Recomanació personal: Yoku's Island Express

L'any passat, a l'últim podcast de 2019 de Retroscroll, anomenat oficialment Retroscroll Channel, i com és tradició, vam parlar del Top 5 de cadascú entre els videojocs als que havíem jugat durant tot el període, i el meu número u va ser l'Ori and the Blind Forest, però vaig dir que n'hi havia un que en certa manera me'l recordava i que no havia volgut posar a la llista en cap posició precisament per això, perquè eren "semblants". 

Doncs bé, per diverses raons el vaig deixar abandonat uns quants mesos, i fa un temps el vaig reprendre i ara l'he acabat, i no sé si acabarà formant part del Top 5 de 2020, però en té possibilitats. En tot cas, m'ha agradat moltíssim i per això en parlaré en una nova entrega d'aquesta secció dedicada a analitzar els títols que més m'han fet gaudir. 

Yoku's Island Express (2018, Xbox One, PlayStation 4, Switch i Windows) és un títol que té aspecte d'indie, i que sovint es veu digital a molt bon preu, cosa que contribueix a la sensació, i el publica Team 17 (que també en fa, de jocs independents). I el van desenvolupar els suecs de Villa Gorilla. És un indie, vaja. I potser per la portada i veient-ne quatre imatges podria passar desapercebut, però com he dit més amunt, a mi m'ha agradat molt.

De què va, doncs, aquest joc? Doncs hi controlem un escarabat piloter, de nom Yoku, que un dia arriba a l'illa de Mokumana per començar a treballar de repartidor de correu, després que qui se n'encarregava decideixi retirar-se.  

Per tant, haurem de voltar pel món del joc, una illa enorme, amb la missió d'omplir les bústies de cartes, però aquesta serà només una de les tasques que haurem de dur a terme, perquè anirem coneixent personatges que ens encarregaran que duguem paquets especials, d'altres ens demanaran algun favor i, com a missió principal, haurem d'alliberar l'illa d'una terrible amenaça que ha fet que fins i tot l'ésser diví que tots els seus habitants adoren estigui ferit i en hores baixes.

L'aspecte 2D, com pintat a mà, que dona un resultat molt atractiu, i la idea de salvar un territori, a més d'un protagonista petit i simpàtic, juntament amb la necessitat de tornar a zones prèviament no visitables si no hem fet abans alguna cosa, l'anomenat backtracking, és el que recorda vagament l'esmentada obra mestra de Moon Studios, però les semblances s'acaben aquí: Yoku's Island Express no és, ni de bon tros, una còpia de les aventures de l'Ori, i a més té una personalitat molt marcada i una jugabilitat original, que no hi té res a veure.

Hi ha qui l'ha etiquetat com a pinballvania, és encertat i dubto que hi torni a haver cap més joc que la pugui dur, llevat que en facin una seqüela o algun altre videojoc el vulgui copiar descaradament. I és que, senyores i senyors, nosaltres controlem en Yoku, com he dit abans un escarabat piloter, que va fent rodar la seva pilota, de la qual no es desenganxa mai, i en molts segments del mapa el que haurem de fer és llançar la pilota amb uns flippers, com en una màquina del milió, que es deia abans i que em sembla tan passat de moda com anomenar "Comecocos" el Pac-man, però representa que en català es diu així.

El control és exquisit, i sovint haurem de ser precisos i jugar amb les físiques, com al pinball de debò, per dur la pilota, i en Yoku, allà on volem i, com a les màquines de debò, haurem de repetir accions amb aquesta precisió per desbloquejar camins o, en els casos més espectaculars, vèncer enemics. Potser que ho vegem en moviment:

Els flippers tradicionals els podem veure en moltes "taules", que tenen la forma de petites zones delimitades, però per l'illa n'hi ha molts, també, que són simples plataformes enganxades al terra i les parets que segons el color (blau o taronja) determinaran amb quin dels gallets del comandament les hem d'activar, i en alguns casos pot ser amb qualsevol dels dos.

