Compres: Març de 2017

Un mes més tranquil·let, que ja tocava. Per la meva economia i per la meva salut mental, que no exagero si dic que sovint, quan tinc una estona per jugar, ho passo malament perquè no sé amb quin dels moltíssims jocs que tinc per acabar o estrenar em posaré aquell dia.  

Comencem amb el Worms 2: Armageddon, perquè tenia bons records de quan vaig jugar a una de les versions del primer joc fa anys i com que aquest valia 1,19 € a les rebaixes d'Xbox Live Gold... doncs ha caigut.

El següent és en realitat un DLC, l'Untold Stories Bundle del Resident Evil 5, que tinc en Xbox 360. Com que me'n van regalar una edició col·leccionista en el seu moment, però la definitiva amb tot el contingut descarregable va sortir després, em faltaven aquests dos episodis extra i em quedava l'espina clavada després de tots aquests anys. Aprofitant una rebaixa del 60% -perquè aquest DLC és dels que són massa cars pel que ofereixen-, l'he adquirit per 4,59 €.

A l'apartat de regals, perquè aquest mes ha estat el meu aniversari, tenim expansions del Lego Dimensions, DLC físics o com en vulgueu dir. Evidentment estan pensats per a esprémer els diners de la gent, però com que són joguines i alhora proporcionen continguts extra per al videojoc, trobo que valen la pena.

M'han regalat l'Story Pack (2 personatges, 1 vehicle i 6 nivells nous) de The Lego Batman Movie, pel·lícula que, per cert, hauré de veure abans de jugar a això o em menjaré un munt d'spoilers!

El mateix dia que me'l van regalar vaig passar per un Media Markt i vaig trobar dos dels Level Pack (personatge + 2 objectes + 1 nivell nou) que més m'interessaven: el del Marty McFly amb pantalla de Back to the Future i el d'en Peter Venkman amb pantalla de Ghostbusters.

Aquests packs trobo que són massa cars, amb un preu oficial de 29,95 €, però estaven a meitat de preu (14,95 €) i me'ls vaig endur tots dos, després de comprovar amb el mòbil que no es tractava d'una rebaixa general. Era específica d'aquell Media Markt, coses que passen i que normalment em perdo.

I tornant als regals, un altre que vaig rebre per l'aniversari va ser el Quantum Break de la Xbox One, que en la seva edició física inclou un codi per descarregar la versió digital d'un altre popular joc de Remedy Entertainment, l'Alan Wake (i els seus continguts addicionals descarregables!), de la Xbox 360. Dos en un!

Ara sí, acabo amb una compra d'última hora. Com que he decidit posar-me d'una vegada amb el Gears of War, he acabat comprant-me el Gears of War 2 de segona mà. 4 eurets.

Els primers enemics finals

Avui en repassar els orígens de diversos elements de la història dels videojocs parlaré dels enemics finals, aquells oponents que ens trobem als jocs que ens agafen habitualment per sorpresa la primera vegada que ens els trobem i que ens maten encara que hi hàgim arribat "nets". 

Els enemics finals tenen més força i resistència que els normals i els seus atacs són més difícils d'evitar, i amb la seva pròpia música marquen el final del joc, però també n'hi ha que ens els trobem al final d'una pantalla o un grup de pantalles i que no és res comparat amb el del final del videojoc. Però d'on ve tot això?

Doncs ve de tan enrere que no n'he pogut trobar cap vídeo. Segons la Wikipedia el primer enemic de final de joc es trobava al dnd, un joc d'exploració de masmorres ("dnd" ve de "Dungeons & Dragons", que és el títol original de Dracs i Masmorres) per al sistema informàtic PLATO el 1975. 

Aquell enemic es deia Gold Dragon i era l'últim que ens trobàvem i que tenia al seu poder l'objecte que buscàvem des del principi, un concepte que després es trobaria en més videojocs. Però el primer joc de recreativa, o dit d'una altra manera el primer que no era d'ordinador, en tenir un enemic final va ser aquest:

El Galaxian, de 1979, i em direu "al vídeo no hi ha cap enemic important". Amb tota la raó, però és que no n'he trobat cap exemple. En canvi es veu que va ser el primer joc que incloïa un enemic gros de tant en tant. També se sol citar aquest altre:

El Phoenix, de 1980, que per a molts fins i tot és el primer que els va incloure. Sigui com sigui dels dos jocs és l'únic que té vídeo penjat on es demostra que hi ha aquest tipus d'enemic. Ara veurem un repàs de diversos combats finals molt populars:

Són els enemics finals de Super Mario Bros. (1985), Super Mario Bros. 2 (l'autèntic, de 1986), Super Mario Bros. 3 (1988) i Super Mario World (1990), exemples de l'Univers Mario, on habitualment el gran enemic és en Bowser i ens el trobem després d'haver combatut els seus fills o bé, en casos com el Super Mario 64 o el Super Mario Galaxy, després d'haver-lo trobat diverses vegades durant el joc. 

