Els pitjors: Daikatana

Quan parlem de videojocs dolents és obvi que alguna cosa ha anat malament durant el seu desenvolupament. No crec que cap companyia desenvolupadora dugui a terme un projecte videojoquístic amb la intenció que sigui una porqueria, ni tan sols que aspiri a fer un títol mediocre, si bé quan s'acosta el final de la seva creació ha de ser evident que no s'han aconseguit els resultats que s'esperaven. Hi deu haver fases de prova abans de la posada a la venda dels videojocs, vaja.

En alguns casos passa que, en aprofitar el renom de segons quina franquícia —de fora del món dels videojocs, és clar, no parlo d'un Mario—, els mateixos programadors deuen saber que, si el joc no surt gaire bé, no passarà res perquè les vendes estan assegurades, i si a sobre es treballa amb dates d'entrega impossibles i amb presses el resultat no pot ser bo. Però què passa quan s'espera molt d'un videojoc i al final és una porqueria?

Doncs que aquell videojoc no només és dolent, sinó que se'n té una percepció encara pitjor perquè és inevitable comparar-lo amb les esperances que hi havia posades, com va passar amb el Daikatana, que va sortir l'any 2000 per a PC, Gameboy Color i Nintendo 64.

No és que el joc en si fos un desastre, encara que només la versió de la Gameboy Color va aprovar amb nota, però és clar, era la nova creació d'en John Romero, un dels dissenyadors responsables de l'inici de sagues com Wolfenstein 3D, Doom o Quake, i havia de ser un espectacular first-person shooter (FPS) amb 24 nivells dividits entre el Japó futurista, l'Antiga Grècia, els anys obscurs abans de l'Alta Edat Mitjana a Noruega i la San Francisco del futur proper. Amb aquests ingredients us podeu imaginar el hype que hi havia.

Però un cúmul de factors van convertir el Daikatana en un despropòsit. Com podeu veure al vídeo, a partir del minut 1:25 aproximadament, hi havia molts problemes d'intel·ligència artificial, tant dels enemics com dels aliats, sense els quals no podíem acabar les pantalles però que, tot i estar controlats per la màquina, feien més nosa que servei.

A més, els càlculs erronis del senyor Romero van fer retardar el llançament del joc un munt de vegades (va començar el 1997 i pensava que el tindria enllestit en 7 mesos, però van ser 3 anys) i passar d'un motor gràfic, el del Quake, al següent, el del Quake II, cosa que va implicar haver de començar de zero. El pitjor és que a l'època en què va sortir el Daikatana fins i tot el motor gràfic del Quake II havia quedat obsolet, i si a això hi sumem uns gràfics mediocres i una intel·ligència artificial pobra el resultat és un fracàs.

De fet, abans de sortir la imatge del joc va començar a decaure quan va aparèixer aquest anunci a les revistes. No va caure bé aquesta broma, segurament feta sense mala intenció, i es veu que el mateix John Romero se n'ha penedit sempre. La mala publicitat va augmentar quan es van saber que l'empresa desenvolupadora, Ion Storm, fundada pel mateix Romero, era can seixanta perquè amb prou feines s'estava establint com a companyia i se'n van conèixer diversos draps bruts.  

Els retards en la data de llançament, les presentacions decebedores en diverses fires E3 i els problemes que he esmentat més amunt (agreujats a la versió de la Nintendo 64 perquè amb les presses es va fer una conversió molt descafeïnada) van contribuir a que se'l consideri un dels fracassos més sonats de la història dels videojocs. Més que per les notes en sí, que van ser dolentes però n'hem vist de molt pitjors, per les esperances que els fans del gènere hi tenien posades.