Petits clàssics: Pit-Fighter

Els videojugadors més veterans segurament recordeu, i potser el vau provar i tot, un videojoc que a mi em sona d'haver-lo vist pels catàlegs de botigues que sortien a les revistes de videojocs durant els anys 90. Un títol de lluita que naturalment no ha quedat a la memòria de tothom ni ha generat una franquícia d'aquelles que s'estiren i s'estiren per tal d'aconseguir beneficis. Parlo del Pit-Fighter, un joc d'Atari Games de 1990.

Es va llançar inicialment per a recreatives i només de veure uns quants segons del vídeo pensem ràpidament en Mortal Kombat, cosa que té una fàcil explicació: els gràfics, que estan basats en la filmació d'actors reals, una tècnica que no s'ha fet servir massa en el món dels videojocs però que va tenir un breu període de popularitat especialment en els títols de la violenta saga que acabo d'esmentar.

Podíem triar entre 3 personatges, que s'enfrontaven a 8 oponents no jugables, i de tant en tant apareixien objectes que podíem llançar al rival, a banda d'unes píndoles de poder que proporcionaven, de manera temporal, més força i més resistència. Naturalment, el joc va ser convertit a sistemes domèstics:

Els primers ports són de 1991, i concretament per a la Mega Drive (la versió del vídeo), la Super Nintendo i la Master System. Cap de les versions no va ser destrossada per la crítica, però tampoc no va tenir una acollida especialment bona. Potser la pitjor va ser la de la Super Nintendo, on a banda d'un control deficient desapareixien els objectes i 3 dels personatges, problemes que no tenia ni tan sols la versió de la Master System. El mateix any el Pit-Fighter sortia també per a ordinadors: 

No cal que us digui quina és aquesta versió, oi? Per si de cas, és la del ZX Spectrum, però també va sortir per a Amiga, Amstrad CPC, Atari ST, Commodore 64 i MS-DOS. I ara anem a les portàtils, perquè n'existeixen dues versions. La primera, també de 1991, és aquesta:

És la de l'Atari Lynx, la primera consola portàtil en color de la història, que no va rebre un tractament gaire amable del públic ni de la crítica, però les coses li van anar millor a aquesta altra versió de 1992:

És, efectivament, la de la Gameboy, que no és pas cap meravella imprescindible del catàleg de la primera portàtil de Nintendo, però sí que va tenir unes notes moderadament bones. El Pit-Fighter acabaria aquí la seva història, però Atari tornaria a aprofitar la idea de la lluita i els actors reals en un títol que podem considerar hereu del protagonista d'avui:

Es tracta del Guardians of the 'Hood, que canviava la lluita 1 contra 1 pel desenvolupament clàssic dels beat'em up on ens hem d'enfrontar a grans quantitats d'enemics que ens ataquen pel carrer, tan populars en aquells anys. Malauradament no va agradar gens i no va tenir ni una adaptació domèstica.