Mokumana és prou gran com perquè hi hagi tota mena de territoris, i encara que l'aventura es pot assolir anant una mica per feina, els amants dels assoliments i els col·leccionables gaudim de la sempre opcional possibilitat d'activar tot allò activable i trobar tot allò trobable, a més d'algunes missions secundàries. Amb l'excusa podrem revisitar zones d'aigua, neu, boscoses o més desèrtiques, que conformen el bell món d'aquest joc.

En fi, jo de petit no jugava a videojocs de recreativa, una experiència que lamento que em falti però que es deu a que en aquella època m'interessaven altres coses, però a les màquines de pinball que enganxava al típic bar o càmping sí que hi jugava. No era bo, però m'agradaven molt, i tot i així en format videojoc he de reconèixer que hi he jugat poc. 

Yoku's Island Express, amb les seves mecàniques, un aspecte gràfic atractiu i una música relaxant i encomanadissa, és una meravella en aquest sentit, la barreja ideal de pinball i plataformes, amb història, col·leccionables i unes quantes hores per invertir-hi si es vol fer tot. D'original, n'és, i força. I de divertit, moltíssim.

Curiositats de la història dels videojocs: la roba d'en Mario

L'uniforme de treball -suposem que ho és- d'en Mario és, probablement, la roba més recognoscible de la història dels videojocs, una indumentària que ens acompanya des de fa dècades i que també ha protagonitzat disfresses que l'emulen al llarg del temps i el planeta, juntament amb bigotis, postissos o no.

El lampista italoamericà s'ha vestit d'altres maneres al llarg de la seva història, quan ha protagonitzat videojocs de gèneres allunyats de les plataformes -i, tot i així, de vegades conserva la mateixa roba en aquests casos-, com ara la bata de metge de la saga Dr. Mario, l'uniforme de cuiner del Yoshi's Cookie o el de golfista del NES Open Tournament Golf.

Podem veure aquests i molts altres exemples a la seva darrera aventura, el Super Mario Odyssey de la Switch, on es fa un homenatge a la roba d'en Mario al llarg de la història.

Però no patiu, que aquesta no és una entrada sobre tota la roba que ha portat la mascota de Nintendo. Vull parlar d'una curiositat sobre la seva indumentària habitual, la que veiem en aquesta imatge i que és la que associem al personatge des de sempre.

O no? Perquè aquesta icònica combinació de samarreta (o camisa, o calçotets llargs, no se sap) vermella i granota -o pantaló de peto- blava, amb gorra vermella, no sempre ha estat així.

A la primera aparició del personatge, al Donkey Kong (1981), on es deia Jumpman i era fuster, els colors estaven invertits. Per tant, originalment anava amb granota vermella sobre samarreta -o camisa, o calçotets- blava.

És un detall que fàcilment passa desapercebut, i jo mateix no me n'havia adonat fins que a l'esmentat Super Mario Odyssey vaig aconseguir l'uniforme anomenat "clàssic", i tot i així no acabava de veure quina era la diferència respecte al normal. Al principi pensava que el teixit, el denim, era diferent. Però després vaig caure en què els colors estaven invertits respecte al que estava acostumat a veure i vaig fer una mica de recerca.

A la descripció de la roba se'ns diu que a en Donkey Kong no li agrada gaire, i efectivament la pista era aquesta: al primer joc d'ambdós personatges els colors eren així, vermell per al pantaló de peto i blau per a la peça de sota, sigui el que sigui.

El mateix passava al Donkey Kong Jr. (1982), en què en Mario era el dolent i se situava a la part superior de la pantalla. La gorra, per altra banda, sempre ha estat vermella. Sempre? No, sempre no.

Al Mario Bros. (1983), primera aparició d'en Luigi i tots dos ja lampistes, veiem com en Mario duu la roba amb els colors actuals... però la gorra, en canvi, és blava en aquesta ocasió.

