Què estàs buscant?

dimecres, 29 de gener de 2020

M'he acabat el Dragon Quest IX!

Si seguiu aquest blog des de fa gaire temps o em coneixeu personalment i hem parlat de videojoc ja deveu saber que la meva saga preferida d'RPG és Dragon Quest, i que he parlat de diverses de les seves entregues, la majoria, de fet, aprofitant que hi anava jugant i me les anava acabant.

Enguany sortia a la venda l'esperadíssima versió per a Switch de l'última entrega de la sèrie, el Dragon Quest XI, però abans de posar-m'hi tenia pendent jugar a dos títols, i no esperava poder-ho fer abans que sortís l'onzena entrega numerada. Així ha estat, però almenys volia jugar a un dels dos abans de posar-me amb el caramel que sortia al setembre, i ho he fet, i és el moment de parlar-ne.


El Dragon Quest IX: Sentinels of the Starry Skies, llançat en exclusiva per a la Nintendo DS el 2009 (2010 a Occident), destacava perquè significava el retorn a Nintendo després de 2 entregues respectivament a la PlayStation i la PlayStation 2 i per ser el primer que sortia per a una portàtil, i sense ser un port d'una versió "gran" ni res. De fet, tots els títols de la saga als que he jugat i dels que ha parlat fins ara eren versions, remakes, conversions dels originals de NES, Super Nintendo i PlayStation. I el mateix passarà amb el Dragon Quest VIII quan tingui temps de posar-m'hi, ja que el tinc en Nintendo 3DS però va sortir originalment per a PS2 -versió que també tinc, però a la qual no jugaré per comoditat i preferència per la portàtil-.

Però la novena entrega no: va sortir només per a la Nintendo DS i així és com el tinc. Tot i així, em feia força mandra jugar-hi, per diversos motius: gràficament fa ús de la tècnica del cel shading per als personatges protagonistes, amb polígons per a certs elements dels escenaris i pixel art per als personatges no controlables... i passats tots aquests anys, i amb les capacitats ja obsoletes de la portàtil, no em venia gaire de gust un joc així, encara que no m'ha molestat mai la tecnologia antiga, ans al contrari.


Era menys atractiu a la vista, sí, i tampoc no em cridava l'atenció el que el 2009 va ser molt trencador per a la saga, però que ara ja no tant -i a mi tampoc no em diu gran cosa-, que va ser l'aprofitament de la tecnologia Wi-Fi de la Nintendo DS per a implementar el joc cooperatiu local, l'intercanvi d'objectes i la descàrrega de contingut addicional. Es deia que la campanya no era gaire llarga, i que l'autèntica molla residia en l'anomenat post-joc (on ja arribarem) i les missions secundàries descarregables, tot plegat molt limitat després del tancament de servidors el 2014.

Total, que em trobava amb un joc pendent, aparentment amb campanya curta i molt pensat per a la connexió a internet, i em feia mandra i el considerava un tràmit que no em venia gens de gust. Però al final, gràcies a l'aparició d'informació a Twitter sobre algú que compartia les dades de connexió a un servidor temporal on hi havia tot el contingut addicional, vaig desprecintar el joc, vaig seguir el procés, vaig aconseguir els DLC -sense haver de fer-ho setmana per setmana, que és com es feia originalment- i em vaig endinsar en una nova aventura de Dragon Quest, en bona part perquè aquests continguts addicionals no es podien aconseguir abans d'uns esdeveniments que passaven quan ja s'havien dedicat unes horetes al joc i, per bé o per mal, ja m'hi havia enganxat.


La història ens posa a la pell d'un personatge que és un àngel protector d'un poble, i que pertany a una raça d'aquests éssers celestials, però que per culpa d'uns terribles esdeveniments provocats per un personatge malvat es torna mortal i haurà de superar una sèrie d'esdeveniments per tal d'esbrinar la veritat que hi ha al darrere de tot plegat, restaurar l'statu quo allà dalt i veure cap on el duu el destí.

O la duu, perquè per primer cop des del Dragon Quest III i el IV aquesta entrega ens permet triar el gènere del personatge protagonista, però a més el podem personalitzar pel que fa a l'aspecte i la indumentària.

