Anàlisi: Super Mario Odyssey

En veure el títol segurament heu pensat alguna cosa com ara "però on va, aquest, parlant del Super Mario Odyssey el 2025?", i no us faltaria raó del tot, però penseu una cosa: és un blog sobretot de videojocs retro, i aquest joc és de fa gairebé 8 anys, així que compta com a vell, oi?

Fora bromes, la veritat és que ja vaig jugar al joc en el seu dia, com no podia ser d'una altra manera sent l'entrega tridimensional de les aventures del lampista italoamericà per a la Switch, però només havia fet el primer final. 

Em faltava el regne anomenat "La cara més fosca de la lluna", la prova final, el desafiament més dur del joc, un repte habitual des de fa temps a la saga, però abans volia aprofitar l'avinentesa per aconseguir totes les llunes que em faltaven, totes les captures, tots els temes musicals i tots els articles de les botigues, i per això he reprès aquest joc de 2017 el 2025, primer a la Switch i, quan ja la tenia, a la Switch 2. I ara que està acabat al 100%, és hora que en faci l'anàlisi. 

El Super Mario Odyssey sortia per a la Switch, la flamant nova consola de Nintendo de 2017, uns mesos després del llançament de la màquina, concretament el 27 d'octubre, i ens presentava l'original i innovadora idea -és l'única manera de fer un nou Mario d'èxit, i el motiu pel qual no surten cada any ni cada dos- de capturar personatges (amics i enemics) i objectes amb la seva gorra, una de nova, de fet, on s'ha instal·lat l'esperit dels barrets Cappy, cosa que li permet fer servir les seves habilitats o capacitats, segons si estem parlant d'éssers vius o inanimats. 

A més, també serveix per agafar objectes llunyans i fins i tot per rebotar-hi amb un salt en planxa, imprescindible per arribar a segons quins llocs. Per sort per als inútils com jo, no gaire sovint. 

Argumentalment, el joc té com a excusa de l'enèsim rescat de la Princesa Peach -encara lluny de l'empoderada de la pel·lícula de 2023-, amb la qual ara en Bowser es vol casar sense tenir en compte l'opinió de l'hereva del Regne Xampinyó.  

Per això, en Mario li haurà de seguir el rastre tot viatjant, amb la nau Odyssey, que té forma de barret (ja veieu quin és el tema del joc), per diversos regnes en què els desenvolupadors del joc fan gala d'una gran inventiva mentre també ens meravellen amb el seu disseny i, en general, posen el protagonista en ambients a què està acostumat (desert, gel, aigua...), però també molts altres que són nous a la longeva i prolífica saga, alguns de molt curiosos i sorprenents.

A més d'empaitar la seva nèmesi clàssica, en Mario haurà de fer front als organitzadors del casament que l'enemic ha contractat, que són els conills Broodals, i que faran d'enemics finals dels regnes. 

Com ha estat sempre tradició als jocs tridimensionals de la saga principal d'en Mario, hi ha elements col·leccionables, el principal dels quals, en aquest joc, són les llunes de poder, que equivaldrien a les estrelles que hem vist altres cops. 

S'obtenen de diverses maneres, entre les quals derrotant els esmentats Broodals, desenterrant-les, duent a terme algun desafiament de temps, guanyant curses, etc., cosa que dona molta varietat al joc. Després d'aconseguir-les, quan les introduïm a la nau Odyssey l'anem potenciant, la vela se li va ampliant, i ens permet arribar a regnes fins llavors inabastables. 

He dit que eren el principal element col·leccionable del joc, cosa que vol dir que n'hi ha més. Per una banda, tenim les monedes de tota la vida, 10 de les quals les perdrem cada cop que morim, però que quan les acumulem ens permeten comprar a les botigues del joc.

