Suposo que més o menys tots jugàvem, quan érem petits, amb miniatures de cotxes probablement de la marca Majorette. Jo tenia (i encara tinc, encara que no els faci servir) fins i tot cases, voreres, passos de vianants, arbres i fanals que em permetien ambientar millor l'experiència de joc.
Però aquells vehicles, segons la Wikipedia a escala 1:64, no eren els únics cotxes de joguina populars dels infants de la meva generació, ni els més petits. Des de mitjan anys 80 es comercialitzaven els Micro Machines, autèntiques miniatures, que van assolir tanta popularitat que no ens ha d'estranyar que se'n fessin videojocs.
El primer títol de la saga, el Micro Machines: The Official Video Game, va sortir per a un fotimer de plataformes, però curiosament va aparèixer molt abans en una d'elles, la NES. Va ser l'any 1991.
Va sortir a la venda només als Estats Units i Europa, potser perquè al Japó els Micro Machines no havien tingut tant d'èxit -o fins i tot no hi van arribar a sortir, no en tinc ni idea-, i aquesta primera entrega establiria les característiques de la saga: curses de minicotxes (i altres vehicles) amb vista des de dalt i escenaris basats en espais que podríem trobar a casa nostra o al nostre jardí.
El joc va agradar molt, i se'n va lloar especialment la modalitat multijugador, que consistia en fer caure el rival prou vegades com per aconseguir 4 punts de diferència.
Com a curiositat, es van fer diverses versions dels cartutxos que se podrien comprar. Es va editar, per exemple, en el format normal de la NES, però també n'hi havia uns que eren daurats (als Estats Units) o negres (a Europa) que tenien un interruptor que permetia que els poséssim... en una consola de la regió contrària.
La més interessant, però, almenys pel que fa a l'aspecte, és la de cartutx compacte per a l'Aladdin Deck Enhancer, un sistema pensat per a fabricar cartutxos més barats i jugar amb ells a la NES a través d'un adaptador, però que va ser un fracàs. Aquell sistema era de Codemasters i Camerica, companyies que precisament van desenvolupar el Micro Machines de la NES.
Doncs bé, van haver de passar dos anys perquè se'n fessin versions per a d'altres consoles. Veiem al vídeo la de la Mega Drive, però també va sortir el 1993 per a la Game Gear i, exclusivament a Europa, també la Master System i l'Amiga. El 1994 arribava per a Super Nintendo, MS-DOS i CD-i de Philips, i l'any següent per a la Game Boy.
El 2002 se'n va fer un remake anomenat senzillament Micro Machines, que va sortir per a PlayStation 2 i a Europa també per a Xbox. El 2003 apareixia també a les Gamecube i Game Boy Advance europees. Però aquest homenatge al clàssic no va acabar de convèncer per culpa de problemes tècnics com el frame rate o la càmera.
Però tornem als 90, perquè el 1994 va sortir el Micro Machines 2: Turbo Tournament, segona entrada de la franquícia, que a més de repetir la fórmula amb millores, nous vehicles i modalitats de joc va tenir com a sistema estrella la Mega Drive, que incloïa dues connexions per a comandaments addicionals al mateix cartutx, anomenat J-Cart, i en determinats circuits fins i tot es podia fer servir un comandament per a 2 jugadors alhora, per tant hi podien jugar fins a 8 persones.
Va sortir també per a la Game Gear (1995), la Game Boy (1996) i la Super Nintendo (1996, versió del vídeo per variar una mica), però només a Europa, igual que la versió de la Mega Drive. Als Estats Units només el tindrien en MS-DOS, i el 1996. La versió per a ordinador tenia un editor de circuits, però també hi era a la versió actualitzada i exclusiva de la Mega Drive Micro Machines Turbo Tournament 96, de 1995. Quin embolic de versions i regions, oi?
Més senzilla és aquesta qüestió amb el Micro Machines Military, que va sortir el 1996 només per a les Mega Drive europees, i que com podem veure presenta una temàtica militar, però manté la fórmula de la franquícia.
Amb aquest títol, ben acollit també, la saga s'acomiadava per sempre d'una consola on havien sortit totes les entregues, a més de dues d'exclusives comptant la militar.
Passem al 1997, perquè va ser l'any d'aparició al mercat del Micro Machines V3, principalment per a PlayStation, i que marcava la primera entrada de la saga al Japó. El tindríem també per a ordinador (Europa, 1998), Nintendo 64 (Estats Units i Europa, 1999) i Game Boy Color (també Estats Units i Europa, 2000), consola que també aquell any a rebre una compilació dels dos primers amb el nom de Micro Machines 1 and 2: Twin Turbo.
