Què estàs buscant?

dimecres, 23 de setembre del 2015

El dia que vaig conèixer el Super Mario Bros

Segurament aquesta entrada hauria estat més adequada publicar-la la setmana passada, que és quan el mític i revolucionari Super Mario Bros. va fer 30 anys (comptant el seu llançament al Japó), però reconec que se'm va acudir després, per tant arriba ara.

Mentre Nintendo ha celebrat la feliç efemèride amb el genial Super Mario Maker de la Wii U, jo vaig tornar a fer difusió de l'entrada que vaig dedicar al joc durant el primer any del bloc, el 2009, i ara he pensat que estaria bé parlar del que representa, per a mi, aquest llegendari títol de la NES.


Per a milions de persones arreu del món va ser una revolució pel que fa al que podia oferir un videojoc -segur que per a moltíssima gent va ser, també, el descobriment dels videojocs en si-, per als nord-americans va ser sens dubte el títol estrella dels que acompanyaven la consola quan va sortir en aquell territori, i per a la família de la foto el descobriment que es tractava d'un cartutx graciosíssim, que es podia jugar sense mirar la pantalla -fixeu-vos en la mare i el noi de més a prop- i, segurament amb algun truc que no s'ha fet mai públic, també va trobar la manera d'activar el multijugador local simultani, ja que els dos adolescents tenen un comandament a les mans.

Per a mi, que és el tema que avui ens ocupa si em permeteu fer subjectiva l'entrada -si no, ja és massa tard-, va suposar un munt de coses que em van canviar la vida. Per començar, va ser la primera vegada que vaig anar a casa d'un amic. No havia sorgit prèviament, tot i que ja tenia ben bé 9 o 10 anys, i el que llavors era el meu millor amic, en Frederic, em va convidar a passar una tarda a casa seva jugant a aquest joc, un dels que hi havia a la memòria de la clònica de la NES que ell tenia.



Després d'un temps explicant-me, mitjançant dibuixos, en què consistia el Super Mario Bros. (i he de dir que em va provocar moltíssimes ganes de veure'l en acció), un dia després de classe vam anar a casa seva, vam seure al llit dels seus pares, ens van posar un petit bol amb Conguitos (una altra primera experiència per a mi) i vaig veure per primera vegada les imatges del vídeo, que em van emocionar.

Recordo que, tot i que ja m'ho havia explicat amb aquells dibuixos, quan vaig veure que el Mario inicial era tan petit vaig exclamar "És enano!" (barbarisme inclòs), i que la germana d'en Frederic, força més gran, es va pixar de riure davant d'això, tot i que no sé si del barbarisme o de l'exclamació. A partir d'aquí no recordo gaire cosa més, no vam arribar gaire lluny -temps després un altre amic m'ensenyaria els racons més amagats del joc i com saltar-se mons sencers, que tots ho hem fet-, però vaig al·lucinar quan vaig veure en moviment i en color aquelles plantes de foc, aquells goombes movent-se i aquells blocs amb interrogants.

Tot el que m'havia explicat el meu amic sobre el Super Mario Bros. era cert, però era només una petita part de la diversió que posteriorment m'oferiria aquell tros de plàstic de color gris, i de la franquícia que va generar i de la qual he gaudit, i gaudeixo, perquè encara no m'he acabat tots els Mario de plataformes, ni de bon tros. Aquest, concretament, no me l'he acabat pas. Fins i tot amb les Warp Zones m'és tremendament difícil passar-me la pantalla 8-3, ho reconec.



 

9 comentaris:

  1. M'encanten aquestes entrades on s'explica l'experiència personal i les vivències amb un joc.
    Doncs el meu cas és de traca, encara que amb cosa de 10-11 anys el vaig jugar a casa d'un amic d'escola molt per sobre, només el nivell 1-1, el joc no l'he jugat profundament fins fa dos anys, això sí, tampoc me l'he passat.
    En la meva defensa diré que mai m'ha agradat massa el personatge de Mario, encara que reconec tots els seu mèrits, i que el meu primer Mario va ser el Super Mario Sunshine, que per cert és un joc fantàstic a pesar de les crítiques que rep.

    Et felicito per l'entrada. Salutacions :-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies :)

      M'alegro de veure que no sóc l'únic. És que veig els autèntics mestres dels videojocs i estic segur que tots ells s'han passat el SMB sense perdre ni una vida, no xoquen mai a l'Out Run (jo no aconsegueixo ni arribar a la cinquena pantalla en ruta fàcil...) i jo em sento com un principiant.

      El Sunshine el tinc, però forma part de molts jocs que tinc i pràcticament no he tocat, això sí que m'ha de fer sentir vergonya. El que passa és que tinc tants Marios començats... Diria que només m'he passat els dos Super Mario Land (i el Wario Land si compta), el New Super Mario Bros. 2, el Super Mario 3D Land i el Super Mario Galaxy.

      Elimina
  2. Crec que el Mario té tanta bona sortida per això, perquè per la majoria de gent implica que va ser dels primers jocs que va tenir a casa i que va jugar-hi molt, ja que alguns només teníem aquest joc i aquesta consola xDDD (a part del Tetris a la game boy grisa després durant aaanys xD)

    El rotllo era no poder guardar pantalles! això si jeje

    ResponElimina
    Respostes
    1. A tu et va passar el que jo anomeno "efecte Wii Sports": si compres una consola i et quedes només amb el joc que ve, aquell joc et surt caríssim. La NES tenia títols imprescindibles, ara difícils i cars de trobar, i te'ls haurien d'haver comprat llavors (ara jo hi podria jugar) xD

      Elimina
    2. No pas, era perquè sortia per cert preu o el que fos i a casa no ho podien comprar o preferien gastar els diners en altres coses.
      Per consoles posteriors en que ja érem més grans ja tenim més títols, però llavors no.
      Per exemple, totes les PS tenim les slim, no perquè siguin millors sino perquè és el temps de marge que hi havia en que la consola ja no era tan cara i es ho podíem permetre, i al meu germà això li emprenyava molt perquè deia que tothom tenia les consoles i ell no, però si no es podia no es podia, tot i que ell no ho entenia XD

      Elimina
    3. No és aquest, el tema. Per la raó que sigui, quedar-se amb un sol joc fa que aquell joc et costi el que val la consola. Per exemple, hi ha gent que va pagar 250 euros pel Wii Sports.

      Elimina
    4. Quan després els altres jocs costen diners doncs no és que no vulguis, sino que val diners que potser no et pots permetre o el que sigui. Ara un joc xorra extra de la wii potser et costa una merda, però en aquell moment no sé el que valien els diferents jocs..

      Elimina
    5. Els de NES, llavors, 50 euros com a màxim. Només dic que en cas de no tenir diners, comprar-ne 15 potser no, però 4 o 5 es podria haver fet. Si no, aquell Mario va sortir caríssim.

      Elimina
    6. Però si potser es va comprar la consola més tard quan es podia i a sobre els jocs valien uns 50€, considerant que no compraven les PS noves perquè eren molt cares, òbviament no compraven jocs a aquell preu perquè era massa... no sé

      Elimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...