Cinema i videojocs: The Godfather

Una de les pel·lícules més importants de la història del cinema (de fet, tota la trilogia), ens agradi o no el cinema de mafiosos (i en aquest bloc sí que ens agrada, i tant) havia de tenir tard o d'hora algun videojoc dedicat a proporcionar als milions de seguidors que té a tot el món la possibilitat d'introduir-se en aquest món romàntic i gairebé mitològic qué es la màfia. 

Doncs sí, El Padrí, història del cinema en sí mateixa. Que no sé exactament què vol dir aquesta frase, però oi que m'ha quedat bé? És possible que penseu que aquell joc que va sortir fa uns anys era el primer que es feia sobre la trilogia. Jo m'ho pensava. I anava errat. Resulta que el 1991 ja n'havia sortit un per a PC, Atari ST i Amiga: 

El vídeo és una merda perquè és d'un emulador i hi ha un tio xerrant tota l'estona, però no n'he trobat cap de millor. Aquest joc no s'assembla gens al que vindria el 2006 (el 2007 a la Wii i la Playstation 3), de fet no era ni d'Electronic Arts, sinó d'U.S.Gold, i recollia coses de les tres pel·lícules de la trilogia, tot i que molt vagament.

Quinze anys després arribava el que havia de ser "el bo", que havia creat unes expectatives enormes ja des que es va fer públic el seu desenvolupament anys abans. Però, com ja he comentat moltes vegades en aquest bloc, els videojocs basats en pel·lícules acostumen a tenir puntuacions baixes perquè són molt linials, o perquè sembla que els seus creadors confiïn en la tirada que té la franquícia i no s'esforcin gaire. Amb The Godfather hi havia unes expectatives, sobretot tenint en compte la trilogia que era, enormes. I va sortir un joc que estava bé, però poc més. Se n'esperaven moltes més coses, i no era un títol al qual se li pogués perdonar res. Vegem-lo en acció:

Era la versió de la Playstation 2. Aquell any, el 2006, també va sortir per a la Xbox, PC, Xbox 360, mòbils (versió feta de minijocs) i PSP (també diferent, retallat i amb el cognom Mob Wars). Totes les versions eren més o menys iguals, per això no poso cap vídeo de les tècnicament superiors Xbox, Xbox 360 i PC, i és precisament aquest un dels problemes del joc: la senzillesa gràfica. Uns altres són la deficient intel·ligència artificial dels enemics o la poca originalitat com a joc (que s'inspira en d'altres de similars, com els Grand Theft Auto). En general, però, no és mal joc, el que passa és que se n'esperava molt més. 

El de la Wii, que tenia com a subtítol Blackhand Edition, es considera el segon millor, després del de la Xbox original, i és evident que té la gràcia en el tipus de control. Jo no en tinc cap, però si me'l comprés segurament buscaria aquesta versió. Sortia el 2007, com també el de la Ps3, que volia basar-se en el de la Wii fent ús del Sixaxis, el comandament que detecta una mica de moviment, però no va reeixir, i uns gràfics poc dignes de la potència de la consola (com va passar en el cas de la Xbox 360) van condemnar l'intent a formar part de la secció mediocre del seu catàleg. 

El que tenia de bo era la música i les veus originals dels actors, llevat de l'Al Pacino, que com que no va participar en el doblatge perquè els drets de la seva veu els tenia el joc d'Scarface va impedir que aquest apartat fos de matrícula d'honor. Fins i tot en Marlon Brando, poc abans de morir, va gravar diàlegs que eren exclusius del joc, si bé alguns no es van poder aprofitar perquè l'home estava fumut i li fallava la veu. No controlàvem, però, cap dels personatges que coneixem, sinó un de creat especialment per a l'ocasió, limitadament personalitzable, i que s'integra en la història de la pel·lícula d'una manera força suau. Doncs bé, el joc no va tenir l'èxit que s'esperava, però el 2009 va sortir per a PC, Xbox 360 i Ps3 The Godfather II, que tenia lloc entre els anys cinquanta i el seixanta i ens convidava a controlar un altre personatge fet expressament per al videojoc. 

Vèiem la versió per a PC, inconfusible. Sigui com sigui, aquesta seqüela no aconsegueix fer oblidar les mancances de la primera part, ans al contrari, perquè manté els mateixos problemes (gràfics poc treballats i molts errors, intel·ligència artificial dels enemics mínima...), però 3 anys després se li perdonen encara menys i per tant les crítiques que va rebre van ser més dures. Ni tan sols el joc en línia sembla que funcioni gaire bé.

La part positiva continua venint de l'apartat sonor (novament amb l'absència de l'Al Pacino), però tot plegat va ser insuficient per aconseguir un producte que fos digne de la trilogia que ressuscitava, tot i algunes millores pel que fa a diversitat en les missions. En definitiva, una llàstima perquè s'han desaprofitat dues ocasions de fer les coses bé, o de conya, que és el que es mereixia l'obra de Mario Puzo en primera instància i de Francis Ford Coppola posteriorment.