Anàlisi: The Last of Us Part II Remastered

Fa uns mesos vaig acabar, després d'haver-hi jugat de manera intermitent, el The Last of Us Part I, l'enèsima versió del clàssic modern, per a PlayStation 5, i tot i que era una història que es podria haver deixat com estava, amb l'avantatge dels anys ja sabia que hi havia una continuació, i em vaig proposar no trigar gaire en començar-la i, aquest cop, jugar-hi amb més continuïtat.

M'he proposat això amb altres sagues i després no ho he complert, com m'ha passat amb Ori and the Will of the Wisps i Shadow of the Tomb Raider, per posar dos exemples pels quals em fustigo sovint, però amb les aventures de l'Ellie i en Joel he estat més responsable, i m'alegro molt d'haver-ho fet.

The Last of Us Part II Remastered, de Naughty Dog, és, com diu el nom, una remasterització del joc que va sortir el 2020 per a la PlayStation 4, i que jo havia comprat feia un parell d'anys en una oferta d'aquelles brutals, però que per sort no havia desprecintat, de manera que quan va sortir aquest rentat de cara per a la següent consola el vaig posar a la venda -soc nou a PlayStation, però ara ja he après la lliçó i amb els jocs dels seus estudis esperaré sempre la inevitable versió PS5- i, quan per fi me'l vaig treure de sobre i la versió definitiva, que havia sortit el 2024, va entrar en una rebaixa oficial de les que Sony fa de tant en tant, vaig poder completar el canvi. I vaig estrenar el joc de seguida.

Ha estat l'únic títol, llevat del tram final del primer The Last of Us, al que he jugat en aquesta consola durant 2025. Circumstàncies personals, i també que la segona part és considerablement més llarga que la primera, han fet que sigui així.

Tal com vaig fer amb l'entrada del primer joc, aquí no analitzaré les millores gràfiques o jugables que s'hagin produït respecte a la versió original de PS4, perquè no podria per manca d'experiència pròpia, però em consta que aquell joc ja era top del sistema en termes tècnics i el que he jugat jo és, com deia, un rentat de cara, més que un remake com era la primera part en PS5. A banda d'això, sé que s'hi afegeixen extres -com si es tractés d'una pel·lícula en format domèstic, amb audiocomentaris i coses així-, però també novetats jugables com les modalitats de supervivència i de tocar la guitarra lliurement, i la integració del Dual Sense.

Entrant ja en matèria, i tal com em va dir en el seu moment el company Salore, això no és una seqüela, sinó una segona part. Sembla que signifiquin el mateix, però hi ha un matís subtil, i és que, efectivament, The Last of Us Part II és, com més hi jugues més ho notes, la necessària segona meitat de la història que ens havien explicat uns anys abans.

Argumentalment, a la història han passat 4 anys i ara l'Ellie en té 18. Ja no és l'adolescent que necessita la protecció d'en Joel, i està més foguejada però també desil·lusionada, és clar. També està més fumut en Joel, i tots plegats a mesura que anem fent anys i ens passen coses. Però aquest cop en Joel adquireix un rol més secundari, i els protagonistes de la primera part estan distanciats per motius que se'ns expliquen en flashbacks.

En qualsevol cas, a The Last of Us Part II els personatges continuen mirant de sobreviure en aquest món post-apocalíptic, i s'organitzen en faccions amb interessos propis i enfrontats, cosa que ens porta a la trama principal de l'obra, que és la crua història d'una venjança. De fet, de dues venjances. 

En un moviment que m'he protegit prou de conèixer amb antelació, al preu d'estar diverses vegades al caire de la discussió amb la gent, i que suposo que en la seva primera versió també devia ser una sorpresa -si no heu jugat al joc, sisplau deixeu de llegir aquí, tot i que no faré spoilers argumentals-, The Last of Us Part II ens permet controlar un altre personatge, a més de l'Ellie: és l'Abby Anderson, una noia que pertany a la facció coneguda com a wolves, i que té un ric rerefons que el joc ens permet explorar convertint-la en coprotagonista, però no com a col·laboradora de l'Ellie, sinó amb la seva pròpia història que discorre en paral·lel.

Alternem les dues històries, però no de manera constant, cosa que trobo un encert perquè permet que les seguim amb prou atenció i ens les fem pròpies totes dues. Des del punt de vista jugable, l'Abby té més força física que l'Ellie, però unes habilitats diferents amb les armes, i unes febleses diferents.

A banda d'això, en tots dos casos parlarem amb personatges, farem incursions sigil·loses en territori enemic, ens enfrontarem a infectats de tota mena -i en alguns casos a autèntics monstres que ens costarà diversos intents derrotar- i explorarem uns realistes i bellíssims entorns urbans i salvatges dels Estats Units post-brot zombi.

És una història ben treballada, amb dos personatges que podem estimar perfectament, que seguim amb delit i que a mi m'ha fet continuar més estona de la que m'havia autoassignat, per responsabilitat, a les sessions de joc que he hagut de fer de matinada. Però ha valgut la pena. I el clímax de tot plegat és increïble.

Si bé en termes jugables, tal com vaig considerar al primer joc, no ens proposa res d'innovador, o almenys res que jo no hagués vist a la saga Resident Evil o als Tomb Raider moderns, la història de The Last of Us és de nivell cinematogràfic, té un guió excel·lent i uns cops d'efecte devastadors, a més d'unes escenes cinemàtiques d'altíssima qualitat, acompanyades de la subtil però preciosa banda sonora de Gustavo Santaolalla, i no m'estranya que se n'hagi fet una sèrie de televisió que, ara sí, em posaré a veure tan aviat com pugui. Perquè és del millor que he vist mai als videojocs, i puc dir que m'ha tocat profundament amb la seva dolorosa proposta.