En el meu cas vaig triar que fos una noia i que es digués Sara, com la meva filla, però també es poden crear els companys que s'uneixen a l'aventura. Això està molt bé, però té un punt negatiu des del punt de vista argumental: en crear els companys des de zero, no tenen una història, i com que tampoc hi ha converses entre ells, el que queda és un equip personalitzat, sí, però sense un rerefons que ajudi a implicar-s'hi emocionalment, llevat del cas de la -així l'anomenaré, perquè va ser el meu cas- protagonista.


Com sempre, els pobles, les situacions, les missions, les melodies... ens permeten saber de seguida que som en un Dragon Quest, però alhora són noves, originals, i ens fan oblidar -o gairebé- les aventures de la franquícia que hem viscut anteriorment. I això és una cosa bona.

Pel que fa a les característiques especials d'aquest títol, destaca -tot i que és novetat per a mi, però ja es podia veure al Dragon Quest VIII- l'alquímia, una mecànica que em pensava que m'avorriria, però que la història requereix més d'un cop i, en haver-la de provar, li vaig trobar la gràcia: es tracta de barrejar ingredients, elements, per crear-ne d'altres.


També s'incorporen els punts de destresa, que s'aconsegueixen en alguns canvis de nivell d'experiència, però que en són independents, i que permeten apujar el domini que tenim d'una arma o d'una característica de la vocació que tinguem assignada a aquell personatge en aquell moment. Com més domini, més habilitats aconseguim, i això ens interessa molt als combats, perquè no tot són conjurs ni totes les vocacions poden fer-los servir.

Durant la història haurem de dur a terme missions, concretament en podem fer fins a 120, però les addicionals descarregables fan que el còmput total pugi fins a les 184. Això allarga moltíssim la vida del joc, però si no fos per elles tampoc no estaríem parlant d'un títol curt. Simplement no arribaria ni a les 70 hores -que ja seria molt, però als RPG se'ls exigeix que durin molt més-.


No totes són igual d'interessants o divertides, n'hi ha de força pesades per a les quals cal trobar objectes que deixen anar determinats monstres amb un percentatge molt baix i n'hi ha que són tan senzilles com donar-li alguna cosa a algú o fer-li un favor, però d'altres requereixen dominar al màxim diverses vocacions, o trobar objectes que només es troben en determinats mapes del tresor -una altra de les característiques del Dragon Quest IX: es poden aconseguir masmorres opcionals per explorar i obtenir objectes i experiència- i aquests es generen de manera aleatòria, de manera que un cop passada la història vaig continuar jugant-hi durant setmanes, però sabent que no faria totes les missions secundàries. Em vaig plantar a les 121 missions -moltes de les quals admeto que completades amb guia perquè ja no tenia més paciència per endevinar on trobar què-, i unes 125 hores de joc, el meu màxim en un joc de la saga, empatat amb el Dragon Quest VII.

Se sap que un sonat que va completar aquest títol al 100%, que vol dir no només les missions, sinó també haver-se enfrontat a tots els monstres -i per tant haver vist totes les masmorres aleatòries possibles-, haver aconseguit alquimitzar tot el que hi ha per alquimitzar, haver obtingut tot l'equip (roba, armadures, armes, etc.) que existeix, etc., ho va fer en 773 hores. Aquí es demostra.

Ja em perdonareu, però tinc més videojocs i massa poc temps per jugar-hi. Em dono per satisfet, malgrat petites frustracions quan he hagut de deixar estar una missió secundària perquè depenia d'alguna altra que al seu torn requeria massa temps o aleatorietat, amb el que he fet en aquest joc, que sense ser dels meus preferits també m'ha agradat molt, com esperava de qualsevol cosa d'aquesta saga.

Té una història prou interessant i emotiva, personatges secundaris atractius, picades d'ullet en forma de cameos, una música altre cop excel·lent i enganxadissa, les missions són un gran al·licient malgrat que puguin provocar certa frustració si no s'és un malalt del completisme, i tot i que els polígons de la DS de 2009 hagin quedat una mica obsolets val a dir que m'hi vaig acostumar ràpidament -com deia, el joc em feia certa mandra, però eren prejudicis-. Va ser, sens dubte, un dels videojocs que van marcar el meu 2019.

I ara passaré a altres coses abans de posar-me amb una altra aventura llarga com és el Dragon Quest XI, al qual tinc moltes ganes, però abans he de jugar a videojocs més curts i fer baixar la muntanya de "feina" pendent.


Cap comentari:

Publica un comentari

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...