Què estàs buscant?

divendres, 30 d’octubre del 2020

Els pitjors (?): The Ooze

M'he adonat que en el que duem de 2020, ara que ja l'estem acabant, encara no havia publicat cap entrada d'una de les seccions més veteranes del blog, i tot i que cada cop soc més conscient que és un tema subjectiu -per molt consens que hi hagi- i que cadascú té els seus gustos i tots els productes tenen el seu públic, encara hi ha marge per parlar d'alguns videojocs considerats dolents per la majoria.

El d'avui és un títol del qual mai no havia ni tan sols sentit a parlar o llegit el nom enlloc, de manera que, un cop més, l'aniré descobrint a mesura que escric l'entrada. I l'interrogant del títol, una excepció, quedarà explicat a mesura que llegiu aquest text.


Es tracta de The Ooze, un videojoc per a la Mega Drive, llançat el 1995 i desenvolupat per Sega Technical Institute, un estudi intern de Sega responsable de títols que potser us sonen, com ara Sonic 2, Sonic 3, Sonic & Knuckles o Comix Zone. 

No estem parlant, doncs, d'un estudi petit o desconegut, sinó d'un de creador de múltiples èxits imprescindibles del catàleg de la 16 bits de Sega. Què va anar malament, doncs, amb aquest joc?


Abans de res, posem-nos una mica en situació: The Ooze ens convida a posar-nos a la pell d'un científic que descobreix que la companyia on treballa vol alliberar una plaga mitjançant un gas que ell va crear, i quan s'esquitlla al seu laboratori per endur-se'n proves el sorprenen i intenten acabar amb ell amb residus tòxics... que no el maten, sinó que el converteixen en una massa informe, una mena de moc o fang que s'arrossega. 

La nostra missió és trobar 50 hèlixs d'ADN escampades per les pantalles del joc per tal de recuperar la forma humana, a més de venjar-nos dels nostres companys traïdors i evitar la plaga, tot fent servir el líquid que som per atacar els enemics (amb cops de "puny" o escopint massa) i augmentar de mida (si ens els mengem) mentre evitem perdre massa per culpa dels cops rebuts, patir algun impacte al cap o caure al buit. Fins aquí, molt bé, si el que volem és un argument de pel·lícula de sèrie B o reminiscències del còmic Swamp Thing. Res a dir.


Però va tenir mala acollida. Malgrat que venia de la pròpia Sega, que això normalment és garantia de qualitat, es va considerar que els gràfics no estaven a l'alçada dels últims anys de la Mega Drive, que la premissa original perdia la gràcia aviat, la dificultat era massa elevada i els controls i la jugabilitat en general eren lents, sobretot quan la massa esdevé més gran i perd velocitat. 

No sembla, però, que siguin motius per considerar-lo tremendament dolent, i no ho deu ser, però acostuma a aparèixer als llistats de pitjors títols de la consola del Blast Processing. S'ha de dir, però, que he trobat, tot buscant-ne informació, opinions favorables al joc, de manera que potser sí que som davant d'una "hidden gem", com acostumen a anomenar aquells títols que poca gent sap apreciar. 

Si el voleu jutjar personalment, que això sempre està bé, el podeu trobar en alguns models de Mega Drive d'AT Games amb jocs en memòria, o inclòs al recopilatori Sonic Mega Collection Plus (2004-2005) per a PlayStation 2 i Xbox, i per a Windows entre 2006 (PAL) i 2007 (Estats Units), que era l'actualització de la col·lecció del mateix nom però sense el "Plus" de 2003 de la GameCube, on també hi apareixia, però en aquell cas només a la versió japonesa del recopilatori. 



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...