M'he acabat l'Streets of Rage!

Com a amant dels videojocs retro, i amb plena consciència que no vaig jugar, ni de bon tros, a tantes coses com els meus coreligionaris, i que, per tant, hi ha clàssics que no conec gaire profundament o que directament ni he tocat, n'hi ha que sí que coneixia, i que hi havia jugat, però no prou, i és una mancança que vull anar superant tot i saber que ja no ho podré fer amb els ulls i les experiències de quan tenia l'edat en què aquests títols eren contemporanis.

El joc de què parlaré avui és un d'aquests casos, una llegenda dins dels videojocs en general i del gènere dels beat'em up en particular que havia tocat per sobre, que fins i tot m'havia acabat en una versió que permetia tenir crèdits infinits, però ara ho he fet de debò, en els termes en què el joc ho preveu, i és hora de parlar-ne.

Streets of Rage, o Bare Knuckle al Japó, és un dels videojocs més emblemàtics de la Mega Drive, per a la qual va sortir el 1991 i immediatament va esdevenir un referent del gènere dels beat'em ups, els representants del qual sempre havien nascut per a les màquines recreatives, amb ports més o menys decents per a sistemes domèstics. Aquest, doncs, és un cas especial, perquè no va aparèixer en versió arcade, sinó que va debutar directament en consola, i malgrat això va estar al nivell de clàssics com el Final Fight, del qual beu força, tot s'ha de dir, i que es considera l'altre gran referent del gènere, amb el permís de la més veterana saga Double Dragon.

És un títol del qual havia fet tastets al llarg de la vida, i fa uns anys hi vaig jugar en la versió per a la Nintendo 3DS, amb la garantia de qualitat d'emulació d'M2 i l'afegit de l'efecte 3D, però sembla que d'alguna manera tenia els crèdits infinits, com avançava més amunt, i no em sentia satisfet amb haver-lo superat a còpia de "posar-hi monedes".

Quan escric aquestes línies fa uns dies que he rebut l'original de Mega Drive, dins del recopilatori Mega Games 2, però mentre esperava l'oportunitat de comprar-lo a preu decent hi vaig voler jugar seriosament al recopilatori digital Sega Vintage Collection: Streets of Rage, on s'inclou amb les seves dues primeres seqüeles (dic "primeres" perquè aquest any n'ha sortit la quarta part), a la Xbox 360. 

No era el mateix que jugar-hi en una consola real, però mentre no faig això -i ho faré algun dia-, em semblava prou bon succedani. En tot cas, aquest cop me l'havia de passar amb els 3 crèdits que et dona el joc -emulant, segurament, la quantitat que de vegades es diu que és acceptable continuar per completar un videojoc arcade-, i sense l'ajuda del company Molsupo, apassionat de la saga amb qui havia fet alguna partida online. De fet, per culpa de la meva poca experiència, ni tan sols tots dos junts ens el vam passar.

Fa poc, però, com deia més amunt, m'hi he posat seriosament, i a base de jugar-hi unes quantes vegades -i, ho reconec, mirar algun vídeo amb consells per als enemics de final de pantalla-, me l'he passat. Amb la Blaze Fielding, ho he de concretar, perquè cadascun dels tres personatges seleccionables té unes característiques de lluita diferents, i amb ella em sento còmode i és com he pogut solventar algun escull que em resultava massa complicat les primeres vegades.

Entrem en la història: l'esmentada Blaze, juntament amb l'Axel Stone i l'Adam Hunter, forma un petit grup de policies que han sortit del cos en veure que la corrupció que impera a la ciutat ha penetrat també al departament, i pel seu compte decideixen acabar amb el sindicat criminal que la té dominada. 

Ens expliquen aquesta premissa en una introducció on ja podem apreciar un tema de la magnífica banda sonora de Yuzô Koshiro, una llegenda entre els compositors de música de videojocs que té en aquesta saga el seu treball més conegut, i que es va inspirar en la música electrònica del tombant de dècada, concretament el house i el techno, que es veu que volia introduir als videojocs tant sí com no, però a la banda sonora també s'hi aprecien influències de hip-hop i R&B. 

