Jocs que no van veure la llum: Kimba, el lleó blanc

Suposo que tots i totes recordeu o heu sentit a parlar alguna vegada de Kimba, el lleó blanc, uns dibuixos animats protagonitzats per un lleó blanc anomenat Kimba (el títol en català era prou descriptiu) que van fer en alguna de les cadenes de Televisió de Catalunya fa molts anys. 

Doncs bé, aquella sèrie de 1965-66 (a casa nostra molt més tard, evidentment) era una de les moltes adaptacions animades que va tenir el llegendari manga d'Osamu Tezuka Jungle Taitei ("L'Emperador de la Jungla"), i també va passar a la història com la primera sèrie d'animació japonesa en color. 

Va ser una sèrie amb una gran acollida als Estats Units, país que la va posar, de fet, en marxa, i amb el temps causaria influències com l'arribada de la conegudíssima The Lion King, de Disney, el 1994, encara que hi ha molta polèmica i diferents versions sobre el que va passar. El cas és que hom podria pensar que, atesa la importància d'aquesta obra, se n'haurien fet videojocs, i resulta que no. 

Naturalment en aquest bloc no parlo de videojocs que m'hauria agradat que es fessin ni em pregunto per què no se'n van fer d'altres (de vegades és a la inversa: per què se n'han fet sobre determinats temes o franquícies és una pregunta que em faig a la secció corresponent), i si avui parlo de Kimba, el lleó blanc és perquè sí que se n'estava fent un, però es va cancel·lar.

Segons la pàgina d'on he tret la informació sobre aquesta qüestió, havia de ser per a la Famicom, la NES japonesa, i s'hauria basat en la sèrie de 1989. El joc havia de sortir entre 1990 i 1991, se n'havia encarregat la prestigiosa Taito i la mateixa companyia havia distribuït material promocional on el videojoc apareixia entre els propers llançaments per a la 8 bits de Nintendo, però aquest plataformes d'acció on hauríem pogut controlar el lleó protagonista mai no va veure la llum.

A mitjan anys 90 es va tornar a intentar, però aquest cop per a la Nintendo 64. Als qui seguien les informacions del desenvolupament del joc els devia caure la bava, perquè hi estaven participant fins i tot el creador d'en Mario, en Shigeru Miyamoto, i el seu equip.

El vídeo que hem vist es va poder veure per primer cop a la fira Nintendo World de 1996, llavors anomenada Shoshinkai, i un temps després es va dir que sortiria a la venda el 1999 i que tindria una expansió per al 64DD. Però tot plegat es va desinflar quan el 1998 el mestre Miyamoto va avançar que la cosa no anava gaire bé, sembla que per desavinences amb Tezuka Productions, i poc després es va fer oficial la cancel·lació del projecte, amb la qual ja eren 2 els videojocs d'en Kimba que no veien la llum per poc.

Després d'allò només hi ha hagut diversos rumors, com ara un possible joc per a la Gamecube, però res de res. Si volem veure en Kimba (Leo en realitat al manga original) ens haurem de conformar amb els cameos que fa en alguns videojocs de l'Astroboy que va llançar Sega —que ara té els drets per a fer jocs basats en obres del Déu del Manga— durant la primera meitat dels anys 2000.

Accessoris: el 64DD

Ara és una cosa que ja no passa, però en els vells temps en què les companyies fabricants de consoles eren bàsicament Sega i Nintendo s'intentava allargar la vida de les màquines com més millor, duent-les més enllà de la seva capacitat tècnica gràcies a accessoris que en combinació amb les màquines les forçaven fins al límit.

Ho podem veure en el cas del Mega-CD de la Megadrive, el Famicom Disk System de la NES (aparell que va inaugurar aquesta secció del bloc) i també amb el 64DD, una idea molt semblant al FDS però per a la Nintendo 64.

La idea d'aquest perifèric de la 64 bits de Nintendo era poder fer servir jocs emmagatzemats no en els habituals cartutxos de la consola, sinó en una mena de discs magnètics (els "dynamic disks", tot i que no deixen de ser cartutxos més fins) amb més capacitat d'emmagatzematge, que era el gran desavantatge dels cartutxos de la màquina respecte als discs compactes de la competència, la Saturn i la Playstation. A més, l'aparell podia afegir a segons quins títols en cartutx fases extra, minijocs, etc.

