Què estàs buscant?

dilluns, 26 de març de 2012

Els primers enemics finals

Avui en repassar els orígens de diversos elements de la història dels videojocs parlaré dels enemics finals, aquells oponents que ens trobem als jocs que ens agafen habitualment per sorpresa la primera vegada que ens els trobem i que ens maten encara que hi hàgim arribat "nets". 

Els enemics finals tenen més força i resistència que els normals i els seus atacs són més difícils d'evitar, i amb la seva pròpia música marquen el final del joc, però també n'hi ha que ens els trobem al final d'una pantalla o un grup de pantalles i que no és res comparat amb el del final del videojoc. Però d'on ve tot això?


Doncs ve de tan enrere que no n'he pogut trobar cap vídeo. Segons la Wikipedia el primer enemic de final de joc es trobava al dnd, un joc d'exploració de masmorres ("dnd" ve de "Dungeons & Dragons", que és el títol original de Dracs i Masmorres) per al sistema informàtic PLATO el 1975. 

Aquell enemic es deia Gold Dragon i era l'últim que ens trobàvem i que tenia al seu poder l'objecte que buscàvem des del principi, un concepte que després es trobaria en més videojocs. Però el primer joc de recreativa, o dit d'una altra manera el primer que no era d'ordinador, en tenir un enemic final va ser aquest:


El Galaxian, de 1979, i em direu "al vídeo no hi ha cap enemic important". Amb tota la raó, però és que no n'he trobat cap exemple. En canvi es veu que va ser el primer joc que incloïa un enemic gros de tant en tant. També se sol citar aquest altre:


El Phoenix, de 1980, que per a molts fins i tot és el primer que els va incloure. Sigui com sigui dels dos jocs és l'únic que té vídeo penjat on es demostra que hi ha aquest tipus d'enemic. Ara veurem un repàs de diversos combats finals molt populars:


Són els enemics finals de Super Mario Bros. (1985), Super Mario Bros. 2 (l'autèntic, de 1986), Super Mario Bros. 3 (1988) i Super Mario World (1990), exemples de l'Univers Mario, on habitualment el gran enemic és en Bowser i ens el trobem després d'haver combatut els seus fills o bé, en casos com el Super Mario 64 o el Super Mario Galaxy, després d'haver-lo trobat diverses vegades durant el joc. 


Una batalla èpica, la d'en Sonic contra el doctor Robotnik (ara Dr. Eggman) al primer Sonic the Hedgehog (1991). En aquest cas ens l'anàvem trobant cada tres pantalles i al final un altre cop, en un combat lleugerament més difícil però que, no ens enganyem, tampoc no tenia gaires complicacions. S'ha de reconèixer que la saga Super Mario és més difícil en aquest sentit.



També tenim els enemics finals dels jocs de lluita, un dels més famosos l'Street Fighter, que popularment té com a últim contrincant l'M. Bison, però el primer títol, de 1987, ens obligava a vèncer en Sagat, penúltim enemic a l'Street Fighter II, per tal d'acabar el joc. Compte que ara en vindrà un de més modern que podria ferir la sensibilitat dels que odien els spoilers:


Era l'Albert Wesker, que és el gran enemic del Resident Evil 5 (2009) i que em va donar força feina, a mi. No era cap sorpresa, que seria l'enemic final, però ens el trobem un altre cop abans del final del joc.

Com podem veure el concepte d'enemic final, sigui de joc, part del joc o pantalla, és quelcom que ha sobreviscut al pas del temps i que ha evolucionat en dificultat i profunditat (de salvar la princesa o rescatar algú ha passat a grans actes com ara salvar el món), i no en donaré tots els exemples però sí que volia veure d'on venia tot això i unes quantes mostres. 




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...