Una batalla èpica, la d'en Sonic contra el doctor Robotnik (ara Dr. Eggman) al primer Sonic the Hedgehog (1991). En aquest cas ens l'anàvem trobant cada tres pantalles i al final un altre cop, en un combat lleugerament més difícil però que, no ens enganyem, tampoc no tenia gaires complicacions. S'ha de reconèixer que la saga Super Mario és més difícil en aquest sentit.

També tenim els enemics finals dels jocs de lluita, un dels més famosos l'Street Fighter, que popularment té com a últim contrincant l'M. Bison, però el primer títol, de 1987, ens obligava a vèncer en Sagat, penúltim enemic a l'Street Fighter II, per tal d'acabar el joc. Compte que ara en vindrà un de més modern que podria ferir la sensibilitat dels que odien els spoilers:

Era l'Albert Wesker, que és el gran enemic del Resident Evil 5 (2009) i que em va donar força feina, a mi. No era cap sorpresa, que seria l'enemic final, però ens el trobem un altre cop abans del final del joc.

Com podem veure el concepte d'enemic final, sigui de joc, part del joc o pantalla, és quelcom que ha sobreviscut al pas del temps i que ha evolucionat en dificultat i profunditat (de salvar la princesa o rescatar algú ha passat a grans actes com ara salvar el món), i no en donaré tots els exemples però sí que volia veure d'on venia tot això i unes quantes mostres. 

Coses meves: m'he acabat el Resident Evil 5

Últimament estic una mica més orgullós de mi mateix perquè estic agafant joc si dedicant-los el temps que es mereixen per tal d'acabar-los. Ahir vaig acabar, després d'unes setmanes concentrant-me en ell, el Resident Evil 5 (2009) de la Xbox 360. És el segon Resident Evil que m'acabo, després d'haver-ho fet amb el primer, en versió Saturn, a finals dels anys noranta. També tinc el Code Veronica (Dreamcast) i el 4 (Wii), als quals m'hauré de dedicar algun dia, i encara pendents de comprar hi ha el 2 i el 3, ambdós per a la Dreamcast, però bé, amb la merda de memòria que tinc oblidaré els spoilers que m'he menjat amb el 5. 

Acabem de veure un llarg tràiler, un dels que hi va haver. Ja havia parlat d'aquest joc, que em van regalar els amics pel meu 27è aniversari, com a un dels títols que han generat polèmica. De fet, inaugurava la secció. Bàsicament va molestar alguns sectors que en aquesta cinquena entrega numerada de la saga de videojocs de zombis per excel·lència haguéssim de matar negres. No sé què esperaven, si es desenvolupa en algun lloc de l'Àfrica, però a mi em sembla que això és normalitzar, no pas promoure el racisme. En fi... 

Doncs el que deia: me l'he acabat. És a dir, m'he acabat la modalitat història en el nivell de dificultat normal, que és el que sempre trio quan jugo a un videojoc. En aquest cas també hi ha al·licients per a rejugar-lo (molts, però, passen per descàrregues de pagament i en general joc cooperatiu en línia), però em penso que de moment canviaré de joc i en el futur ja ho veurem. La història d'aquest Resident Evil 5 recupera com a protagonista en Chris Redfield, un dels personatges controlables del primer joc, i ens presenta la seva nova sòcia, la Sheva Alomar. Tots dos tenen com a missió capturar un paio que vol vendre una arma biològica al mercat negre, i l'han de buscar al fictici poble de Kijuju, a l'Àfrica negra. Però durant el joc anirem veient moltes referències a la història de la saga en si.

