Què estàs buscant?

dimecres, 15 de juliol de 2020

Anàlisi: Gone Home

Continuem amb la ratxa de videojocs indie, contemplatius, amb la major part del pes en la narració d'una història, en què m'he endinsat voluntàriament -sense abandonar altres gèneres- d'un temps ençà, perquè si la meva última anàlisi va ser sobre el What Remains of Edith Finch, avui parlaré d'un títol similar, però anterior i força celebrat, que en certa manera se li assembla.

Desenvolupat per The Fullbright Company, el Gone Home va sortir el 2013 per a ordinadors, tres anys més tard es va portar a la Xbox One i la PlayStation 4 i va arribar a la Switch, versió a la que he jugat jo, el 2018.


Es tracta d'una aventura d'exploració de les que llavors s'anomenaven despectivament "walking simulators", una etiqueta que s'assignava a aquells títols que demanessin poca interacció per part de l'usuari i, sovint, fos impossible morir-hi, de manera que es considerava que no oferien el repte que han de presentar els videojocs per ser considerats com a tals.

En tot cas, el Gone Home, amb l'èxit que va assolir entre la crítica i el públic, va contribuir a que la percepció de l'etiqueta canviés i, fins i tot, esdevingués un apel·latiu que es percebia de manera positiva.

Però què és, aquest videojoc? Què ens ofereix? Amb punt de vista en primera persona, com és també habitual en el subgènere, ens posa a la pell d'una noia, la Kate Greenbriar, de 21 anys, que el 1995 acaba de tornar d'un viatge per Europa d'aquells que alguns estatunidencs fan abans d'endinsar-se completament a la vida adulta, i es troba que a casa seva no hi ha ningú.


Els pares han marxat de cap de setmana, però la germana petita de la Katie, la Sam, ha deixat una nota dient que ha desaparegut voluntàriament, i que no la busquin. Amb aquesta premissa veiem com la Katie va explorant la casa, amb desenes i desenes d'objectes amb els quals interactuar (normalment agafar-los i mirar-se'ls, però també trobem portes, aixetes, llums de taula, interruptors de paret, aparells electrònics i algun altre element).

Encara que al principi pugui semblar una altra cosa, Gone Home no és un títol de terror. Malgrat que caminem per una casa abandonada i en llegir algunes cartes i alguns retalls descobrim que un oncle del pare de la família va fer alguna cosa tèrbola en el passat, abans de morir prematurament.

 
No, en aquest videojoc es tracta d'explorar la casa a la recerca de pistes sobre la desaparició de la Sam, però no pas per descobrir on és, sinó per saber per què ha marxat. Gràcies a l'anàlisi de cartes, notes, retalls i altres objectes ens anem fent una idea de les circumstàncies de la família: la relació entre els pares de les noies, la situació laboral de cadascun d'ells, l'esmentat passat de l'oncle i, sobretot, la història d'amor prohibit -no és cap spoiler- que ha viscut la Sam.

Una història tendra, entranyable i interpretada de manera convincent als talls de veu que sentim quan agafem determinats objectes. No s'explica ben bé com sentim aquests talls, al capdavall no són cintes gravades, però permetrem aquesta llicència per conèixer millor la nostra germana i per què ha fet el que ha fet.


Gone Home és el retrat d'una família fictícia però plausible de classe mitjana de l'estat d'Oregon, als Estats Units, als anys 90, i ens és fàcil identificar-nos més o menys amb algunes situacions, a més de gaudir d'algunes picades d'ullet de cultura popular que formen part de la posada en escena, amb uns gràfics que busquen el realisme però que tampoc no són per caure de cul i un apartat sonor basat en els sorolls que fem en caminar i tocar els objectes, a més dels trons de la tempesta que s'ha desfermat a l'exterior i, és clar, el que sentim als talls de veu, els televisors engegats i la música que trobem per la casa i que podem posar en reproductors.


És un videojoc que es recolza en gran mesura en la història que ens explica i com ens l'explica, efectivament amb pocs elements d'interacció -sí, podem interactuar amb objectes, però certament no hi juguem com jugaríem a jocs de cap altre gènere-, alguns de necessaris, d'altres que només serveixen per ambientar (engegar la televisió, posar alguna cinta de casset per escoltar-ne la música, mirar quins llibres hi ha per la casa, etc.), i en qualsevol cas tots ells contribuint a la història d'alguna manera, encara que sigui per contextualitzar-la.

A aquestes alçades potser els walking simulators als que ja he jugat m'agraden més que aquest, però cal ser justos i entendre que Gone Home va ser un dels primers i, vist amb perspectiva, entenc perfectament que suposés la revolució que va suposar. Molt recomanable.





Cap comentari:

Publica un comentari

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...