Cinema i videojocs: Reservoir Dogs

Feia temps que tenia ganes de tornar a parlar d'alguna pel·lícula transformada en videojoc i no se me n'acudia cap, però l'altre dia era en una coneguda botiga d'una cadena francesa i vaig veure l'edició especial de Reservoir Dogs, la mítica pel·lícula de Tarantino de 1992, i vaig recordar que se n'havia fet un videojoc. Doncs bé, és d'ell que parlaré avui.

Llançat el 2006 per a ordinadors, Playstation 2 i Xbox (un dels últims títols del seu catàleg), el joc es basa en la pel·lícula del mateix nom i en manté l'esperit violent i cafre, cosa que en principi és positiva pel grau de fidelitat que suposa respecte al producte original, però en el món dels videojocs una qualificació de "per a adults" limita la quantitat de botigues que posen a la venda aquell títol i, per tant, els beneficis.

En aquest cas concret, a països com Austràlia i Nova Zelanda es va prohibir que es posés a la venda, i al segon d'aquests territoris fins i tot es considera il·legal tenir-lo no ja en pirata, sinó comprar-lo d'importació. Molt fort, em sembla vergonyós que prohibeixin un producte pels alts nivells de violència, quan ja ve amb la qualificació adequada i n'hi hauria prou amb obligar als venedors a no vendre'l a cap menor d'edat. En fi... Us poso la reproducció de la mítica escena inicial del film:

Pel que fa al joc en sí, és un títol d'acció en tercera persona amb fases de conducció, i haurem de fer coses tan lloables com atracar un banc, agafar ostatges i matar-los si ho creiem convenient, etc. Tot això esquitxat, mai millor dit, per la sang que a la pel·lícula ja s'havia vist.

De tota manera la crítica el va deixar com a senzillament correcte o com a molt dolent, segons el cas, i no només pel tema de la violència, que afortunadament en molts països no afecta a l'anàlisi objectiva. Se li retreu, doncs, que els seus gràfics són massa senzills pel que podien donar de sí les dues consoles, sobretot la Xbox; que és massa curt, que les pantalles de conducció són massa complicades... però en canvi se'n lloa la banda sonora, una de les millors coses també del film original, que recuperava temes dels anys setanta que estaven oblidats i que en Tarantino va voler ressuscitar.

És inevitable comparar-lo, doncs, amb jocs com els Grand Theft Auto, els Driver o els The Godfather (basats evidentment en la trilogia de Coppola i que han estat un autèntic fracàs), però com que les opinions no s'acaben de posar d'acord serà qüestió que cadascú jutgi què li sembla, si un joc per fugir-ne o un títol correcte, sense ser gaire bo, per passar una bona estona.