Què estàs buscant?

dimecres, 5 de febrer de 2020

Petits clàssics: Little Samson

Ja he dit alguna vegada que aquesta secció està pensada per parlar de clàssics dels videojocs però més aviat desconeguts i de relativa rellevància, tot i que al final ben sovint acabo parlant de títols que podríem anomenar "clàssics de mida mitjana".

Avui sí que és un cas dels que fan honor al nom de la secció, i és que jo no n'havia sentit mai a parlar, però això és atribuïble en part a la meva ignorància general i en part, també, al fet que no es va publicitar gaire i es va vendre poc a la seva època. 


Quan aquestes circumstàncies les viu un joc que és bo, acostuma a passar que esdevé un títol de culte, i el Little Samson (Seirei densetsu Lickle al Japó) està considerat un dels videojocs més cars del catàleg de la NES, tot i que fent una ullada a eBay veiem que tampoc estem parlant de milers d'euros. Amb uns 500, com a màxim, fem. Sembla, però, que l'edició nord-americana té força més valor. 

En tot cas, es tracta d'un títol publicat per Taito, però desenvolupat per Takeru, que va sortir al juny de 1992 al Japó, al novembre del mateix any als Estats Units i al març de 1993 a Europa, una època en què Nintendo ja tenia la flamant Super Nintendo a tot arreu i li havia tret força protagonisme a la longeva NES, cosa que pot explicar, en part, la manca de promoció d'un videojoc third-party com aquest.


Veient-ne el vídeo costa no tenir la sensació que era un joc força bo, i el cas és que sembla que ho era. Això, combinat amb la seva condició de joc de culte, el convertiria en el que podem anomenar "petita joia".

Argumentalment ens situa en un regne que està en perill per l'amenaça de conquista d'un príncep fosc que ha estat alliberat del segell que el retenia, i el rei convoca quatre herois perquè acabin amb ell. Es tracta d'un noi, el petit Samson del títol, que ataca llançant campanes, salta més que ningú i pot penjar-se de parets i sostres; la dragona Kikira, que vola i dispara foc amb la boca; el gòlem Gamm, que té una força i una resistència extraordinàries però salta molt poc; i el ratolí K.O., que posa bombes, és ràpid i gràcies a la seva reduïda mida es pot esmunyir en espais estrets que no pot travessar cap dels seus companys.

Els personatges protagonitzen una pantalla cadascú i després es poden -i caldrà fer-ho- canviar sobre la marxa -com al meu estimat Psycho Fox, tot i que allà eren transformacions del protagonista- per aprofitar al màxim les seves habilitats característiques, de manera que acabarem el joc havent-los controlat tots. 


Només això, que permet provar diverses habilitats i veure quins herois van millor en cada etapa i contra cada enemic, ja faria interessant un joc que, a més, diuen que té uns controls excel·lents i convida a seguir camins diferents en partides diverses, de manera que és força rejugable

Els gràfics, ja es veu, són espectaculars, es nota que la 8 bits de sobretaula de Nintendo ja era prou coneguda i se sabia esprémer bé, i oferien una notable diversitat visual a uns escenaris dissenyats amb intel·ligència per justificar encertadament l'ús dels quatre protagonistes. 

Potser el seu preu és massa elevat i una oportunitat perduda per a tothom qui el veiés a la seva època a les prestatgeries de les botigues i el deixés escapar, però sabem que actualment hi ha maneres de jugar-hi i, almenys a mi, me n'han vingut moltes ganes.




Cap comentari:

Publica un comentari

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...