Així com al Donkey Kong sembla que el seu creador, en Shigeru Miyamoto, afirma que va triar la granota vermella perquè destaqués més sobre el fons -a més de donar-li la gorra i el bigoti perquè per les limitacions tècniques de l'època no s'haurien vist ni la boca ni els moviments dels cabells correctament-, no sé per què es va decidir que al Mario Bros. la cosa havia canviat, però encara més curiós em sembla que la gorra passés de ser vermella a blava, quan a més es veu pitjor.

És possible que, com que al Donkey Kong el pantaló feia joc amb la gorra, es decidís que aquí també havia de ser així, però llavors la pregunta és: per què al Mario Bros. va passar a dur un pantaló de peto blau, si el fons també era negre com al primer joc on va sortir?

La primera aparició de la roba d'en Mario tal com es va estandarditzar després es produïa el 1984, però veurem que va ser un tímid intent.

Era a les pantalles de bonificació del Pinball de la NES (que va arribar als Estats Units el 1985, i a Europa el 1986), on en Mario sortia ja amb la granota blava i gorra i samarreta (o el que sigui) de color vermell.

Curiosament, a la portada -en què es mostrava la imatge de les pantalles de bonus per una qüestió de màrqueting, encara que no representés en absolut el concepte de pinball- els colors són els del Mario Bros., és a dir els definitius però amb la gorra blava.

Però l'error ve dels Estats Units, on hi havia l'única versió en què en Mario sortia a la portada, cosa que no passava al Japó ni a Europa. 

I arribem al Super Mario Bros. (1985), el títol més conegut del personatge i una autèntica revolució, tant pel canvi que suposava en comparació amb l'estil de joc en què l'havíem vist fins llavors com per a la història dels videojocs en si.

Si ens hi fixem, i l'amiibo pixelat d'en Mario que va sortir el 2015 ens ho recorda en la seva variant "colors clàssics", torna a dur la granota vermella, però aquest cop la peça de sota i els cabells -bigoti inclòs- són de color marró, sens dubte perquè el blau quedava descartat per possibles problemes de contrast amb el cel, encara que fos d'un altre to.

Resulta, però, que a la portada japonesa -a l'occidental porta l'uniforme de Mario de Foc- va amb els colors originals, però amb guants, tot i que no surten al joc.

Això continuaria sent així al Super Mario Bros. 2 original, el japonès, el de 1986, però el primer joc de plataformes on veuríem de manera definitiva la combinació que coneixem i estimem seria al Super Mario Bros. 2 que ens va arribar als occidentals el 1988.

Que ja té nassos que hagués de ser en aquell Mario impostor, en aquell Yume Kôjô: Doki Doki Panic amb els sprites canviats i que després sortiria al Japó com a Super Mario USA, on s'establís de manera definitiva.

Fem un parèntesi amb els dos Super Mario Land de la Game Boy, perquè la paleta de colors de la consola era molt més limitada -naturalment- i es van triar altres opcions, tot i que val a dir que al Super Mario Land (1989) s'intueix que torna a portar el pantaló de peto vermell, cosa que veurem si el posem en una Game Boy Color o a l'accessori Super Game Boy. Pel que fa a la seva seqüela, de 1992, s'optaria per una combinació diferent, amb granota blava i la resta de peces blanques.

La del nostre Super Mario Bros. 2 seria la indumentària definitiva, doncs, sense comptar els guants, perquè al material promocional i a les portades dels jocs -també als spin-offs- hi sortien des del principi, des del Donkey Kong, però després vèiem el personatge amb les mans nues.

No seria fins al Super Mario World (1990), a la Super Nintendo, que apareixeria amb els guants posats dins d'un joc, encara que en aquell cas la granota fos d'un color blau clar poc habitual.

També podem distingir-hi una mica el cercle blanc de la gorra on se suposa que hi ha la inicial del seu nom, que ja havia sortit en diverses ocasions des de la portada japonesa del Super Mario Bros., però no es veia mai dins dels jocs.

Doncs bé, s'havia pogut veure aquell cercle -no pas la lletra ema- per primer cop al joc per al Famicom Disk System I Am a Teacher: Super Mario Sweater, de 1986 i exclusivament japonès. És de color carn, però, com els suposats guants que ja hi portava. Naturalment, es tractava de crear contrast amb el fons blanc.

On es podria llegir per primera vegada la inicial d'en Mario -i la d'en Luigi- a la gorra, sobre cercle blanc, seria a l'infame Hotel Mario (1994) de la CD-i de Philips, encara que això és una mica trampós perquè els seus gràfics, per més horribles que fossin, eren dibuixos animats.

Sense ser dibuixos animats, tenim de 1993 l'aparició no completa a la pantalla de títol del Mario & Wario, joc de trencaclosques per a la Super Nintendo, i tot i que el joc es desenvolupava amb en Mario amb una galleda al cap, podem suposar que igualment no se li hauria vist, perquè a l'era de la 16 bits de la Gran N es feien servir sprites normalment reciclats del Super Mario World i no es va arribar a poder llegir l'ema a la gorra d'en Mario fora de pantalles de títol...

...Fins al Super Mario RPG: Legend of the Seven Stars, de 1996. Es veia d'aquella manera i gràcies a uns gràfics prerenderitzats que feien els sprites pseudotridimensionals. Ara sí, era la versió totalment definitiva, amb tots els elements, però era el mateix any en què sortiria el Super Mario 64 a la Nintendo 64, en què per fi es va poder veure de manera clara la inicial d'en Mario a la seva gorra, i tot plegat amb els colors que es quedarien com a estàndard.

El que dona de si un detallet tan petit com el color de la roba d'un personatge de la història dels videojocs, oi? Però no deixa de ser una curiositat de disseny que forma part de la biografia d'aquell fuster reconvertit en lampista que ens ha donat tantes alegries durant gairebé 37 anys.

Els primers jocs de la NES

Ara que feia temps que no tocava aquesta secció, li dedico una nova entrada aquest cop protagonitzada pels títols que van acompanyar la NES en el seu llançament tant al Japó, on es deia Famicom, com als Estats Units i Europa. Tres mercats on la quantitat dels videojocs i el seu nom van variar d'una manera interessant, com podrem veure.

Començarem pel Japó, que és on va sortir primer la 8 bits de sobretaula de Nintendo, com ja hem dit allà coneguda com a Famicom, que és una contracció de Family Computer. En aquell país veia la llum el 15 de juliol de 1983 i ho feia amb només tres títols, un dels quals aquest Popeye que ja havíem vist en parlar dels videojocs de l'emblemàtic personatge.

Un altre va ser el Donkey Kong, que en realitat i com ja vaig explicar era el joc on havien d'aparèixer els personatges de Popeye, però al final van acabar sent dos videojocs diferents, tot i que de concepte força similar.

I si l'anterior era el primer videojoc on va aparèixer el llegendari Mario, al Donkey Kong Jr. el podem veure, per primera vegada, fent de "dolent". I ara passem als Estats Units, on la consola es va llançar el 18 d'octubre de 1985, amb un catàleg inicial molt més extens, però que no coincidia amb el japonès. Bé, només en un joc, però ni tan sols es pot dir que fos així del tot:

És el Donkey Kong Jr. Math, un títol educatiu que seria un dels 18 videojocs amb què es va acompanyar la sortida nord-americana de la Nintendo Entertainment System, nom amb què també es coneixeria a Europa. 

El Super Mario Bros. no necessita presentació, però el cas és que va ser un dels jocs de llançament en aquell país.



Un altre clàssic que també hauríeu de conèixer, però per si de cas diré que és el Duck Hunt, el cèlebre títol de pistola de la NES.



