Els pitjors: Family Party - 30 Great Games Obstacle Arcade

Fa un parell de mesos dedicava una entrada doble als primers jocs que es van llançar amb la Wii U, i n'hi havia un, que va ser títol de llançament amb la consola en territori europeu, que ja vaig dir que era molt dolent i que aprofitaria per ressuscitar aquesta secció.

Parlo del Family Party: 30 Great Games Obstacle Arcade, posat a la venda el 30 de novembre de 2012 a Europa i el 4 de desembre del mateix any als Estats Units i, el 20, al Japó. 

Quan encara no se sabia com aniria la vida de la llavors nova consola de Nintendo, ara prematurament descontinuada i substituïda pel nou gran èxit de la Gran N, la Switch, els desenvolupadors miraven de ser conservadors i mantenir el que havia triomfat a la Wii.

Com no ens hauria de sorprendre, doncs, és un recull de minijocs pensats per al joc social, o directament en família, que era una de les fórmules que havien triomfat a la supervendes Wii, però que també li havien reforçat la reputació de consola per a públic casual. Va vendre més de 100 milions de consoles, però, de manera que a Nintendo això tant li feia.

Doncs bé, la Wii U era una altra cosa, i ni uns la van saber vendre ni els altres la van saber comprar, però aquell públic que s'empassava qualsevol porqueria mentre fos divertida a la Wii ja no va adquirir el nou sistema, que va ser una mica més hardcore. Una mica. 

Que el Family Party: 30 Great Games Obstacle Arcade, pertanyent a la línia coneguda com a Simple Series, de D3 Publisher, caracteritzada per oferir videojocs de baix pressupost, fos un títol mal fet, tampoc no hi va ajudar.

I és que els mitjans especialitzats van coincidir a donar a aquest disc unes notes terriblement baixes, sense donar opció al dubte que sí que se'ns presenta quan un títol ens crida l'atenció però té un 6 o un 7. En aquest cas estem parlant d'uns i dosos, en el millor dels casos.

Els motius són pràcticament tots: uns gràfics antiquadíssims, gairebé de joc infantil de PC de l'any de la picor -només cal veure els vídeos-, controls dolents, veus insuportables -en això coincideixen tots els analistes- i minijocs avorrits. Per tant, cap motiu per adquirir-lo. 

Jocs estranys: Demolition Girl

De videojocs en què s'objectifica el cos de la dona n'hi ha no pas pocs, tant de manera oberta i intencionada com per la perpetuació de tòpics de comportaments i indumentàries que tenim ben assumits, desgraciadament, com a equivalents a la feminitat. 

No és que avui em plantegi fer una entrada sobre aquest tema, que es podria repassar a bastament, però el joc estrany que protagonitza l'entrada d'avui d'aquesta secció incorre en aquest problema, tot i que en parlo per l'estranyesa del seu concepte. 

El Demolition Girl va sortir per a la Playstation 2 l'any 2005 i la seva premissa és certament ridícula, tot i que hem d'admetre que hi ha moltíssims videojocs que la tenen i, tanmateix, són grandíssims videojocs. 

En qualsevol cas, aquest títol va sortir al Japó amb el nom de Dai Bijin, que es podria traduir com a "Gran Bellesa", i ens presenta el cas d'una idol (figura que al Japó consisteix en noies que fan de cantants, actrius i moltes altres coses i que generen milions de fans) que per culpa de la mossegada d'un alienígena s'ha fet gegant i corre pel país amb el mateix bikini que duia en el moment de l'accident, en què s'estava fent unes fotos, però incrementada en proporció a l'augment del cos.

Després d'una presentació amb imatges estàtiques, que es devia fer per tal d'abaratir costos perquè a la versió japonesa té forma de vídeo -i en aquest bloc diuen que va permetre encabir el joc en un CD en comptes del DVD habitual-, agafem un helicòpter i la primera de les 6 missions que ens encarreguen és prendre mides de la geganta, però no dels turmells ni dels bíceps precisament.

En successives missions l'hem d'adormir amb tranquil·litzants adreçats també a parts del cos que no són ni el melic ni els genolls i en alguns moments hi haurem de lluitar, ara sí, però ni l'esmentat helicòpter ni el tanc amb què l'alternem tenen uns controls gaire bons ni la punteria gaire afinada. A més, el Demolition Girl és extremament curt. Per tant, es tracta d'un videojoc estrany i també dolent. I masclista.

Com a curiositat, l'idol protagonista es diu Riho Futaba, i és d'aquells casos en què es tracta d'un personatge conegut, per bé que virtual. És la mascota de la companyia D3 Publisher, que va distribuir aquest joc desenvolupat per Tamsoft, i es considera que ho és perquè ha aparegut en un fotimer de títols de la companyia, inèdits a Occident com ens podem imaginar. Que ens arribés aquest es pot considerar un fet estrany en si mateix.