A més de tornar l'embolic de versions i regions, tornava també la modalitat de 8 jugadors a les plataformes on era possible (a la Nintendo 64, on per cert es deia Micro Machines 64 Turbo, es feia compartint comandament, i com ja sabeu la consola té connexions per a 4 comandaments de sèrie) i es veu que va agradar força. Segons la Wikipedia incloïa, per cert, un cotxet oficial, tot i que no sé si en totes les versions.
Amb el Micro Machines V4, exclusiu d'Occident i presentat el 2006 per a PlayStation 2, PSP (al vídeo) i ordinadors i entre 2006 i 2007 per a Nintendo DS, la saga arribava a la seva quarta part numerada i també mostrava símptomes de cansament.
La fórmula era la de sempre, la que havia funcionat en totes les ocasions, i sí que fixant-nos en les notes mitjanes de les anàlisis podríem dir que va agradar una micona més que el remake de l'original que ja he esmentat abans, però també tenia problemes de càmera i els controls no acaben de ser del tot precisos. Tanmateix, segons el mitjà que consultem l'apreciació és força diferent.
Tornem a fer un petit salt enrere i anem al 2000, any d'aparició d'un spin-off de la franquícia que duia el nom de Micro Maniacs. Va sortir per a la PlayStation (amb el nom de FoxKids.com Micro Maniacs Racing) a tots els mercats i a la Game Boy Color (al vídeo), el 2001, només a Europa i Austràlia, és a dir en territori PAL.
Aquesta vegada en comptes de vehicles controlàvem nens, que corrien també per pistes basades en escenaris de cases i jardins, i amb la mateixa vista des de dalt que caracteritzava totes les altres entregues. La proposta va agradar.
La meva experiència amb els videojocs d'aquesta saga es limita a haver provat algun dels títols de la Mega Drive en un emulador, fa molts anys, i he de reconèixer que el control des de dalt i havent-me d'imaginar que sóc dins el cotxe per tal de prémer la dreta quan vull anar a l'esquerra i viceversa em costa molt. No em passa, curiosament, amb els cotxes teledirigits, però sí amb els videojocs.
De tota manera els vull donar una altra oportunitat, perquè no és gens habitual que una saga sencera, per molt que tingui un parell de títols més fluixets i amb el temps hagi anat perdent bufera, es mantingui tan fidel a la proposta original, sense variacions estranyes, i és prou popular com perquè li dediqui algun altre intent.
Va sortir a la venda només als Estats Units i Europa, potser perquè al Japó els Micro Machines no havien tingut tant d'èxit -o fins i tot no hi van arribar a sortir, no en tinc ni idea-, i aquesta primera entrega establiria les característiques de la saga: curses de minicotxes (i altres vehicles) amb vista des de dalt i escenaris basats en espais que podríem trobar a casa nostra o al nostre jardí.
El joc va agradar molt, i se'n va lloar especialment la modalitat multijugador, que consistia en fer caure el rival prou vegades com per aconseguir 4 punts de diferència.
Com a curiositat, es van fer diverses versions dels cartutxos que se podrien comprar. Es va editar, per exemple, en el format normal de la NES, però també n'hi havia uns que eren daurats (als Estats Units) o negres (a Europa) que tenien un interruptor que permetia que els poséssim... en una consola de la regió contrària.
La més interessant, però, almenys pel que fa a l'aspecte, és la de cartutx compacte per a l'Aladdin Deck Enhancer, un sistema pensat per a fabricar cartutxos més barats i jugar amb ells a la NES a través d'un adaptador, però que va ser un fracàs. Aquell sistema era de Codemasters i Camerica, companyies que precisament van desenvolupar el Micro Machines de la NES.
Doncs bé, van haver de passar dos anys perquè se'n fessin versions per a d'altres consoles. Veiem al vídeo la de la Mega Drive, però també va sortir el 1993 per a la Game Gear i, exclusivament a Europa, també la Master System i l'Amiga. El 1994 arribava per a Super Nintendo, MS-DOS i CD-i de Philips, i l'any següent per a la Game Boy.
El 2002 se'n va fer un remake anomenat senzillament Micro Machines, que va sortir per a PlayStation 2 i a Europa també per a Xbox. El 2003 apareixia també a les Gamecube i Game Boy Advance europees. Però aquest homenatge al clàssic no va acabar de convèncer per culpa de problemes tècnics com el frame rate o la càmera.
