Feia força temps que no tocava aquesta secció. De fet, gairebé dos anys. Però un dia, buscant una altra cosa per un altre motiu, vaig trobar aquest títol, que lògicament em cridava l'atenció d'una manera poderosa.
En realitat estava buscant l'origen dels recopilatoris de videojocs, cosa que està molt de moda, sobretot per tal de recuperar clàssics, remasteritzats o no, i als anys 80 n'hi va haver un que tenia un títol tan irònicament atractiu com aquest.
Es tracta del Don't Buy This, que amb el subtítol Five of the Worst Games Ever va sortir el 1985 per al ZX Spectrum, i les circumstàncies de la seva existència són d'allò més esbojarrades.
Per començar, la decisió de llançar-los va ser estranyíssima: la distribuidora Firebird va agafar, de tots els jocs que diversos desenvolupadors els enviaven, els 5 més dolents que va trobar i va decidir publicar-los, en comptes de rebutjar-los com hauria estat normal.
Aquí veiem els seus títols, que són el Fido, d'un gos que ha de combatre ocells i talps amb cops de cua; el Puppy Power, la seqüela que afegeix moviments verticals al gos -a la primera part només els tenia horitzontals- i la possibilitat d'atacar els enemics amb raigs que li surten dels ulls; el Fruit Machine, que és una màquina escurabutxaques adaptada a videojoc però molt lenta; el Race Ace, un joc de cotxes al qual segons la Wikipedia és impossible de guanyar, perquè la màquina va cada cop més ràpida; i el Weasel Willy, sobre una mostela que ha d'avançar esquivant uns arbres que apareixen de manera aleatòria i sovint bloquegen els seus moviments, de manera que és impossible acabar la pantalla.
Sembla que la companyia es va desentendre de la propietat sobre aquest recopilatori des del principi, i animava la gent a copiar-se'l. Si això és veritat i no una llegenda, el que estaven fent era bàsicament llançar una cinta només per riure.
La crítica va destrossar els jocs, perquè veient el vídeo és evident que no són bons, però més d'una anàlisi va afirmar que n'hi havia de pitjors. És clar que sempre "ven més" posar "els pitjors" que no pas "alguns de força dolents", oi? I si tot plegat era una estratègia de màrqueting? Que els jocs eren dolents és indiscutible, però i si no els van llançar per riure i prou, sinó que van veure l'oportunitat de despertar la curiositat irònica de la gent i guanyar-hi calés? Perquè el cas és que sembla que va ser un èxit comercial. Un resultat... inesperat?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada