Action Max, una consola en suport VHS

Fa uns quants dies vaig parlar d'una consola que no havia vist la llum, i que havia de presentar els videojocs en VHS. Era la NEMO, els seus creadors van veure com les despeses se'ls disparaven i van decidir deixar córrer el projecte, però sí que hi va haver una consola en VHS que va sortir, i és la protagonista d'avui. 

El seu nom és Action Max, els seus creadors es deien Worlds of Wonder i l'any que va aparèixer va ser el 1987. Com funcionava? Com hi caben les cintes VHS, aquí? Doncs no hi caben. La consola s'havia de connectar a un reproductor de VHS, el pilotet vermell anava enganxat a la pantalla del televisor i la pistola era l'únic comandament vàlid a l'hora de jugar.

En aquest anunci queda clar en què consistia el sistema de joc de la videoconsola (concepte que en aquest cas és literal), i si us hi fixeu veureu que cap al final, el nano prem el gallet de la pistola massa tard. Més realista impossible, com diu l'anunci. "Si fos més real, no seria un joc". 

Doncs bé, els jocs eren pel·lícules gravades en VHS i el pilot vermell s'il·luminava quan el jugador havia de disparar. Tots els títols eren així i, a més, es veu que no es podia guanyar ni perdre. Era passar l'estona. Aquí ho veurem una mica millor, amb el joc Sonic Fury, un dels poquíssims que van sortir:

Era, doncs, un sistema extremadament limitat i repetitiu, i no va tenir èxit. En realitat pràcticament no va sortir dels Estats Units. Potser, amb més temps, s'haurien fet coses més interessants, però el cas és que va fracassar ràpidament. A més, la companyia va fer fallida el 1988. 

De tota manera, aquells intents d'innovació en el format i en el gènere, tan estesos entre consoles fallides, consoles no posades a la venda i part del catàleg del Mega-CD, per sort formen part d'una etapa que va més o menys des de la meitat dels 80 fins a mitjan anys 90, una època de molts experiments en el terreny de l'entreteniment. Els videojocs de tota la vida, amb sprites (i més endavant polígons) van continuar triomfant, perquè al cap i a la fi volem que continuïn semblant videojocs.