Els pitjors: Sword of Sodan

De vegades un videojoc dolent no ho és en si mateix, sinó que el que és dolent és la conversió a un sistema concret. Un títol pot rebre una càlida acollida en aparèixer per a una plataforma i en canvi ésser destrossat per la crítica quan surt per a un sistema diferent i, fins i tot, superior. 

És el que va passar amb el Sword of Sodan, un videojoc per a l'Amiga que es va llançar el 1988 i va ser aclamat pels seus gràfics, llavors el millor que s'havia fer per a aquest microordinador. 

El nivell de detall dels gràfics i sobretot la mida dels seus sprites van fer al·lucinar els usuaris d'aquest sistema, que també van gaudir de la resta d'aspectes del títol. Però en canvi quan va sortir per a la Mega Drive (en realitat la Genesis, perquè només es va llançar als Estats Units) la cosa va ser diferent:

La 16 bits de Sega era capaç de molt més, havien passat dos anys (ja era 1990) i els propietaris d'aquesta consola encara no havien vist tot el seu potencial, però tot i així no van acceptar aquest port lamentable, encara menys quan un títol de temàtica semblant, el Golden Axe, ja havia sortit i era un dels seus jocs estrella. De fet, el Sword of Sodan de la Mega Drive era una versió descafeïnada per a una consola tècnicament superior, una absurditat perquè el més lògic hauria estat fer-ne una versió millorada.

Els gràfics no estaven a l'alçada de les circumstàncies, el control era horrorós i la dificultat frustrant, malgrat que en aquesta versió apareixen més pocions per a recuperar vida. La durada del joc també es reduïa dràsticament, passant d'11 pantalles a 8, cosa que es va fer eliminant-ne algunes i fusionant-ne d'altres. A més, hi havia només 8 enemics diferents en comptes dels 13 de la versió de l'Amiga, però apareixien més sovint. 

Un exemple, doncs, de com es pot fer malbé un videojoc bo i convertir-lo en un dels pitjors del catàleg d'una altra consola. Potser per això no es va arribar a llançar una seqüela que s'estava preparant, com tampoc no van veure la llum les conversions a Apple II, que estava gairebé acabada, i altres plataformes microinformàtiques com el ZX Spectrum i el Commodore 64.