Què estàs buscant?

diumenge, 3 d’abril de 2016

Curiositats de la història dels videojocs: PlayChoice-10

Encara que pel nom sembli una altra cosa, l'entrada d'avui no va sobre una consola estranya o poc coneguda, ja que tinc una altra secció dedicada al tema. No, avui vull parlar d'una cosa que m'ha semblat curiosa, perquè Nintendo és més que coneguda com a fabricant de videoconsoles, i també sabem que antigament havia fet jocs de cartes. A més, al principi també s'havia dedicat a les recreatives, amb títols com per exemple el Donkey Kong, un dels més importants de la història.

Però el seu pas per les recreatives no es va acabar quan va llançar la Famicom (NES a Occident), no. El 1986 Nintendo va decidir llançar la recreativa PlayChoice-10, un moble que contenia una selecció de 10 videojocs de la consola, inserits en forma de plaques de circuits a les 10 ranures que tenia la màquina.


Això d'oferir diversos jocs en una mateixa recreativa era pioner, i més endavant es veuria a les Mega Tech i Mega Play de Sega respecte a videojocs de la Master System i la Mega Drive, i a partir de 1990 hi hauria el més conegut d'aquests sistemes, la Neo Geo, amb 6 jocs a cada moble.

Però Nintendo va ser la primera en oferir aquesta possibilitat, i a més el jugador posava les monedes i se li concedia un temps de joc, uns 5 o 10 minuts per moneda, que podia fer servir per a alternar entre les 10 opcions si ho volia, i que permetia un segon jugador sense afegir-hi més diners. El catàleg, segons la Wikipedia, va arribar a tenir fins a 54 opcions, entre les quals els propietaris de les màquines havien de triar els 10 títols que oferirien al públic.

Aquests títols incloïen videojocs tan importants com Castlevania, Contra -no el Probotector-, Duck Hunt, Gradius, Mario Bros. i els 3 Super Mario Bros. occidentals, Megaman 3, els 3 Ninja Gaiden o el Track & Field. Com a curiositat, en aquest catàleg figurava el The Goonies original, el que no va arribar a Occident en consola. I més: la pistola que portava per als títols compatibles amb aquest sistema era diferent de la que tots coneixem de la consola domèstica.


Aquí tenim una image publicitària clarament orientada als propietaris dels locals on es podia jugar a aquestes màquines. I també ens permet veure un dels molts models que va tenir aquell sistema. En aquest cas és de sobretaula, però n'hi havia més. L'inicial, el vertical, també tenia variants, i cal destacar que en una d'elles hi havia dues pantalles i a l'altra només una.

La pantalla superior -tot i que amb un botó es podien canviar els continguts- mostrava consells i pistes sobre els videojocs, i aquesta és una de les raons per les quals, tot i que la Playerchoice-10 i la NES eren pràcticament idèntiques, no eren compatibles: per tal de mostrar aquests consells els jocs contenien targetes d'expansió amb ROM extra, i hi havia una CPU dedicada a controlar el temps de joc a més del menú de selecció. Una altra diferència era que el senyal RGB mostrava una paleta de colors una mica diferent, de manera que els títols que es podien provar a la màquina mai no eren exactament iguals que les seves versions domèstiques -i tampoc no era el mateix una placa que un cartutx, és clar-. Us animo a veure el següent vídeo, que està en anglès però ens permet veure com funcionava la PlayChoice-10:



Continuem amb les curiositats: resulta que la PlayChoice-10 contenia un xip anomenat PPU (Picture Processing Unit) que resulta que els més hàbils en termes d'electrònica saben extreure i soldar a la NES per tal d'aconseguir el senyal RGB a les versions occidentals de la Famicom, que no el tenen d'origen. Per això, si trobeu una recreativa d'aquestes per eBay i us sembla massa assequible, compte que encara el tingui! 

Més endavant Nintendo intentaria repetir l'èxit de l'aparell amb el Super System, dedicat en aquest cas a jocs de la Super Nintendo, però va tenir molta menys presència i el seu catàleg va ser molt més limitat.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...