Però tornem als 90, perquè el 1994 va sortir el Micro Machines 2: Turbo Tournament, segona entrada de la franquícia, que a més de repetir la fórmula amb millores, nous vehicles i modalitats de joc va tenir com a sistema estrella la Mega Drive, que incloïa dues connexions per a comandaments addicionals al mateix cartutx, anomenat J-Cart, i en determinats circuits fins i tot es podia fer servir un comandament per a 2 jugadors alhora, per tant hi podien jugar fins a 8 persones.
Va sortir també per a la Game Gear (1995), la Game Boy (1996) i la Super Nintendo (1996, versió del vídeo per variar una mica), però només a Europa, igual que la versió de la Mega Drive. Als Estats Units només el tindrien en MS-DOS, i el 1996. La versió per a ordinador tenia un editor de circuits, però també hi era a la versió actualitzada i exclusiva de la Mega Drive Micro Machines Turbo Tournament 96, de 1995. Quin embolic de versions i regions, oi?
Més senzilla és aquesta qüestió amb el Micro Machines Military, que va sortir el 1996 només per a les Mega Drive europees, i que com podem veure presenta una temàtica militar, però manté la fórmula de la franquícia.
Amb aquest títol, ben acollit també, la saga s'acomiadava per sempre d'una consola on havien sortit totes les entregues, a més de dues d'exclusives comptant la militar.
Passem al 1997, perquè va ser l'any d'aparició al mercat del Micro Machines V3, principalment per a PlayStation, i que marcava la primera entrada de la saga al Japó. El tindríem també per a ordinador (Europa, 1998), Nintendo 64 (Estats Units i Europa, 1999) i Game Boy Color (també Estats Units i Europa, 2000), consola que també aquell any a rebre una compilació dels dos primers amb el nom de Micro Machines 1 and 2: Twin Turbo.
A més de tornar l'embolic de versions i regions, tornava també la modalitat de 8 jugadors a les plataformes on era possible (a la Nintendo 64, on per cert es deia Micro Machines 64 Turbo, es feia compartint comandament, i com ja sabeu la consola té connexions per a 4 comandaments de sèrie) i es veu que va agradar força. Segons la Wikipedia incloïa, per cert, un cotxet oficial, tot i que no sé si en totes les versions.
Amb el Micro Machines V4, exclusiu d'Occident i presentat el 2006 per a PlayStation 2, PSP (al vídeo) i ordinadors i entre 2006 i 2007 per a Nintendo DS, la saga arribava a la seva quarta part numerada i també mostrava símptomes de cansament.
La fórmula era la de sempre, la que havia funcionat en totes les ocasions, i sí que fixant-nos en les notes mitjanes de les anàlisis podríem dir que va agradar una micona més que el remake de l'original que ja he esmentat abans, però també tenia problemes de càmera i els controls no acaben de ser del tot precisos. Tanmateix, segons el mitjà que consultem l'apreciació és força diferent.
Tornem a fer un petit salt enrere i anem al 2000, any d'aparició d'un spin-off de la franquícia que duia el nom de Micro Maniacs. Va sortir per a la PlayStation (amb el nom de FoxKids.com Micro Maniacs Racing) a tots els mercats i a la Game Boy Color (al vídeo), el 2001, només a Europa i Austràlia, és a dir en territori PAL.
Aquesta vegada en comptes de vehicles controlàvem nens, que corrien també per pistes basades en escenaris de cases i jardins, i amb la mateixa vista des de dalt que caracteritzava totes les altres entregues. La proposta va agradar.
La meva experiència amb els videojocs d'aquesta saga es limita a haver provat algun dels títols de la Mega Drive en un emulador, fa molts anys, i he de reconèixer que el control des de dalt i havent-me d'imaginar que sóc dins el cotxe per tal de prémer la dreta quan vull anar a l'esquerra i viceversa em costa molt. No em passa, curiosament, amb els cotxes teledirigits, però sí amb els videojocs.
De tota manera els vull donar una altra oportunitat, perquè no és gens habitual que una saga sencera, per molt que tingui un parell de títols més fluixets i amb el temps hagi anat perdent bufera, es mantingui tan fidel a la proposta original, sense variacions estranyes, i és prou popular com perquè li dediqui algun altre intent.
No, dels videojocs no en vaig jugar a cap... però de petit tenia la super van city!
ResponElimina