Fa molts anys vaig fer una sèrie d'entrades sobre videojocs de Bola de Drac, que en són un fotimer i per a plataformes de tota mena. Són unes entrades que han quedat una mica obsoletes tant per format com perquè hi ha vídeos que ja no hi són pas, a YouTube, però també cal dir que no arribo a parlar amb profunditat -al capdavall eren un repàs del que existia- de cap dels títols.
Ara, però, existeix aquesta secció dedicada als jocs que no van sortir del format arcade, i és el moment de portar-hi un títol basat en la poderosíssima i popularíssima franquícia creada per la ment i el llapis del mestre Akira Toriyama.
Amb el senzill títol de Dragon Ball Z, el 1993 Banpresto portava a les sales recreatives japoneses una màquina amb una proposta de lluita 1 contra 1 bidimensional que destacava especialment per la forma del moble en si, que era un robot.
Aquí la podem veure millor i, de pas, també el creador de tot aquest univers que ha format part de la nostra infantesa i adolescència, i que encara ara ressona dins els nostres gustos i aficions.
Situem-nos. Era l'any 1993 i en aquell moment havia sortit, com a joc més important de la saga, i concentrant-nos especialment en el gènere de la lluita, el Dragon Ball Z: Super Butôden, el clàssic "primer" Bola de Drac de la SNES. Encara havia de sortir la segona part, al desembre d'aquell any, però abans va arribar la recreativa que avui ens ocupa, que feia així:
Vist ara sembla un títol poc àgil -que sigui bàsicament aeri contribueix a aquesta sensació-, amb personatges força lents, però insisteixo en què ens posem en context i, comparat amb el primer joc de lluita de Bola de Drac de la Super Nintendo, presentava uns gràfics atractius, amb molt de color i uns sprites grans, a més de personatges secundaris observant els combats des del fons, i la destrucció permanent de parts de l'escenari.
Sí que es nota, també, una diferència essencial amb el joc de consola, i és que té un desenvolupament més de joc de lluita tradicional, en aquest cas amb un botó per al cop de puny, un altre per al cop de peu i un per a cop fort. Els atacs especials es fan amb una combinació de direcció i botó.
Aquests són, a diferència del que veiem als jocs de la saga Butôden, raigs d'energia com els de la sèrie, però s'executen a l'instant i no originen posades en escena que interrompen l'acció, cosa que en teoria és positiva, encara que també va en detriment de l'espectacularitat de tot plegat.
La plantilla de personatges, això sí, és curta: Goku, Goku superguerrer, Vegeta, Son Gohan, Cor Petit, Freezer, Capità Ginew, Burter i Ricrem. Per als estàndards de l'època, però, suposo que era acceptable. Costa veure-ho així, malacostumats als impressionants repartiments dels Budôkai Tenkaichi, oi?
L'entrada era en teoria sobre un sol joc, però posats a fer, ja que va tenir una seqüela i que tampoc no va sortir de les recreatives, fem-ne dos pel preu d'un, tot i que sense duplicar necessàriament la llargada del text.
El 1994 Banpresto hi tornava amb el Dragon Ball Z 2: Super Battle, una proposta més en la línia de la de les consoles, aquest cop amb uns dissenys de personatges més petits, però amb un sistema de joc com el domèstic i una notable millora pel que fa a la velocitat dels combats, que són molt més terrestres, sense deixar de banda la possibilitat de lluitar a l'aire, que s'aprofita a bastament.
Com veiem, té un aspecte que recorda el posterior Hyper Dimension de la Super Nintendo. La plantilla en aquest cas augmenta en un personatge, però hi ha profundes renovacions per tal de reflectir una saga molt més de moda en aquell moment, com va ser la dels androides i en Cèl·lula -encara que al Japó ja feia temps que havia aparegut al manga i a l'anime i la que començava era la d'en Bû-: Goku, Son Gohan, Vegeta i Trunks superguerrers, Cor Petit, Cèl·lula perfecte, A-16, A-18, A-19 i A-20/Dr. Gero, i finalment en Satan. Novament, s'ometia l'A-17, un androide trobo que massa sovint ignorat als videojocs de la saga.
Què me'n dieu? Els heu provat en emuladors? Jo no, i suposo que si vull jugar-hi ho hauré de fer així, perquè posaria la mà al foc que ningú es prendrà la molèstia, atès el malson de llicències que seria, de portar aquests dos títols arcade a sistemes actuals mitjançant l'emulació legal d'un rellançament digital oficial, com sí que pot passar i passa amb moltíssims altres videojocs no basats en franquícies multimèdia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada