Què estàs buscant?

dilluns, 7 de desembre del 2009

Curiositats de la història dels videojocs: especial Street Fighter

I encara no ho he dit tot sobre els Street Fighter. Com vaig dir a l'extens article número 200, no podia parlar de tot i em reservava algunes curiositats relatives a la mítica saga per a un article independent. Aquí el tenim.


Aquest és el pòster promocional del primer Street Fighter, el de 1987, en un estil gràfic dels habituals en aquella època. I la primera conversió domèstica d'un Street Fighter és la del ZX Spectrum, precisament de la primera entrega:

Quin horror, oi? Podrien haver triat un dels molts altres microordinadors de l'època, el meu estimat MSX per exemple, però no, havien d'anar al pitjor de tots.


Aquesta és la caràtula americana de l'Street Fighter II: The World Warrior, la versió del qual en Super Nintendo és la primera que va sortir i la més venuda de totes, a més del quart joc més venut de la 16 bits de Nintendo, amb més de 6 milions de còpies. Tenint en compte que els títols més venuts de les consoles de La Gran N acostumen a ser els propis (Marios, Donkey Kongs, etc.), com que els tres primers de la llista són el Super Mario World, el  Donkey Kong Country i el Super Mario Kart podem dir que l'Street Fighter II és el videojoc third party més venut de la Super Nintendo. I l'Street Fighter II Turbo: Hyper Fighting és en setè lloc, amb més de 4 milions de cartutxos venuts. Aquell joc va marcar un abans i un després a la indústria i va ajudar a vendre milions d'unitats de la consola, i val la pena veure'n un anunci:

S'han fet moltes paròdies dels Street Fighter, però una que em fa gràcia compartir en aquest article és la de la pel·lícula City Hunter, protagonitzada per en Jackie Chan, en què es fa un enorme homenatge al joc:


Que gran... I ara mirem un dels personatges més estimats de la franquícia, la Chun Li:


La lluitadora xinesa ha estat parodiada des d'un punt de vista pujat de to en moltes ocasions, l'ésser humà és així i tira cap al recurs fàcil. Fins i tot a la pel·lícula d'animació, molt bona per altra banda, hi ha una gratuïta escena de dutxa protagonitzada per ella que quedarà a la memòria de molts seguidors de la saga. Però el més important és que la Chun Li és el primer personatge femení controlable de la història dels videojocs de lluita. Segons la Wikipedia (jo no ho sabia), també és coneguda per aquest motiu com a Primera Dama dels Jocs de Lluita.

Però una de les curiositats més interessants dels Street Fighter fa referència als noms d'alguns dels seus personatges. Concretament als quatre enemics finals del II, que no es podien seleccionar a la primera versió d'aquella segona entrega: per ordre de combats eren en Balrog, en Vega, en Sagat i l'M.Bison.


Són imatges de l'Street Fighter IV, però la composició s'acosta molt al que estava buscant, per tant ho donaré per bo. Segons el que ens van ensenyar, els personatges són (d'esquerra a dreta i de dalt a baix) l'M.Bison (que no Mr.Bison, ara veurem per què), en Balrog, en Vega i en Sagat.

Doncs no és així. En Sagat és l'únic que té el nom que li toca, de fet és l'enemic final del primer Street Fighter, però els altres els tenen tots canviats. El que coneixem com a M.Bison al Japó es diu Vega, en Balrog es diu en realitat M.Bison i en Vega, encara que sigui un personatge espanyol i el nom li escaigui, al País del Sol Naixent es diu Balrog.


La qualitat de la imatge no és massa bona, però si us hi fixeu es veu. Els noms als Estats Units i al Japó estaven canviats, només es respectava el d'en Sagat. Per què? Perquè el boxador M.Bison recordava massa el de la vida real M.Tyson. De fet, al primer Street Fighter ja hi sortia, però amb el nom de Mike. I ja vam veure a l'article sobre el Punch Out!! que no era fàcil el tema dels drets del famós púgil.

Per dissimular, doncs, van moure els noms i aquest va passar a l'enemic final, el tio de la roba vermella i la gorra, que al Japó es diu Vega. I aquest nom sonorament tan espanyol va passar al personatge espanyol, que va deixar de dir-se Balrog. Per tancar el cicle, el nom de Balrog va passar al boxador. I la M de "M.Bison" no és pas de mister (això seria "Mr."), sinó de Mike.


Heu vist la intro de la versió arcade de l'Street Fighter II? Doncs bé, hi deu haver alguna cosa políticament incorrecta perquè la versió en consola era així:


Aquesta era la de la Super Nintendo. Hi falten els dos lluitadors del principi, oi? Vegem la de la Mega Drive, de l'Street Fighter II': Special Champion Edition:


Ui, ara hi tornen a ser. Però no són exactament els mateixos, oi? És curiós com, segons la zona, hi ha unes coses que se censuren o unes altres. Depèn de la sensibilitat de cada lloc, ja que els japonesos són d'allò més transgressors amb el tema de la sang i el racisme, però als Estats Units i a Europa, potser per un exagerat sentit de la culpabilitat, està mal vista una intro on un lluitador blanc en deixi KO un de negre, no fos cas que s'ofengués algú. Crec que ho haurien d'haver deixat com estava i transmetre les possibles queixes (que haurien estat igualment malaltisses) a la Capcom japonesa, i rentar-se'n les mans.

Potser en els temps que corren no s'hauria permès que hi sortissin lluitadores femenines, per si en surten estomacades i algú juga al joc expressament per poder fer realitat denunciables instints maltractadors. Vés a saber, podríem debatre-ho molt llargament, però amb això del lluitador negre crec que es va voler filar massa prim.


 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...