Jocs espina: Ghouls'n Ghosts (Mega Drive)

Per fi ha arribat el dia en què puc fer que aquest videojoc protagonitzi la secció d'aquells títols que he volgut durant molt de temps i que m'ha costat aconseguir. Abans d'ahir vaig guanyar en subhasta el Ghouls'n Ghosts, alhora un joc de la meva infantesa gràcies a la Mega Drive del meu cosí.

Només de veure'n la portada, i això que el joc encara no m'ha arribat (potser demà o demà passat), sento gairebé esgarrifances d'il·lusió. De tots els jocs espina dels que he parlat fins ara, aquest és probablement el que més gràcia m'ha fet aconseguir. No és que fos especialment difícil, no és una raresa ni va excessivament car a eBay, però no volia pagar més de 10 euros per ell i al final he hagut de pujar una mica aquest límit autoimposat perquè durant anys he vist que no era gaire realista esperar-ne un preu gaire baix.

Segur que algú l'ha aconseguit per menys de 10 i tot, en alguna subhasta en què el venedor no ha tingut sort per les causes que siguin, però jo no he tingut mai la fortuna de ser al moment precís enganxat al teclat, de manera que he pujat l'aposta una mica i l'he aconseguit. A més, si les fotos no enganyen, en un estat impecable. 

Pel que fa al joc pròpiament dit, tot i que ja en vaig parlar una mica a l'article sobre el personatge de Sir Arthur, estaria bé veure'n un vídeo:

No té cap sentit que parli de tota la saga, com he fet amb altres jocs espina, quan ja vaig fer una entrada sobre el tema. Però em puc concentrar una mica en aquest títol concret, encara que alguna de les informacions es repeteixi.

Ghouls'n Ghosts, que forma part de la franquícia Ghosts'n Goblins, va néixer com a recreativa el 1988 de la mà de Capcom. Evidentment, és la millor de les versions:

En començar, tot i que sospito que l'autor del vídeo va prémer el botó start cap al final i no es pot veure tota, hi ha una intro que no veuríem a cap de les versions domèstiques, ni tan sols a la de la Mega Drive. A banda d'això, són molt pocs els detalls que diferencien les dues versions. Sense entrar en altres entregues de la saga, aquest joc ha estat inclòs en alguns recopilatoris de Capcom per a consoles més modernes. Però les millors versions de l'època original eren la de la Mega Drive (1989) i la de la Supergrafx (1990), coneguda també com a Pc Engine 2 i que va tenir una curtíssima vida.

L'altre port que busco del Ghouls'n Ghosts és el de la Master System (1990), que lògicament és inferior però que té interessants elements exclusius com ara la possibilitat d'entrar a zones secretes o anar millorant l'armadura. I feia així:

Durant la mateixa època es van fer versions del joc per a microordinadors com el ZX Spectrum, el Commodore 64, el Commodore Amiga, l'Atari ST, o el CPC Amstrad, que eren més o menys fidels a la recreativa originals segons si arribaven o no als 16 bits.

La de l'Spectrum, impossible de confondre, amb els seus gràfics de més aviat pocs colors, és segurament la pitjor versió.

La del Commodore 64, cèlebre per la seva banda sonora, com molts dels seus jocs. En aquest cas l'autor és el senyor Tim Follin. No s'aprecien efectes sonors per sota de la música. Més tard, el 1994, va sortir per al Sharp X68000 la que es considera com la versió més fidel a la recreativa de totes les domèstiques, però no n'he pogut trobar cap vídeo. Sigui com sigui, la de la Mega Drive, que és la que jo tinc (encara no m'ho puc creure!) ja s'hi acosta prou.

Com a curiositats és interessant esmentar que originalment aquest joc es diu Dai Makaimura, i que a la versió japonesa l'enemic final es diu Lucifer, mentre que als països cristians totes les referències a la religió cristiana de la franquícia es van eliminar i substituir per altres. En el cas de l'enemic que deia, a la meva versió per exemple es diu Loki.