Del mateix gènere era el Wild Gunman, un altre clàssic, que tindria un company potser no tan conegut, que és el que veurem a continuació:



És el Hogan's Alley, on ens posen en la pell d'un agent de l'FBI que s'entrena com a pistoler en una galeria de tir que va existir fins al final de la Segona Guerra Mundial. Se'n crearia una altra, a l'acadèmia de l'FBI de Quantico (Virginia), als Estats Units, gràcies a la popularitat del joc.



La NES nord-americana també es va llançar amb el Wrecking Crew, el títol on en Mario i en Luigi no són lampistes, sinó fusters, i es dediquen a destruir edificis. 



Al catàleg inicial de la consola més popular del món durant uns quants anys també hi havia lloc per a l'esport, com demostra el Baseball, que s'assembla sospitosament a un títol que durant la meva infantesa em va ensenyar unes quantes coses sobre aquesta disciplina.



El 10-yard fight canviava d'esport, era de futbol americà com es pot apreciar al vídeo, però tenia una estètica molt similar.



O tots els títols d'esports eren iguals o aquest Golf s'assembla, també sospitosament, al que tenia jo a l'MSX i que havia desenvolupat, com el Baseball, la prestigiosa Konami.



El mateix es pot dir del Tennis, que sembla que canviï els sprites del que Konami va dissenyar per al ja esmentat MSX i que servidor té entre els seus títols, malauradament, pirates.



Acabem el gènere esportiu amb l'Excitebike, un clàssic del motocross de la NES i de Nintendo en general, perquè esdevindria una saga amb remakes i seqüeles.

Abans he esmentat la pistola de la NES, que va tenir una entrada fa molt temps a la secció d'Accessoris d'aquest bloc. Allà també n'hi va haver una sobre un altre perifèric, el robot R.O.B., del qual havia de parlar necessàriament perquè els dos títols que vénen ara requerien el seu ús:



Un és el Gyromite, que manté a la pantalla de títol el nom japonès de Robot Gyro, i que ens fa emprar el robot per tal d'ajudar el protagonista del joc a avançar en les pantalles amb l'acció d'apujar o abaixar portes.



L'altre és l'Stack Up, de fet l'altre títol de la NES que feia ús del R.O.B. (sí, només en van ser 2), i es repetia la presència del professor Hector, el protagonista del Gyromite.



Tornem als controls tradicionals amb el Clu Clu Land, un títol on controlem un peix que ha d'anar movent unes barres daurades i evitar que l'atrapin o caure en forats.



Aquest sí que és un clàssic recordat i estimat, i referenciat en jocs com la saga Smash Bros. Es tracta de l'Ice Climber, un addictiu joc de plataformes per a tots els públics.



Aquí en tenim un de lluita. És el Kung-Fu, que és com es deia la versió de la NES d'un títol de les recreatives anomenat Kung-Fu Master i protagonitzat pel cèlebre Jackie Chan, que de fet es basava en la seva pel·lícula Els supercamorristes.



El Mach Rider el podria haver posat a la part dels videojocs esportius, però que jo sàpiga no existeix cap disciplina on les motos disparin, de manera que ja està bé aquí.



Acabarem amb els jocs de llançament de la NES nord-americana amb el Pinball, un altre que s'assembla molt a la versió de l'MSX que tinc, i ens quedarà veure què va passar a Europa quan la consola hi va aparèixer l'1 de setembre de 1986:



És el Mario Bros. (sense Super), el segon joc on va aparèixer el lampista italoamericà i el primer on va sortir el seu germà Luigi, un videojoc altament competitiu que abans de triomfar a la consola i com a extra en futurs títols de la franquícia va passar per les recreatives.

I ja no posaré cap més vídeo, perquè a banda d'aquest joc al Vell Continent la NES va néixer amb els ja esmentats i vistos Excitebike, Pinball, Popeye, Tennis i Ice Climber.