Què estàs buscant?

dimecres, 20 de novembre de 2019

Els pitjors: Fight Fever

L'altre dia parlava dels videojocs del manga clàssic Ashita no Joe, un dels quals per a la Neo Geo, on sorprenentment va tenir mals resultats, i és que encara que no ho sembli, la prestigiosa màquina d'SNK també tenia títols no gaire bons, i un d'ells era el del boxador Joe Yabuki.

Però és clar, n'hi ha d'haver més, a la part baixa del rànquing del Rolls Royce de les consoles, i hi he buscat i sembla que he trobat un nou candidat per a aquesta secció.


És el Fight Fever, que va sortir l'any 1994 amb la curiositat que es tractava del primer títol coreà per a la Neo Geo, i de fet originalment es deia Wang Jung Wang (que vol dir "rei de reis"). La companyia que el va desenvolupar, per cert, es deia Viccom, i fins llavors s'havia encarregat de distribuir els jocs d'SNK a Corea del Sud.

Com tants altres títols del catàleg de la consola, es tracta d'un joc de lluita en 2D, cosa que no és necessàriament problemàtica més enllà de la dura competència que tenia i la contribució al tòpic que la Neo Geo té sobretot jocs de lluita.



Mirant-ne el vídeo no sembla que hagi de ser un joc dolent. Es veu prou jugable, però és evident que qualsevol títol d'aquest gènere, sobretot en aquella època, es comparava inevitablement amb els grans títols, i en aquest hi veiem clarament personatges, moviments i escenaris inspirats en el Blanka, el Guile o el Vega de la saga Street Fighter.

És que en molts casos ni tan sols estan combinats: si físicament s'assembla a un personatge, el seu escenari també, i els seus moviments, ja no especials, sinó normals.


Del primer Street Fighter, ja que l'esmentem, arriben directament les pantalles de bonus, de trencar teules i de trencar fustes que ens aguanten en diversos punts de la pantalla, i de l'Street Fighter II veiem com el protagonista i el seu rival recorden massa en Ryu i en Ken, respectivament, encara que aquí tenen noms i nacionalitat coreans. Bé, el que fa de Ken té un nom coreà, però representa que és de Mèxic. 

També es considera que, en un "esforç" per unir elements dels grans títols de l'època, plagia coses (moviments i personatges) de jocs com ara l'Art of Fighting o el Fatal Fury 2, amb els quals compartia sistema, i entre totes aquestes imitacions més o menys dissimulades (i sense carisma), uns gràfics, unes animacions, uns escenaris i un so que no eren a l'alçada de la màquina -deia al principi que no semblava un joc dolent, però és clar, per al sistema que l'havia de rebre ja són figues d'un altre paner-, atacs especials similars entre tots els personatges, una història avorridíssima, uns controls poc precisos i la posició en què quedava comparat amb els altres jocs de lluita en tots els aspectes, no sorprèn que se citi habitualment com un dels pitjors videojocs de la Neo Geo.

El resum seria que van intentar agafar el millor dels millors, però barrejar-ho no va ser una bona idea, perquè el Fight Fever va néixer sense personalitat, i que a més es va fer copiant de mala manera i amb un apartat tècnic general que no complia els estàndards de la potent màquina on s'hi podia jugar.






Cap comentari:

Publica un comentari

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...