Petits clàssics: Splatterhouse

El petit clàssic d'avui és, en realitat, una saga. Una saga de beat'em up violenta i sanguinària, protagonitzada per un noi que ha de lluitar contra un fotimer de monstres per tal de salvar la seva xicota, i inspirada en bona part pel cinema de terror amb pel·lícules com Divendres 13.

L'Splatterhouse va sortir originalment en recreatives el 1988, i tampoc no era res de l'altre món. Era curt, no podíem moure el personatge en profunditat com a la majoria de jocs del gènere, i els seus moviments eren limitats, però el salvava l'ambientació. Va ser convertit a la Turbografx-16 el 1990 i a l'ordinador FM Towns japonès el 1992, però hem de diferenciar entre la versió de la TG-16 japonesa (la PC-Engine) i l'occidental:

Aquesta és l'occidental, en què la violència està rebaixada (menys sang i menys elements terrorífics), i la màscara del protagonista és vermella, per tal de diferenciar-la de la del protagonista de l'esmentada saga Divendres 13. Fins i tot la música, diuen, és menys tètrica. En canvi, la versió japonesa era així:

Molt respectuosa amb l'original, deixant de banda les diferències tècniques que en aquella època encara es produïen a causa del diferent potencial de recreatives i consoles domèstiques. No és que fos, en cap dels casos, un èxit de crítica. Tampoc l'Splatterhouse 2, que va sortir el 1992 directament per a la Mega Drive: 

No era gaire millor que el primer, continuava sent curt i a més tenia problemes de traducció respecte a la versió japonesa que feien que la història no s'entengués malgrat que era una seqüela del primer títol. El 1993 va sortir la tercera part de la trilogia, Splatterhouse 3, però aquest cop no va arribar a Europa:

Aquest pinta força millor, oi? Els gràfics són millors, per primer cop es pot moure el personatge en profunditat, es poden explorar les zones de manera no lineal i fins i tot hi ha quatre possibles finals diferents que depenend el que triguem en acabar cada nivell. Es considera, a més, un dels primers jocs que va rebre una qualificació per edats de la pròpia Sega, que el recomanava a majors de 13 anys. Alguna cosa havia canviat, perquè va agradar força, a diferència dels dos primers títols. I el 2010 va aparèixer un altre títol conegut simplement com a Splatterhouse, per a la Xbox 360 i la Playstation 3:

En la moda de ressuscitar clàssics que podria haver fet que parlés d'aquest joc a l'abandonada secció Ahir i avui, Namco va decidir llançar aquest títol 17 anys després de l'última entrega i aprofitar-se dels avenços tecnològics del món dels videojocs, a més d'adaptar el gènere al concepte que en tenim avui amb títols com els Ninja Gaiden. Aquí hi havia sang i fetge de debò, però el joc va ser rebut amb opinions diverses.

Els seus problemes, pel que en va dir la crítica, són la poca diversitat dels enemics, la càmera traïdora, els temps de càrrega o les baixades de framerate, mentre que es va reconèixer la qualitat de la història i la diversió que proporciona. Sembla que és d'aquells casos que s'han de provar personalment per poder-los jutjar.