Què estàs buscant?

divendres, 4 de setembre de 2009

Jocs estranys: Takeshi no Chôsenjô (Famicom)

Inauguro nova secció, dedicada als videojocs més estranys, amb un títol proposat per un dels lectors del bloc que sense saber-ho m'ha donat la idea de parlar del joc i al mateix temps crear una nova secció.

Es tracta del Takeshi no Chôsenjô, de la Famicom. I sí, dic "Famicom" i no "Nintendo" perquè és un videojoc, a banda d'estranyíssim, exclusiu del Japó i que no va tenir cap possibilitat, durant la vida de la consola, de ser exportat i adaptat.


Aquesta és la caràtula del joc, estranya també com ella sola. Però què és el Takeshi no Chôsenjô (El desafiament d'en Takeshi)? Doncs un joc dissenyat per en Takeshi Kitano, actor i director de cinema i en general un personatge enormement famós al Japó i ben conegut a l'estranger, o almenys a casa nostra, com a director (Hana-bi, Dolls, Zatoichi...) i pel fet d'haver estat un dels presentadors del mític programa Humor Amarillo.

El senyor aquest, que com a director a mi m'agrada moltíssim, està guillat, i fent aquest joc ho va demostrar. Aparegut el mes de desembre de 1986, va obtenir el dubtós honor de situar-se en el lloc número 1 de la llista de jocs merdosos (literalment, amb el terme japonès kuso-gê) de la prestigiosíssima revista Famitsu. Per aquest motiu podria haver anat perfectament a la meva secció "Els pitjors", però és una cosa tan fora del normal que he pensat que l'ocasió mereixia que creés un apartat nou.



Aparentment, si mirem el vídeo, és un joc senzillot, amb uns gràfics pobres i una música pesadeta, però hi ha un moment que la pantalla es torna blava. És un error? És un mal vídeo? No, és fet així expressament. El mestre Kitano es declara detractor dels videojocs i en va voler fer un que toqués molt les pilotes, un producte estrany, anormal i molt difícil, i una de les coses que s'havien de fer, a banda de cantar al micròfon que el comandament de la consola sí que tenia en la seva versió japonesa o una de les maneres de passar-se el joc directament que és prement el botó de cop de puny 20.000 vegades (sí, heu llegit bé) durant la pantalla d'obertura, és estar-se quiet durant 60 minuts.

Deia que es va considerar com el pitjor joc fet fins aquell moment, però resulta que el 2007 (el temps ja les té, aquestes coses) va ser nominat al premi Retro Game Award al Tokyo Game Show, un event videojoquístic importantíssim al Japó, que no va guanyar, però ja és una gran cosa. Sigui com sigui va tenir un enorme èxit, va vendre 800.000 còpies, una fita que només se la podien permetre jocs de sagues com Dragon Quest.



També l'anunci, protagonitzat pel senyor Kitano, és d'allò més curiós. Veiem com crida al micròfon per tal de fer sortir un objecte que estava enterrat. I n'hi havia una altra versió:



Sobre l'origen d'aquest videojoc, s'ha de dir que havia d'estar basat en el programa televisiu que he esmentat abans i que es va emetre a Telecinco als noranta i fa poc a la Cuatro, certament el plantejament del programa sembla un videojoc i hauria estat molt encertat, però en Takeshi va voler implicar-se en el projecte i, de pas, el va canviar totalment amb les seves idees esbojarrades, algunes de les quals van acceptar.

Tot i així, després van sortir dos jocs més amb el seu nom, encara que no hi va tenir res a veure: Takeshi no Sengoku Fûunji i Family Trainer Totsugeki! Fûun Takeshijô (els dos d'Humor Amarillo, finalment).



Aquest és l'anunci del primer dels dos jocs. Però tornem al que ens ocupa. De què va exactament? Doncs és un empleat d'oficina que ha de buscar un tresor, i pel camí va fent accions d'allò més esbojarrades, i va per móns absurds, on sovint troba morts surrealistes que comporten el final de la partida. A més, ha de vigilar qui pega (però el que és poder, pot pegar tothom) o intentar que la seva dona no se'n vulgui divorciar. En algunes d'aquestes situacions estranyes s'ha de cantar al micròfon del segon comandament, però tot i que el joc ho demana, en realitat la tecnologia de la consola no permet reconèixer diferències en els sons, de manera que n'hi ha prou bufant o cridant tota l'estona un mateix fonema. De tota manera, i afortunadament per als estrangers que es vulguin comprar el joc i fer-lo servir amb un adaptador en una consola no japonesa, es pot "enganyar" el cartutx prement A i el botó avall al segon comandament.

En fi, una autèntica marcianada que m'agradaria molt poder provar algun dia... Quina llàstima no haver viscut al Japó!


2 comentaris:

  1. Ha, ha, brutal. En Kitano realment està com un llum!

    ResponElimina
  2. Ei! Gràcies pel suggeriment! Per cert, em vaig perdre en una de les meves supersubordinades, vaig deixar de posar una cosa i ja ho he arreglat, però per si de cas comento aquí que allò de la pantalla blava consisteix en estar sense fer res 60 minuts.

    ResponElimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...