Anàlisi: Attack of the Karens

D'un temps ençà ha nascut en mi la fascinació pels shmups, shoot'em ups o jocs de naus -mai m'ha agradat el terme "matamarcians", per imprecís i fins i tot racista-, cosa que no vol dir que sigui gaire bo amb aquest gènere, i em consta que no soc l'única persona amb aquesta contradicció.

És per això que, quan se'm va oferir la possibilitat de ressenyar el joc que us porto avui vaig acceptar encantat i m'hi vaig posar de seguida, i ara us en vull parlar.

Attack of the Karens és el nom d'aquest joc indie desenvolupat per Studio Primitive i distribuït per Flynn's Arcade que es podria resumir breument com un shmup satíric, perquè no és de l'estil dels cute'em up com les sagues TwinBee o Parodius, sinó quelcom més contemporani i nascut de l'era dels memes.

La premissa ens explica que un patogen alienígena ha infectat quatre dones d'aquelles que acostumen a exigir coses per sobre del que seria raonable -recolzades pels seus privilegis de ser blanques i de classe mitjana- i que fan rabieta i vergonya aliena, el que als Estats Units es coneix com a "Karen", i les ha transformat en cíborgs gegants amb un exèrcit d'esbirros. 

Evidentment, suposen una amenaça per al món i nosaltres, controlant una petita nau que es diu Manager X-15, una referència al costum d'aquestes dones de demanar pel responsable davant de qualsevol problema, tot i que el pilot en si es diu Harbinger ("Herald"), les haurem de derrotar. 

El joc està etiquetat com un bullet hell i un roguelite, perquè efectivament podem trobar moltes bales en pantalla, cosa que ens obligarà a tenir els reflexos ben esmolats, i també veiem com hi ha alguns elements que es generen de manera procedimental, és a dir que varien d'una partida a l'altra, com l'ordre de les pantalles i les enemigues finals -que es poden combinar de totes les maneres possibles, i no veurem sempre totes les zones-, l'aparició o absència d'alguns enemics i obstacles i els atacs i l'agressitivitat de les Karen, a més que haurem d'encarar l'aventura amb una sola vida: si morim, no hi ha la possibilitat de continuar.

En cada pantalla anirem rebent, per ràdio, el context de la que serà la nostra enemiga final d'aquella pantalla, com per exemple que es tracta d'una dona que va muntar un número en una botiga perquè no li esqueien uns pantalons, i navegarem l'espai aeri d'un territori derrotant enemics de tota mena, alguns de més actius que altres, i esquivant bales. 

En vèncer els enemics anirem rebent una mena de punts d'experiència i ocasionalment power-ups (més velocitat, freqüència dels trets, ítems de protecció, etc.) per a la nostra nau, que es mantindran amb nosaltres mentre duri la partida. Quan la barra de la dreta de tot -a la imatge de dalt- arribi a dalt de tot, cosa per a la qual serveix l'esmentada experiència, apareixerà la nostra enemiga final de pantalla, una de les Karen.

Els combats finals són divertits, les Karen fan servir elements que caracteritzen cadascun dels seus perfils específics, com ara aquesta de la imatge, que dispara cors i likes perquè és una influencer obsessionada, però també he de dir que no és gaire difícil aprendre's els patrons i superar aquests combats amb solvència. Que sigui un shmup amb barra de vida, i que es puguin tenir fins a 8 tocs de marge, hi ajuda molt.

Encara que alguna d'elles m'ha semblat més difícil que la resta -i que el combat contra ella tingui tres fases recolzaria aquesta sensació-, el cert és que no són combats difícils. A més, el joc és generós amb les icones de recuperació de vida i la majoria de les nostres morts, o almenys així és com ho veig jo, es poden atribuir a la confusió provocada per l'excés d'elements en pantalla, propi del subgènere dels bullet hell però aquí agreujat per una paleta de colors molt limitada.

Compte, això és una decisió de disseny intencionada per evocar gràfics a mig camí entre la Game Boy i la NES, tot i que hi ha una colla d'efectes visuals i sonors (incloent-hi el doblatge, que podem saltar perquè no se'ns faci pesat d'una partida a l'altra en el cas dels discursos de les enemigues finals), com sol passar, que deixen clar que és un producte fet per a sistemes actuals. La música chiptune, per cert, és una delícia.

La gràcia dels roguelite és anar millorant la nostra build -és a dir, l'equip que duem- a cada intent, i aquesta és també una de les característiques principals de l'Attack of the Karens: durant les partides anirem acumulant una mena de xips que ens serviran per comprar millores permanents, que inclouen els ja esmentats augments de velocitat o freqüència de tir, però també més contenidors de vida, la possibilitat de llançar coets o col·locar-nos un escut que repel·leixi els atacs més petits. Tot plegat, amb diversos nivells que podem anar comprant a mesura que aconseguim la divisa interna del joc. 

Dit d'una altra manera, si acabem el joc a la primera partida, cosa que li podria passar perfectament a algun expert en el gènere, i més en un títol que té barra de vida tot i que als jocs de naus no és habitual, ens quedaríem sense gaudir del plaer d'anar potenciant-nos. 

Amb els paràmetres estàndard sembla que amb tot això que he explicat n'hi hagi prou per acabar-se el joc amb garanties al cap de pocs intents, i encara que en el moment de publicar aquesta entrada no ho he aconseguit, no crec que trigui gaire més. Però si, tanmateix, algú troba el joc massa fàcil, o massa difícil i desitja un repte més gran, hi ha la possibilitat de triar els anomenats kushions i kurses, que són respectivament la modalitat fàcil i difícil però que, per fer-ho més divertit, no són simples elements d'una llista d'opcions, sinó que ens permeten posar-nos ajudes o dificultats concretes per ajustar l'aventura a la nostra habilitat, cosa que trobo excel·lent tal com està plantejada.

Attack of the Karens era un joc que em venia de gust per la fascinació que ja he dit que sento darrerament pels jocs de naus, i la seva dificultat és ideal per a algú amb poca habilitat com jo -i, hi insisteixo, es pot modificar al gust de qualsevol-, però a més m'ha servit per conèixer el fenomen de les Karen, que és la part que el fa destacar entre tants shmups que es fan actualment, així que no en podia quedar més satisfet.

Doneu-li una oportunitat si us sembla mínimament interessant, si sabeu jugar a shmups probablement us l'acabareu força ràpid però us arrencarà alguns somriures, i si no... potser és una bona ocasió per començar a aprendre'n. I a sobre és baratet. No ens podem queixar.

Aquesta anàlisi ha estat possible gràcies a la clau proporcionada per Flynn's Arcade