Com he dit abans, m'he saltat uns quants RE, però tot i així l'argument m'ha agradat molt, les escenes cinemàtiques estan molt ben fetes i els quick time events hi són en la seva quantitat justa. I tot i que la jugabilitat ha canviat molt des dels primers títols de la saga, cosa que s'ha criticat perquè s'ha passat del survival horror al third-person shooter (de fet, ja era així a l'aclamat Resident Evil 4), i que més que ensurts el que fa aquesta cinquena part és posar-te en tensió, he gaudit molt jugant-hi. Però voldria destacar alguns dels combats més complicats a què m'he hagut d'enfrontar. Avís d'spoilers, doncs.

Aquest és l'enemic final del capítol 2-2. I la manera de derrotar-lo. A internet hi ha molta gent que va de llesta i que tot li sembla molt fàcil. De vegades són fantasmades, de vegades no. En el meu cas he de dir que no sóc gaire bo en cap gènere de videojocs, i aquest combat, aparentment fàcil, és el que vaig haver de repetir més vegades de tot el joc. Al final vaig haver de mirar un vídeo de com acabar amb aquest monstre, perquè li posava bombes i no n'hi havia prou. El que no sabia era que quan una bomba l'atordia hi havia temps per disparar-li al seu punt feble, que és el que en realitat li fa més mal. No m'agrada haver de consultar guies i/o mirar vídeos, però ho faig quan ja m'hi he esforçat molt i no hi ha hagut manera. Sovint són estratègies que no se m'havien acudit, i ja m'hi podia passar hores, que no hauria guanyat mai. 

That one is a real pain in the ass. De debò. Novament, l'autor del vídeo el considera "patètic", però no ho és pas. En aquest cas no vaig haver de mirar cap vídeo ni guia de com matar-lo, el propi combat et proporciona pistes i armes (a mi no se'm va acudir, però, tombar les bombones de gas, sinó que les feia explotar de manera que afectaven el monstre de costat), però sobretot el que s'ha de fer és emprar el llançaflames, i per tal que funcioni ens hi hem d'apropar molt, per tant... el vaig haver de repetir unes quantes vegades.

I, si voleu que us digui la veritat, em sap greu que hi hagi gent que consideri els jocs massa fàcils, perquè aquesta gent no aprèn, no troba reptes, s'avorreix i troba que s'ha gastat els diners inútilment. En canvi, jo he xalat esforçant-me per vèncer aquests monstres. I quan ja he xalat i m'he esforçat prou i començo a passar-ho malament, llavors miro com es fa. No em fa res reconèixer-ho. Ho vaig haver de fer en el cas del combat final del joc.

I també va ser una qüestió d'estratègia. El secret estava en no fugir d'ell. Si en fuges, t'acorrala i t'ataca d'una manera que no es pot esquivar. En canvi, si et quedes a prop d'ell arriba un moment que t'hi pots acostar i immobilitzar-lo. Però esclar, aquesta temeritat no se m'havia acudit, per tant no la intentava, i no hi havia manera de guanyar-lo des de lluny.

Un joc més que m'acabo, doncs. M'ha agradat molt, m'ho he passat molt bé i ara n'hauré de triar un altre. Potser serà un Grand Theft Auto, potser el Ninja Gaiden II... no ho sé. Ja ho veurem.

Videojocs polèmics: Resident Evil 5

Inauguro secció, cosa que feia molt temps que no feia, perquè se m'ha acudit que estaria bé parlar de videojocs polèmics, ja sigui en el seu conjunt o en algun dels seus elements. Començo amb el Resident Evil 5 (disponible per a Xbox 360 i Playstation 3), i no faré un repàs de tota la saga com faig altres vegades perquè em centraré únicament en un aspecte polèmic que va sorgir quan es van fer públiques les primeres dades i imatges: 

Resulta que en aquesta entrega l'acció té lloc a l'Àfrica, i els zombis són negres. Què passa? Que això significa que matarem una bona pila de persones de raça negra, i això va fer saltar les alarmes a les ments torracollons que tenen molts nord-americans, els mateixos que van fer la Caça de Bruixes als anys cinquanta i que tant mal van fer a la producció cultural d'aquell país. Les AMPA de casa nostra en serien un mirall, perquè ens entenguem. 

Afortunadament, diverses autoritats qualificadores i molta gent negra han defensat que això no té res a veure amb el racisme, i és que si els zombis són africans és normal que siguin negres, no? Entenc que hi ha motius per tenir la pell molt fina amb aquest tema (en tots els sentits), però no pot haver-hi normalitat si no acceptem que un negre pot ser també una mala persona, un delinqüent, un zombi a assassinar... Exactament igual que un blanc, un oriental o un àrab, entre moltes altres ètnies.