El problema és que no va acabar de funcionar perquè, malgrat que estava anunciat des d'abans del llançament de la consola, no va sortir fins gairebé al final de la seva vida, i a sobre només al Japó, tot i que havia de venir també al Vell Continent, passant com sempre primer pels Estats Units. La cosa era tan greu que el 1999, quan el 64DD ja estava a punt de sortir, Nintendo va decidir que el comercialitzaria no a les botigues, sinó a través d'un sistema de subscripció anomenat RANDnet, un primitiu servei online de l'època (de fet, el 64DD venia amb mòdem, un ratolí i un teclat). És a dir, ni tan sols La Gran N esperava gaire d'aquest estrany aparell.


Com a conseqüència d'això, tanta inversió econòmica i temporal no va servir de res. Només van sortir 9 jocs i les altes expectatives decebudes van contribuir a la disminució del prestigi de la companyia, disminució que havia començat precisament amb la Nintendo 64 (l'ús de cartutxos a l'era del CD, uns 64 bits que molts no acabaven de veure reals i jocs més orientats al públic infantil que en les anteriors generacions en van ser algunes de les causes) i, que encara ara, malgrat que és líder indiscutible de vendes tant de sobretaula com pel que fa a portàtils, fan que molta gent vegi La Gran N com una empresa que fa jocs i consoles per a nens, en una visió simplista i equivocada però amb cert fonament.



Aquest anunci japonès del 64DD no deixa de ser un document històric d'un incomprensiblement mal gestionat projecte de la grandíssima Nintendo.

Com deia, només 9 jocs conformen el seu catàleg, i molts més van ser descartats (Super Mario 64 2) o reprogramats per caber en els cartutxos normals de la consola, com és el cas del Banjo Tooie, el Kirby 64 o el Pokémon Stadium, i sobretot els The Legend of Zelda, el segon dels quals, el Majora's Mask, necessita de fet l'Expansion Pak, que dóna 4 megues de RAM extra a la consola, per funcionar. I també hi va haver casos en què es va decidir que seria una altra consola la que rebria els títols, com el Final Fantasy VII o el Dragon Quest VII, que van anar a parar a la Playstation amb un grandíssim èxit.

Els jocs que sí que van sortir van ser: Kyojin no Doshin (amb remake per a la Gamecube), Mario Artist: Paint Studio, Mario Artist: Talent Studio, Sim City 64, Japan Pro Golf Tour 64, Kyojin no Doshin Kaihou Sensen Chibikko Chikko Daishuugou, F-Zero X Expansion Kit (que en combinació amb l'original hi afegia copes noves, circuits nous i un editor de naus, circuits i copes), Mario Artist: Polygon Studio i Mario Artist: Communication Kit.



El Kyojin no Doshin ("Doshin el Gegant"), un joc una mica estrany, com es pot veure. També podem apreciar que el 64DD no proporcionava millors gràfics a la consola, però el seu espai més gran permetia afegir veus reals als títols, cosa que era insòlita en la Nintendo 64.



Imatges inquietants del Mario Artist: Talent Studio, un exemple del que es pretenia que predominés al catàleg de la "semi-consola": títols creatius, de jugabilitat revolucionària, que tan bons resultats ha donat a Nintendo a l'actual generació en tots els mercats possibles. No obstant això, de vegades s'aposta equivocadament i... bé, tothom comet errors, i Nintendo aquí el va fer gros.



I l'editor de naus de l'F-Zero X, per a mi una mostra de les coses bones que podia oferir el 64DD, però... ja se sap com va acabar tot. Vegem un vídeo de com anava el tema del RANDnet:



En fi, un producte amb bones intencions, però mal gestionat i discontinuat el 2001, que queda com la taca més grossa de l'historial de La Gran N. Curiosament la seva curta vida va tenir molts paral·lelismes amb el Famicom Disk System, també de Nintendo però per a la seva primera consola de sobretaula.

Però jo sóc partidari d'allagar la vida de les consoles, per respecte als milions de persones que se les compren i es mereixen un cicle mínim de cinc anys de màquina sense haver-se de preocupar perquè el catàleg de la seva consola preferida ha deixat de donar títols a l'espera de l'aparició del nou aparell de la companyia. Ara, s'ha de fer bé.