Cinema i videojocs: Arma Letal

Les pel·lícules (o sèries, o qualsevol format de ficció) en què la protagonista és una parella de policies amb personalitats molt diferents, però que es veuen obligats a treballar junts, són prou comunes com perquè el subgènere tingui un nom, buddy cop.

Una de les sagues més populars d'aquest subgènere, encara que amb molts precursors i successors, és Lethal Weapon, més coneguda aquí com a Arma Letal, en un dels pocs casos en què el títol traduït és fidel a l'original. Ja formen part de la història del cinema les aventures d'en Martin Riggs (Mel Gibson) i en Richard Murtaugh (Danny Glover) i les seves discussions a mesura que comencen a respectar-se mútuament tot i uns inicis difícils.

Amb quatre pel·lícules estrenades entre 1987 i 1998 -totes dirigides per en Richard Donner- i una sèrie de televisió des de 2016, l'any 1992, en què arribava la tercera part de la saga, es va llançar el videojoc, que a la portada aprofitava el pòster de la tercera entrega de la història, però el títol no estava numerat.

Probablement una de les versions més conegudes d'aquest videojoc d'Ocean i Eurocom és la de la NES, que és famosa també per la seva dificultat i la curiosa i frustrant circumstància que els cops de puny són més letals que les armes. El mateix passava a la versió de la Game Boy.

En teoria podem canviar de personatge fent-lo sortir per l'esquerra, i en fer-ho recupera energia. El joc, com és lògic un títol d'acció amb desplaçament lateral, es divideix en 3 zones de 3 pantalles cadascuna. A la Game Boy, però, la primera zona desapareix.

La versió de la Super Nintendo és força diferent: també podem controlar els dos personatges, que ja a la versió que hem vist més amunt tenien característiques diferents, però hi ha més ítems que ens ajuden, l'ordre de les pantalles és lliure, les missions tenen un temps límit i els escenaris són diferents, formats sobretot per plataformes i escales.

Aquí el tenim en Commodore 64. El disseny de les pantalles s'assembla a la versió SNES, però aquesta vegada l'únic que podem triar és el personatge. 

I aquesta és la versió per a MS-DOS, que en no ser jugador de PC normalment em salto les versions d'ordinador, però no sempre. Veiem com també podem triar l'ordre de les missions, tot i que la fluïdesa dels personatges sembla excessiva i alhora típica dels jocs d'ordinador de l'època.

La versió de l'Atari ST i la de l'Amiga són pràcticament idèntiques a aquesta, així que no en poso els vídeos.  

Aquest és, doncs, el videojoc d'Arma Letal, que no va tenir continuïtat i que, de fet, no va tenir gaire bona acollida en cap de les seves versions, però sí que se'n van aplaudir els gràfics i la banda sonora. 

Cinema i videojocs: Mad Max

Suposo que més o menys tothom ha sentit a parlar de la saga cinematogràfica australiana Mad Max, protagonitzada per en Mel Gibson i formada per pel·lícules estrenades respectivament el 1979 (abans que el senyor Gibson fos famós), el 1981 i el 1986. El 2015 està previst que n'aparegui la quarta entrega. 

Coneguda per la seva ambientació futurista postapocalíptica, la franquícia escrita i dirigida per en George Miller, va generar molt de marxandatge i, evidentment —no en parlaria aquí, sinó—, també va trepitjar el món dels videojocs.

Amb aquesta caràtula tan poc atractiva en termes de disseny, Mad Max va debutar als videojocs desenvolupat per Mindscape amb un cartutx per a la Nintendo que va sortir el 1990 només per al mercat dels Estats Units. Hom podria esperar que, atès que la primera pel·lícula (i les seqüeles) van ser un autèntic boom comercial per al cinema australià, el videojoc sortiria com a mínim en aquell país, que a més en emprar el sistema PAL també hi hauríem pogut jugar els europeus, però no: només va ser per als ianquis.

Basat en la segona pel·lícula, Mad Max 2 (1981), en realitat hi controlem el Pursuit Special, el cotxe que el protagonista fa servir durant la saga, i l'objectiu és moure'ns lliurement per la pantalla i aconseguir aliments, aigua, benzina i diners per tal de continuar avançant i arribar al recinte on combatrem els enemics finals de cadascuna de les escasses 3 fases que té, i en acabat l'enemic de final del joc.

L'acollida del joc no va ser gaire bona: gràfics massa pobres, mecànica repetitiva, facilitat a l'hora de perdre's pel gran entorn i morir en acabar-se'ns el subministrament... Potser per això no hi va tornar a haver cap títol de la saga, o potser perquè el 1990 en realitat ja feia temps que la gent havia vist les seves tres pel·lícules, però el 2015 n'arriba, com deia abans, una altra. 

Aprofitant l'avinentesa aquest 2013 s'han començat a presentar tràilers del Mad Max d'Avalanche Studios, que Warner Bros. llançarà en algun moment encara per anunciar de 2014 per a Xbox One, Xbox 360, Playstation 4, Playstation 3 i PC. El que acabem de veure, com a mínim, té l'espectacularitat típica d'una gran producció cinematogràfica, però sovint les bones impressions es queden als tràilers. De moment ja hi ha hagut polèmica perquè el doblatge del joc es farà en anglès americà en comptes de l'australià que li correspondria.

Haurem de veure si la promesa d'acció i combats en un món obert es materialitza en quelcom millor que quan aquests mateixos conceptes es van voler aplicar fa 23 anys al títol de la NES, i també haurem de veure si tant la nova pel·lícula (que sembla que serà un rellançament de la saga) com el nou videojoc i les possibles seqüeles situen aquest univers on es mereix. De moment, això és el que hi ha pel que fa a videojocs de Mad Max.