I bé, ara només em queda dedicar-me a fons a aquest complicat videojoc, famós per la seva dificultat, que t'obliga a acabar-te'l dues vegades seguides. I fer-ho només un cop ja és perquè et donin un premi, així que... tocarà pencar-hi molt. Això sí, malgrat aquesta crítica generalitzada, es considera un dels millors jocs que existeixen.

El personatge: Sir Arthur

Malauradament ahir, per motius personals, no vaig poder escriure, però ho compenso avui fent el perfil d'un dels personatges més estimats pels jugadors de certa edat i que han tingut la Mega Drive, la Master System, la Super Nintendo o totes tres consoles. Estem parlant de Sir Arthur, el protagonista de la franquícia Ghosts'n Goblins, i de pas fem un repàs de la saga.

Remuntem-nos, però, als orígens de la saga. El 1985 va aparèixer per a les recreatives el títol Ghosts'n Goblins, Makaimura en japonès. Allà van néixer també els elements que caracteritzen els títols protagonitzats pel nostre cavaller: havíem de dur Sir Arthur a través de paisatges plens de monstres i fantasmes, en un joc de respectable dificultat, una altra de les coses que farien famosa la saga, intentant fer ús de l'armadura, dels poders que tenia la versió daurada d'aquella armadura, i no perdre-la en un atac dels enemics, cosa que ens deixava literalment en calçotets i pràcticament indefensos, alhora que havíem d'evitar els encanteris d'un mag que ens podia transformar en ànec o en vell durant uns segons, en què estem totalment indefensos i no podem fer servir la llança (quan anem en calçotets sí que ho podem fer).

Un altre element característic és que ens hem de passar el joc dues vegades, perquè la primera ens diu que hem de tornar a començar amb una arma que és un braçalet, de manera que ens toca repetir-ho tot, per si no era prou difícil (i a més cada cop que morim hem de repetir la pantalla des del començament). De fet, totes les entregues són molt semblants, amb pocs canvis a nivell argumental i de disseny de fases, però és una saga tan bona que se li perdona tot.

El joc va ser portat a alguns dels sistemes domèstics de l'època, essent la versió de la Nintendo (NES) la més coneguda i celebrada. Segons la capacitat de la màquina, els ports eren més o menys fidels a l'original, però va sortir per a Commodore 64, Amiga, ZX Spectrum, Amstrad CPC, Atari ST, PC, Commodore 16, Sharp X68000, i en temps més moderns Game Boy Color i Game Boy Advance. Ara, si volem la versió més fidel possible a l'arcade la tenim Capcom Generations vol. 2: Chronicles of Arthur, per a la Saturn i la Playstation, o també al primer volum de Capcom Classics Collection, per a la Ps2 i la Xbox.

La versió de la NES

El cas, però, és que el joc va tenir molt d'èxit i el 1988 en va aparèixer la famosa continuació, Ghouls'n Ghosts (Dai Maikamura), que va sortir també per a la majoria de sistemes abans esmentats (i la Supergrafx, la "Pc Engine 2") i en recopilatoris dels clàssics de Capcom per a Ps2, Xbox i PSP, però les més conegudes versions són les de Master System (1990) i Mega Drive (1989), consola per a la qual és un dels títols més destacats.

Genial...

El 1991 la Super Nintendo va rebre la seva versió del joc, el Super Ghouls'n Ghosts (Chô Makaimura), una entrega encara més difícil que les anteriors, si és possible, on Sir Arthur, que ja està promès a la princesa Prin Prin, que és la noia que havia de rescatar a les entregues anteriors, ha de tornar a buscar-la perquè novament ha estat segrestada. Aquest títol era molt semblant als anteriors, realment aportava poca cosa, però hi havia algunes millores jugables, d'armes i tècniques, fruit de l'experiència de 6 anys de Capcom amb el joc.