És una banda sonora d'aquelles que, especialment els amants del retro, escoltem sovint encara que no estiguem jugant al joc, i ja puc dir que és una de les meves preferides. Totes les pantalles, així com la introducció i altres moments del títol, estan acompanyades per peces que se'ns fiquen al cap i que de tant en tant ens sorprenem taral·lejant sense adonar-nos-en.

Un dels elements més característics de l'Streets of Rage és el cotxe de policia que ens fa de reforç i que podem fer servir normalment un cop per pantalla, amb l'ús d'una bazuca que acaba amb els enemics quan ens envolten -o quan se'ns escapa el dit i toquem el botó en un moment innecessari i desaprofitem l'as a la màniga, com passa també a l'anterior Golden Axe- o que ens deixa l'enemic final de la pantalla mig atordit, cosa que sovint agraïm. És curiós, però, que els protagonistes rebin aquesta ajuda quan representa que han sortit del departament de policia perquè estava corrupte. 

En fi, el joc ens convida a avançar per 8 escenaris nocturns, que són un carrer amb llums de neó, una zona més castigada i lletja de la ciutat, la vora del mar, un pont en construcció, un vaixell, una fàbrica, un muntacàrregues -no podia faltar en un beat'em up- i el quarter general de l'enemic, en forma de llarg passadís sembla que d'hotel.

Trobo que té una durada i una dificultat correctes, si bé -i ja està bé així- cal fer un aprenentatge a còpia d'assaig i error, i com és habitual en aquesta mena de jocs els enemics de final de pantalla tendeixen a emprar tècniques difícils d'aturar o ens impedeixen aprofitar algun moviment que tan bé ens ha anat amb els seus esbirros tot contrarestant-lo amb algun atac devastador que  ens dissuadeix de tornar-hi a recórrer. Sempre hi ha, però, una manera relativament fàcil de desfer-se d'ells, però enemics menors sempre els acompanyen per fer-nos la punyeta i distreure'ns.

Com també és habitual en el gènere, a banda dels cops de puny i de peu i els llançaments podem fer ús d'objectes que trobem o que duen els enemics, com ara canonades, ganivets o bats de beisbol, i podem omplir la nostra energia menjant pomes i pollastres rostits que trobem en trencar alguns elements de l'escenari, que també poden contenir sacs de diners, lingots d'or, vides extra o "crides" addicionals al cotxe de policia.

Aquestes ajudes no són tan habituals a l'última pantalla, on tampoc ens poden ajudar els excompanys de la policia, i on -un altre tòpic dels beat'em ups- haurem de tornar-nos a enfrontar a tots els enemics de final de pantalla que ja havíem derrotat, abans d'arribar a un combat final que no és gaire difícil, però on ens espera una pregunta que, segons el que responguem, ens pot fer repetir les últimes pantalles, en el que és un homenatge a una situació molt similar del primer Dragon Quest. Si hi juguem acompanyats, i no responem el mateix que el nostre aliat, això pot originar una curiosa situació d'enfrontament amb el nostre company, que dona lloc al final dolent del joc.

En fi, Streets of Rage és un títol divertidíssim, amb una justa corba d'aprenentatge com se sol dir, prou diversitat d'enemics sense evitar les clàssiques repeticions amb canvi de color que formen part del gènere, una banda sonora sensacional i una ambientació de pel·lícula de sèrie B que en aquest cas juga al seu favor. 

Un autèntic clàssic de la història dels videojocs que no m'estranya que aparegui en gairebé tots els recopilatoris que llança Sega encara ara en tots els formats i per a tots els sistemes que se li acudeixen -i que també té versions per a Game Gear (1992) i Master System (1993, només a Europa), que ja me'n descuidava-, ni que tants anys després encara se l'estimi tanta gent i amb tanta intensitat, i és que és una meravella. 

De la seva seqüela s'acostuma a dir que és el millor beat'em up de la història. Ara que la descobriré podré opinar al respecte, però l'Streets of Rage, amb les seves coses per polir i els seus sprites més petits, ha deixat una empremta prou profunda en mi com per no tenir clar si jo pensaré el mateix del segon. Podria ser perfectament el meu videojoc preferit de la Mega Drive.