Els pitjors: Rise of the Robots

Quan busco algun videojoc per a protagonitzar entrades de seccions concretes normalment he d'estudiar diversos candidats i prendre una decisió, però el d'avui l'he triat a la primera, m'ha cridat l'atenció de seguida i tindrà el dubtós honor de formar part de la història d'aquest bloc en una secció en què cap videojoc no voldria aparèixer.

De fet, el Rise of the Robots és considerat sovint com el pitjor videojoc de lluita de la història, que és un rècord en si mateix i els desenvolupadors de Mirage deuen saber si s'estimen més que el seu producte sigui recordat d'aquesta manera o no sigui recordat en absolut.

En fi, va sortir el 1994 per a recreatives i diversos sistemes domèstics (Mega Drive, Super Nintendo, Game Gear, Amiga, Amiga CD32, Philips CD-i, Panasonic 3DO i ordinadors, segons la Wikipedia), i al seu voltant s'havia generat molta expectativa sobretot perquè semblava que havia de tenir molt bons gràfics.

Al tràiler s'hi diuen unes quantes coses que certament, si s'havien de complir, és normal que els jugadors esperessin el joc amb tantes ganes. Intel·ligència artificial dissenyada per a fer que els robots aprenguessin i haguéssim de suar la cansalada per guanyar-los, entorns tridimensionals, etc. A més, sobretot en aquella època la proposta argumental era d'allò més atractiva: en un futur (l'any 2043) altament tecnificat, es produeix dins la companyia robòtica més important del món, i a causa d'un virus, una rebel·lió liderada per l'avançadíssim The Supervisor. Nosaltres controlem un androide no infectat i el nostre objectiu és salvar el planeta.

Però a l'hora de la veritat el Rise of the Robots presentava un munt de problemes. Per començar, els FMV o Full Motion Videos no eren presents en totes les versions: a les de cartutx eren sovint petites animacions en requadres molt reduïts o bé imatges estàtiques, en ordinadors, Amiga CD32 i CD-i aquests vídeos estaven molt retallats i l'única versió amb els vídeos sencers va ser la de la 3DO.

Després d'anunciar uns gràfics espectaculars que al final no ho eren tant, el gran problema del Rise of the Robots va ser que va descuidar la jugabilitat: pocs moviments disponibles, que feien el joc ràpidament avorrit, molts problemes en els controls, lamentable intel·ligència artificial dels enemics, que feia que es poguessin vèncer sovint amb un sol cop repetit, i un problema ben curiós: la modalitat d'un jugador estava pensada per a enfrontar-nos a enemics cada cop més forts, però quan triàvem el multijugador ens trobàvem que el grau de dificultat dels robots es mantenia i, per tant, si un altre jugador agafava el robot més difícil el desequilibri era tan evident com injust, perquè el seu podia fer molt més mal que el nostre.

Per acabar-ho d'adobar, el joc havia de tenir banda sonora del senyor Brian May, el guitarrista de Queen, però per culpa de problemes amb la discogràfica EMI es van anar endarrerint les entregues i al final Mirage va decidir deixar-ho estar. Això no justifica, però, que algunes de les versions del videojoc tinguin poca música i, en els casos més extrems, cap en absolut.

Això que acabem de veure és el resultat de l'obstinació de Mirage, que el 1996 va llançar la seqüela del Rise of the Robots amb el nom de Rise 2: Resurrection, per a ordinador, Saturn i Playstation. 

Van prendre nota dels errors de la primera part i van afegir-hi molts personatges (els 8 principals i 10 de desbloquejables), cadascun amb moviments nous i diferenciats, amb la possibilitat de controlar-ne qualsevol a la modalitat d'un jugador, i ara sí una cançó d'en Brian May anomenada Cyborg. Tanmateix, les crítiques van ser millors que les del Rise of the Robots però no va acabar d'arrencar perquè, un altre cop, van fallar els controls.