Cinema i videojocs: Els Mercenaris 2

Acabo de veure una pel·lícula que tenia pendent des de feia temps i que és d'aquelles que no passaran a la història del cinema per cap altre motiu que pel fet de reunir un bon grapat de superestrelles del cinema d'acció dels anys 80 i 90 (i algunes de més joves, dels anys 2000), entre les quals Sylvester Stallone, Dolph Lundgren, Arnold Schwarzenegger, Jean-Claude Van Damme, Chuck Norris i Bruce Willis. Sí, tots a la mateixa pel·lícula.

Es tracta d'Els Mercenaris 2 (The Expendables 2), de 2012, i n'he gaudit, però també he descobert que se'n va fer un videojoc que feia de preqüela i de pont entre la primera entrega, de 2010, i la que he vist avui. Parlem primer del The Expendables 2: Deploy & Destroy, un joc en Flash que feia així:

No és ben bé un videojoc per a consola, que són els objectius habituals de les entrades d'aquest bloc, però sembla que no era un mal entreteniment. De tota manera el que ens interessa és el The Expendables 2 Videogame, que veureu tot seguit:

S'ha de reconèixer que el tràiler del joc és tan espectacular com les dues pel·lícules que se n'han fet fins ara (i s'està preparant la tercera, per cert), però malauradament la versió cinematogràfica d'aquesta història va tenir una acollida força millor que no pas el videojoc.

Va sortir l'estiu passat, concretament per a PC, Playstation Network i Xbox Live Arcade, sempre en versions digitals, coincidint amb l'estrena de la pel·lícula, i estava pensat per al multijugador cooperatiu de fins a 4 jugadors amb l'al·licient de les veus reals d'almenys dos dels personatges, interpretats als films i al videojoc per en Dolph Lundgren i en Terry Crews (la resta del repartiment sembla que va passar de participar-hi).

No és que fos rematadament dolent, el joc, però sembla que no era cap meravella gràfica, ni de jugabilitat, ni d'originalitat, i que en general feia la sensació que s'havia cuidat poc. És una llàstima, perquè les pel·lícules, tot i que no són meravelles pel que fa a història i guió, són ben entretingudes i tenen el valor afegit (o potser és el seu principal atractiu) de reunir velles glòries del cinema que demostren que encara els queda corda i, alhora, fotent-se d'elles mateixes i dels personatges més coneguts amb què els associem.