hi jugava sovint, quan no tenia ni 10 anys, vaig decidir plegar a les 5 hores i mitja des de l'inici. 

El cas és que estic satisfet d'haver-ho intentat, va valer la pena dedicar temps a videojocs que tenia abandonats o que senzillament no havia tocat gairebé mai, i ara sé que puc trobar moments per a tornar a intentar les 8 hores, amb aquests i altres jocs. Tot seguit un repàs del que he après:

• Tenir una llista de títols i preparar-los juntament amb les consoles abans de començar ajuda moltíssim a no perdre tant de temps i superar els possibles atacs de mandra.


• Hi ha algun problema amb la LED i la Mega Drive i l'MSX, però abans no passava. És estrany i m'empipa.


• No tots els jocs són igual d'amens de jugar una hora seguida autoimposada, i això està directament relacionat amb el nivell de domini que en tinc i la frustració o la satisfacció que se'n deriva en cada cas.


• Una marató no té per què ser ininterrompuda (la de TV3, per exemple, diria que té talls publicitaris), si puc parar per sopar o anar al lavabo tinc més possibilitats de dur-la a terme sense la sensació d'obligatorietat i esclavitud que podria tenir en cas d'haver pensat unes condicions més severes.