Ara és una cosa que ja no passa, però en els vells temps en què les companyies fabricants de consoles eren bàsicament Sega i Nintendo s'intentava allargar la vida de les màquines com més millor, duent-les més enllà de la seva capacitat tècnica gràcies a accessoris que en combinació amb les màquines les forçaven fins al límit.
Ho podem veure en el cas del Mega-CD de la Megadrive, el Famicom Disk System de la NES (aparell que va inaugurar aquesta secció del bloc) i també amb el 64DD, una idea molt semblant al FDS però per a la Nintendo 64.
Ho podem veure en el cas del Mega-CD de la Megadrive, el Famicom Disk System de la NES (aparell que va inaugurar aquesta secció del bloc) i també amb el 64DD, una idea molt semblant al FDS però per a la Nintendo 64.
La idea d'aquest perifèric de la 64 bits de Nintendo era poder fer servir jocs emmagatzemats no en els habituals cartutxos de la consola, sinó en una mena de discs magnètics (els "dynamic disks", tot i que no deixen de ser cartutxos més fins) amb més capacitat d'emmagatzematge, que era el gran desavantatge dels cartutxos de la màquina respecte als discs compactes de la competència, la Saturn i la Playstation. A més, l'aparell podia afegir a segons quins títols en cartutx fases extra, minijocs, etc.
El problema és que no va acabar de funcionar perquè, malgrat que estava anunciat des d'abans del llançament de la consola, no va sortir fins gairebé al final de la seva vida, i a sobre només al Japó, tot i que havia de venir també al Vell Continent, passant com sempre primer pels Estats Units. La cosa era tan greu que el 1999, quan el 64DD ja estava a punt de sortir, Nintendo va decidir que el comercialitzaria no a les botigues, sinó a través d'un sistema de subscripció anomenat RANDnet, un primitiu servei online de l'època (de fet, el 64DD venia amb mòdem, un ratolí i un teclat). És a dir, ni tan sols La Gran N esperava gaire d'aquest estrany aparell.
Com a conseqüència d'això, tanta inversió econòmica i temporal no va servir de res. Només van sortir 9 jocs i les altes expectatives decebudes van contribuir a la disminució del prestigi de la companyia, disminució que havia començat precisament amb la Nintendo 64 (l'ús de cartutxos a l'era del CD, uns 64 bits que molts no acabaven de veure reals i jocs més orientats al públic infantil que en les anteriors generacions en van ser algunes de les causes) i, que encara ara, malgrat que és líder indiscutible de vendes tant de sobretaula com pel que fa a portàtils, fan que molta gent vegi La Gran N com una empresa que fa jocs i consoles per a nens, en una visió simplista i equivocada però amb cert fonament.
Aquest anunci japonès del 64DD no deixa de ser un document històric d'un incomprensiblement mal gestionat projecte de la grandíssima Nintendo.
Com deia, només 9 jocs conformen el seu catàleg, i molts més van ser descartats (Super Mario 64 2) o reprogramats per caber en els cartutxos normals de la consola, com és el cas del Banjo Tooie, el Kirby 64 o el Pokémon Stadium, i sobretot els The Legend of Zelda, el segon dels quals, el Majora's Mask, necessita de fet l'Expansion Pak, que dóna 4 megues de RAM extra a la consola, per funcionar. I també hi va haver casos en què es va decidir que seria una altra consola la que rebria els títols, com el Final Fantasy VII o el Dragon Quest VII, que van anar a parar a la Playstation amb un grandíssim èxit.
Els jocs que sí que van sortir van ser: Kyojin no Doshin (amb remake per a la Gamecube), Mario Artist: Paint Studio, Mario Artist: Talent Studio, Sim City 64, Japan Pro Golf Tour 64, Kyojin no Doshin Kaihou Sensen Chibikko Chikko Daishuugou, F-Zero X Expansion Kit (que en combinació amb l'original hi afegia copes noves, circuits nous i un editor de naus, circuits i copes), Mario Artist: Polygon Studio i Mario Artist: Communication Kit.
El Kyojin no Doshin ("Doshin el Gegant"), un joc una mica estrany, com es pot veure. També podem apreciar que el 64DD no proporcionava millors gràfics a la consola, però el seu espai més gran permetia afegir veus reals als títols, cosa que era insòlita en la Nintendo 64.
Imatges inquietants del Mario Artist: Talent Studio, un exemple del que es pretenia que predominés al catàleg de la "semi-consola": títols creatius, de jugabilitat revolucionària, que tan bons resultats ha donat a Nintendo a l'actual generació en tots els mercats possibles. No obstant això, de vegades s'aposta equivocadament i... bé, tothom comet errors, i Nintendo aquí el va fer gros.
