Què estàs buscant?

diumenge, 24 d’abril de 2011

Coses meves: m'he acabat el Resident Evil 5

Últimament estic una mica més orgullós de mi mateix perquè estic agafant joc si dedicant-los el temps que es mereixen per tal d'acabar-los. Ahir vaig acabar, després d'unes setmanes concentrant-me en ell, el Resident Evil 5 (2009) de la Xbox 360. És el segon Resident Evil que m'acabo, després d'haver-ho fet amb el primer, en versió Saturn, a finals dels anys noranta. També tinc el Code Veronica (Dreamcast) i el 4 (Wii), als quals m'hauré de dedicar algun dia, i encara pendents de comprar hi ha el 2 i el 3, ambdós per a la Dreamcast, però bé, amb la merda de memòria que tinc oblidaré els spoilers que m'he menjat amb el 5. 


Acabem de veure un llarg tràiler, un dels que hi va haver. Ja havia parlat d'aquest joc, que em van regalar els amics pel meu 27è aniversari, com a un dels títols que han generat polèmica. De fet, inaugurava la secció. Bàsicament va molestar alguns sectors que en aquesta cinquena entrega numerada de la saga de videojocs de zombis per excel·lència haguéssim de matar negres. No sé què esperaven, si es desenvolupa en algun lloc de l'Àfrica, però a mi em sembla que això és normalitzar, no pas promoure el racisme. En fi... 

Doncs el que deia: me l'he acabat. És a dir, m'he acabat la modalitat història en el nivell de dificultat normal, que és el que sempre trio quan jugo a un videojoc. En aquest cas també hi ha al·licients per a rejugar-lo (molts, però, passen per descàrregues de pagament i en general joc cooperatiu en línia), però em penso que de moment canviaré de joc i en el futur ja ho veurem. La història d'aquest Resident Evil 5 recupera com a protagonista en Chris Redfield, un dels personatges controlables del primer joc, i ens presenta la seva nova sòcia, la Sheva Alomar. Tots dos tenen com a missió capturar un paio que vol vendre una arma biològica al mercat negre, i l'han de buscar al fictici poble de Kijuju, a l'Àfrica negra. Però durant el joc anirem veient moltes referències a la història de la saga en si.

Com he dit abans, m'he saltat uns quants RE, però tot i així l'argument m'ha agradat molt, les escenes cinemàtiques estan molt ben fetes i els quick time events hi són en la seva quantitat justa. I tot i que la jugabilitat ha canviat molt des dels primers títols de la saga, cosa que s'ha criticat perquè s'ha passat del survival horror al third-person shooter (de fet, ja era així a l'aclamat Resident Evil 4), i que més que ensurts el que fa aquesta cinquena part és posar-te en tensió, he gaudit molt jugant-hi. Però voldria destacar alguns dels combats més complicats a què m'he hagut d'enfrontar. Avís d'spoilers, doncs.


Aquest és l'enemic final del capítol 2-2. I la manera de derrotar-lo. A internet hi ha molta gent que va de llesta i que tot li sembla molt fàcil. De vegades són fantasmades, de vegades no. En el meu cas he de dir que no sóc gaire bo en cap gènere de videojocs, i aquest combat, aparentment fàcil, és el que vaig haver de repetir més vegades de tot el joc. Al final vaig haver de mirar un vídeo de com acabar amb aquest monstre, perquè li posava bombes i no n'hi havia prou. El que no sabia era que quan una bomba l'atordia hi havia temps per disparar-li al seu punt feble, que és el que en realitat li fa més mal. No m'agrada haver de consultar guies i/o mirar vídeos, però ho faig quan ja m'hi he esforçat molt i no hi ha hagut manera. Sovint són estratègies que no se m'havien acudit, i ja m'hi podia passar hores, que no hauria guanyat mai. 


That one is a real pain in the ass. De debò. Novament, l'autor del vídeo el considera "patètic", però no ho és pas. En aquest cas no vaig haver de mirar cap vídeo ni guia de com matar-lo, el propi combat et proporciona pistes i armes (a mi no se'm va acudir, però, tombar les bombones de gas, sinó que les feia explotar de manera que afectaven el monstre de costat), però sobretot el que s'ha de fer és emprar el llançaflames, i per tal que funcioni ens hi hem d'apropar molt, per tant... el vaig haver de repetir unes quantes vegades.

I, si voleu que us digui la veritat, em sap greu que hi hagi gent que consideri els jocs massa fàcils, perquè aquesta gent no aprèn, no troba reptes, s'avorreix i troba que s'ha gastat els diners inútilment. En canvi, jo he xalat esforçant-me per vèncer aquests monstres. I quan ja he xalat i m'he esforçat prou i començo a passar-ho malament, llavors miro com es fa. No em fa res reconèixer-ho. Ho vaig haver de fer en el cas del combat final del joc.


I també va ser una qüestió d'estratègia. El secret estava en no fugir d'ell. Si en fuges, t'acorrala i t'ataca d'una manera que no es pot esquivar. En canvi, si et quedes a prop d'ell arriba un moment que t'hi pots acostar i immobilitzar-lo. Però esclar, aquesta temeritat no se m'havia acudit, per tant no la intentava, i no hi havia manera de guanyar-lo des de lluny.

Un joc més que m'acabo, doncs. M'ha agradat molt, m'ho he passat molt bé i ara n'hauré de triar un altre. Potser serà un Grand Theft Auto, potser el Ninja Gaiden II... no ho sé. Ja ho veurem.





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...