D'aquesta entrega se'n va fer un remake, que de fet agafava elements de les tres parts de la història i afegia coses noves, per a la Game Boy Advance, el 2002, sota el títol Super Ghouls'n Ghosts R.

Com es pot veure, a nivell tècnic és pràcticament calcat de la versió de la Super Nintendo. Per cert, els símbols que veiem als taüts que s'aixequen de sota terra son el famós ankh egipci, però a la versió original japonesa són creus cristianes. Ai, la censura...

El 2006 va sortir al mercat l'entrega més moderna del joc, amb el nom de Ultimate Ghosts'n Goblins (Goku Maikamura), per a la PSP, un títol que considero imprescindible per a qualsevol que tingui la PSP (no és el meu cas), i amb un alt component de rejugabilitat que ens obliga a repetir nivells per tal de desbloquejar-ne uns altres, tot i que en essència és una mena de remake de la primera entrega.

Segurament pensareu que en comptes de fer un perfil de personatge hauria d'haver escrit la primera entrega de la futura secció "Grans sagues de la història dels videojocs", i no us diré que no teniu raó, però com que el nostre protagonista també apareix fora de la franquícia em dóna l'excusa per fer-lo servir a la secció "Personatges". Comencem: el 1996 va sortir per a Saturn i Playstation el joc de puzzles Arthur to Astaroth no Nazomakaimura: Incredible Toons, malauradament només al Japó, que era un redisseny d'un joc anterior amb motius de la franquícia del cavaller més cèlebre de Capcom.

El 2002, després que hagués estat planejat per a la Nintendo 64, la Playstation 2 va rebre el títol Maximo: Ghosts to Glory, un joc en 3D basat en l'univers Ghosts'n Goblins però amb personatges diferents. Tot i que això s'escapa totalment del perfil de Sir Arthur, valia la pena esmentar-ho perquè, com ja he dit, de pas estic fent un repàs de la saga. També en va sortir una seqüela, el 2003, anomenada Maximo vs. Army of Zin. Malgrat que no van ser gaire coneguts, aquests dos jocs, als Estats Units van tenir molt d'èxit.

Per acabar amb els jocs que no tenen res a veure amb Sir Arthur, és interessant comentar que el personatge Firebrand, un dels enemics del joc, protagonitza els títols Gargoyle's Quest (Game Boy, 1990), Gargoyle's Quest II (NES i Game Boy, 1992) i Demon's Crest (Super Nintendo, 1994), i apareix al SNK vs. Capcom: SVC Chaos (Playstation 2 i Neo Geo, 2003; i Xbox el 2004).

Però tornem a Sir Arthur. El 1998-1999 el retrobàvem a Marvel vs. Capcom: Clash of Superheroes, on feia d'special partner. També el vèiem al curiós Cannon Spike de la Dreamcast (2000), un shooter "a peu" on podem controlar diversos personatges de jocs de Capcom, com el mateix Sir Arthur, en Megaman o la Cammy i en Charlie (o Nash) de la saga Street Fighter. També el tindrem en un joc coral a Namco X Capcom, (Ps2, 2005) un RPG que no va sortir del Japó i que barreja personatges de totes dues companyies.

Però quina és la seva aparició més recent? A We Love Golf! (Wii, 2007), un joc on ell fa de golfista com a personatge secret, igual que la Chun Li i el Ryu dels Street Fighter, o el Zack de Zack & Wiki, també de Capcom. Tot i així no és ben bé una aparició, sinó que representa que són vestits que els jugadors es poden posar.

Edito gairebé dos anys després: el personatge apareix també en forma de cameo en un ending del Tatsunoko vs. Capcom de la Wii (2008 o 2010, segons si és la versió japonesa o l'occidental),  i la seva armadura sortia també al Dead Rising 2 (Xbox 360, Playstation 3 i PC, 2010), però el podem tenir novament com a personatge jugable al Marvel vs. Capcom 3: Fate of Two Worlds (Xbox 360 i Ps3, 2011):

I fins aquí la petita però important actualització.