I l'editor de naus de l'F-Zero X, per a mi una mostra de les coses bones que podia oferir el 64DD, però... ja se sap com va acabar tot. Vegem un vídeo de com anava el tema del RANDnet:
En fi, un producte amb bones intencions, però mal gestionat i discontinuat el 2001, que queda com la taca més grossa de l'historial de La Gran N. Curiosament la seva curta vida va tenir molts paral·lelismes amb el Famicom Disk System, també de Nintendo però per a la seva primera consola de sobretaula.
Però jo sóc partidari d'allagar la vida de les consoles, per respecte als milions de persones que se les compren i es mereixen un cicle mínim de cinc anys de màquina sense haver-se de preocupar perquè el catàleg de la seva consola preferida ha deixat de donar títols a l'espera de l'aparició del nou aparell de la companyia. Ara, s'ha de fer bé.
Com a conseqüència d'això, tanta inversió econòmica i temporal no va servir de res. Només van sortir 9 jocs i les altes expectatives decebudes van contribuir a la disminució del prestigi de la companyia, disminució que havia començat precisament amb la Nintendo 64 (l'ús de cartutxos a l'era del CD, uns 64 bits que molts no acabaven de veure reals i jocs més orientats al públic infantil que en les anteriors generacions en van ser algunes de les causes) i, que encara ara, malgrat que és líder indiscutible de vendes tant de sobretaula com pel que fa a portàtils, fan que molta gent vegi La Gran N com una empresa que fa jocs i consoles per a nens, en una visió simplista i equivocada però amb cert fonament.
Aquest anunci japonès del 64DD no deixa de ser un document històric d'un incomprensiblement mal gestionat projecte de la grandíssima Nintendo.
Com deia, només 9 jocs conformen el seu catàleg, i molts més van ser descartats (Super Mario 64 2) o reprogramats per caber en els cartutxos normals de la consola, com és el cas del Banjo Tooie, el Kirby 64 o el Pokémon Stadium, i sobretot els The Legend of Zelda, el segon dels quals, el Majora's Mask, necessita de fet l'Expansion Pak, que dóna 4 megues de RAM extra a la consola, per funcionar. I també hi va haver casos en què es va decidir que seria una altra consola la que rebria els títols, com el Final Fantasy VII o el Dragon Quest VII, que van anar a parar a la Playstation amb un grandíssim èxit.
Els jocs que sí que van sortir van ser: Kyojin no Doshin (amb remake per a la Gamecube), Mario Artist: Paint Studio, Mario Artist: Talent Studio, Sim City 64, Japan Pro Golf Tour 64, Kyojin no Doshin Kaihou Sensen Chibikko Chikko Daishuugou, F-Zero X Expansion Kit (que en combinació amb l'original hi afegia copes noves, circuits nous i un editor de naus, circuits i copes), Mario Artist: Polygon Studio i Mario Artist: Communication Kit.
El Kyojin no Doshin ("Doshin el Gegant"), un joc una mica estrany, com es pot veure. També podem apreciar que el 64DD no proporcionava millors gràfics a la consola, però el seu espai més gran permetia afegir veus reals als títols, cosa que era insòlita en la Nintendo 64.
Imatges inquietants del Mario Artist: Talent Studio, un exemple del que es pretenia que predominés al catàleg de la "semi-consola": títols creatius, de jugabilitat revolucionària, que tan bons resultats ha donat a Nintendo a l'actual generació en tots els mercats possibles. No obstant això, de vegades s'aposta equivocadament i... bé, tothom comet errors, i Nintendo aquí el va fer gros.
I l'editor de naus de l'F-Zero X, per a mi una mostra de les coses bones que podia oferir el 64DD, però... ja se sap com va acabar tot. Vegem un vídeo de com anava el tema del RANDnet:
En fi, un producte amb bones intencions, però mal gestionat i discontinuat el 2001, que queda com la taca més grossa de l'historial de La Gran N. Curiosament la seva curta vida va tenir molts paral·lelismes amb el Famicom Disk System, també de Nintendo però per a la seva primera consola de sobretaula.
Però jo sóc partidari d'allagar la vida de les consoles, per respecte als milions de persones que se les compren i es mereixen un cicle mínim de cinc anys de màquina sense haver-se de preocupar perquè el catàleg de la seva consola preferida ha deixat de donar títols a l'espera de l'aparició del nou aparell de la companyia. Ara, s'ha de fer bé.
El 64DD va ser a N64 el mateix que el 32X de MegaDrive.
ResponEliminaAquestes ampliacions de Hardware sempre m'ha semblat una nyap, una poca visió de futur per part dels encarregats de l'arquitectura, pèrdua de diners i degradació de la companyia.