Amb la darrera entrada del bloc abans de marxar de vacances (però no patiu, diumenge a la nit tornaré) recupero una secció que feia bastant que no tocava, la dels jocs que van marcar la meva infantesa (i també l'adolescència). I precisament és d'aquesta segona etapa de la meva vida que recordo el joc protagonista d'avui: l'NHL 96.
La caràtula del joc era aquesta, com totes les d'Electronic Arts d'aquella època, almenys les de la subdivisió EA Sports. Amb aquest aspecte tenia també el Fifa Soccer 95 i l'NBA Showdown.
Doncs bé, aquest joc és ni més ni menys que el videojoc oficial de la lliga d'hoquei gel dels Estats Units, concretament de l'any 1996, i he de reconèixer que no sé si el 96 és millor que el joc de 1995 o que alguns dels posteriors. No ho sé. Però a mi em va agradar moltíssim, és un dels títols d'esports als que he jugat més i sens dubte el joc de la Mega Drive al que he dedicat més hores, fins i tot per sobre dels no esportius.
El que sí que deia la caràtula del joc era que la probabilitat de marcar gols era superior a l'habitual, i potser és cert, però molts partits poden acabar perfectament amb un resultat curt. No m'he comprat mai cap altre títol d'aquest esport per a cap consola, però encara hi jugo, amb aquest, de tant en tant. Els jugadors reals, després de tants anys, segur que ja no són els mateixos, però això era el que menys m'importava.
El millor de tot era poder crear jugadors, i jo tenia els Chicago Blackhawks del meu cor ple de jugadors que responien al nom dels meus amics, alguns cosins i fins i tot el meu gos, desaparegut aquest mes de febrer. Evidentment, també hi era jo i, com em passa amb tots els jocs esportius on es poden crear jugadors, ja puc autodissenyar-me amb les habilitats més espectaculars, que no aconsegueixo mai ser el màxim golejador...
Fer gols com aquest és espectacular, però tot i que hi ha maneres de superar el porter que semben infal·libles, hi ha partits que si no vol entrar no entrarà.
Aquesta és la música d'entrada, que a les consoles europees, que van a 50 Hz en comptes dels 60 japonesos i americans, sona una mica més lenta. A banda d'aquesta cançó, durant els partits tenim les típiques melodies d'orgue tan americanes. I tanquem la paradeta durant uns dies amb el següent vídeo, de més de 10 minuts de durada, on es pot apreciar millor aquest NHL 96 que és encara un dels meus videojocs preferits.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada