Videojocs polèmics: Conker's Bad Fury Day (Nintendo 64)

Des de la competència i des dels seguidors de la competència sempre s'ha dit que Nintendo era una companyia orientada a un públic infantil. És una generalització injusta, i jocs com el d'avui són els que conformen l'excepció a aquesta fal·làcia.

El Conker's Bad Fury Day sortia el 2001 a Europa, els Estats Units i Austràlia (no al Japó) de la mà de Rare, que és la companyia responsable dels Donkey Kong Country, Land i el de la Nintendo 64, a més d'altres com el Diddy Kong Racing, que és d'on surt el protagonista del títol que ens ocupa. 

És un dels videojocs més ben valorats del catàleg de la consola de 64 bits de sobretaula de Nintendo, un plataformes que pel seu aspecte recorda un altre dels grans productes dels seus programadors, el Banjo-Kazooie, però que en realitat no té la innocència d'aquell. 

Això era la introducció del joc. No és que hi hagi sortit res d'escandalós, però sí que veiem per exemple el protagonista vomitant després d'agafar una merda com un piano. També hi ha una paròdia de La Taronja Mecànica, com tantes altres que aniran apareixent al llarg del joc tant pel que fa al cinema com a d'altres videojocs. 

El que és polèmic, doncs, és el to adult del cartutx, perquè a més d'aquest exemple s'hi troben l'humor escatològic, la violència i les bromes sexuals que li van suposar una qualificació per edats diferent de la dels plataformes "infantils" que poblaven el catàleg de la consola, en bona part per culpa de la mateixa Rare, cosa que no vol dir que fossin dolents, tot el contrari. Vegem una mica del joc per dins:

Aquí tampoc no es veu res de tot això, però ja es nota un to menys amable en les interaccions dels personatges que en d'altres títols aparentment semblants. Doncs bé, es veu que Rare, de fet, estava desenvolupant un videojoc d'aquell tipus, però per tal que destaqués dins el catàleg de la consola va canviar-ne dràsticament el to, i la boníssima rebuda de la crítica i el públic demostra que va ser tot un encert, cosa a la qual també contribueix la qualitat general del joc, un dels millors gràficament parlant de la consola, amb molts detalls, efectes poc utilitzats fins llavors i l'absència de la famosa boira de la Nintendo 64 per tal d'evitar el popping a l'horitzó. A més, és el títol que té més pistes de veu real de tot el catàleg.

El final, en una història en què el protagonista ha de tornar a casa després de trobar-se perdut en un lloc desconegut i amb una bona ressaca, havia estat concebut inicialment amb el suïcidi del personatge, una bona mostra de com el cartutx es desmarcava del que s'esperava d'ell, tot i que al final es va descartar aquest terrible ending, però només perquè fent això es tancava la possibilitat d'una seqüela. 

Aquesta seqüela, tot i que en realitat era més remake que seqüela, va ser finalment el Conker: Live & Reloaded de la Xbox, de 2005, perquè Microsoft havia adquirit Rare, que ja no tornaria a programar per a Nintendo, però la idea dels programadors era fer una seqüela per a la mateixa Nintendo 64.

El joc apareixeria, aquest cop sí, també al Japó, i tot i que també es va guanyar una qualificació per a adults i que mantenia el to fosc, les paròdies cinematogràfiques i va ser elogiat per la seva qualitat tècnica, va decebre pel que fa a la censura (que al vídeo ja es detecta), en forma de xiulets que tapaven algunes paraules però també per la desaparició d'algunes situacions presents al joc de la Nintendo 64. Inicialment s'havia de dir Conker: Live & Uncut, i el tràiler que el presentava era aquest:

I es veu que la censura va aparèixer en algun punt del desenvolupament, però inicialment no havia de ser així, fins al punt que es diu que el disc havia de tenir un codi per a treure la censura, però al final, segurament per qüestions de mercat, es va decidir treure la versió censurada irreversiblement. La meva opinió personal, com sempre, és que això és un error, encara més quan ja havien passat 4 anys des del joc original i se suposa que hauríem d'avançar en matèria de llibertat d'expressió. 

Tot i així, els dos videojocs són molt recomanables i van tocar sostre tècnic en aquell moment dins el catàleg de les seves respectives consoles, especialment el de la Nintendo 64, considerat gairebé de culte perquè la mateixa Nintendo no va voler distribuir-lo directament a Europa (de tant en tant La Gran N es posa d'acord amb el que se li critica des de la competència), i a l'estat espanyol en concret mai no es va vendre oficialment, de manera que es pot aconseguir en PAL però no és fàcil ni barat.