Hi venen, com a element més destacat, roba de tota mena per al nostre protagonista, i val la pena comprar-se-la tota -prepareu-vos per gastar milers de monedes en alguns dels vestits que es van desbloquejant cap al final- perquè en la majoria dels casos són indumentàries que fan referència a tota la història d'en Mario, picades d'ullet tremendes i en alguns casos molt específiques, com per exemple, sense voler fer gaires spoilers, el conjunt que porta al Super Mario Maker, els colors invertits amb què se l'havia vist en algun joc o la roba d'aviador del Super Mario Land. Per cert, en aquesta entrada parlava de diversos dels vestits d'en Mario, si us interessa el tema.

També tenim les monedes regionals, que són de color lila i tenen formes relacionades amb el seu regne. La seva funció, a més de la satisfacció personal d'obtenir totes les que hi ha en cada regne, és gastar-les en els diferents souvenirs amb què decorem l'interior de la nostra nau.

A més, també podem col·leccionar pistes de música -un altre apartat excel·lent del joc- i, ara ja relacionat amb la nova mecànica del joc, hi ha una llista de les possibles captures del Super Mario Odyssey, que no són totes imprescindibles, però si anem a buscar el 100%, com vaig fer jo, us agradarà tenir controlades.

La veritat és que n'hi ha de molt divertides, d'inesperades, d'altres de difícils de controlar... però sobretot són molt variades. Podem capturar alguns enemics, també algun amic, objectes, elements no del tot sòlids... Val a dir que, com a mecànica, és d'allò més innovadora i permet al joc estar a l'altura dels reverenciats Super Mario 64 i Super Mario Galaxy sense res a envejar-los i amb personalitat pròpia.

Per si la missió fos curta -no ho és gaire, ni tan sols si anem per feina i no pretenem aconseguir-ho tot-, un temps després del llançament del joc es va afegir un DLC gratuït en què en Luigi fa d'amfitrió d'un joc de buscar o amagar globus pels diferents escenaris, que és l'apartat online del joc. Personalment, no li vaig fer gaire cas fins que vaig veure que necessitaria desenes de milers de monedes per comprar tota la roba que deia més amunt, i aquest joc dels globus és la millor manera d'aconseguir-ne ràpidament.

El Super Mario Odyssey és una obra mestra que durant desenes d'hores ens fa explorar repetidament els extensos escenaris que el formen, ens hi fa fer coses que ens sortiran millor i d'altres que haurem de repetir moltíssimes vegades, i ens provoca centenars de somriures de satisfacció i nostàlgia amb les enormes possibilitats del sistema de captures, el retrobament amb enemics de tota mena extrets de la història del personatge i els nous que hi coneixem, la presència dels amics de sempre -i també algun retorn com el que veiem a la imatge de sobre d'aquest paràgraf i que en aquest joc té un paper força gran- amb diverses funcions, les seqüències en 2D pixelades -una delícia audiovisual-, les escenes animades o cutscenes, l'humor, els bellíssims i detallats escenaris...

Trigarem a tornar a veure un Mario d'aquestes característiques, de fet ja fa 8 anys que l'esperem, i amb l'equip que el va fer signant el recentíssim Donkey Kong Bananza, el primer plataformes 3D de la Switch 2 fet per la pròpia Nintendo, podem suposar que encara trigarem uns anys més en veure'l. Si el fan tan bé com van fer aquest, per mi que s'hi estiguin tant com calgui.

El personatge: Donkey Kong

Quan fa un parell de dies vaig fer l'entrada sobre els "dibuixos animats" de Donkey Kong Country va revifar en mi la flama d'una vella intenció, la de fer una entrada sobre el propi Donkey Kong, tal com n'he dedicat ja unes quantes a diversos personatges cabdals de la història dels videojocs, i és el que em disposo a fer ara.

Perquè tots el coneixem, en Donkey Kong, però potser hi ha algunes dades d'ell que no tothom coneix, ni jo mateix, i trobo interessant que això deixi de ser així. En primer lloc aquest que veiem aquí dalt, la imatge que tothom en té, no correspon al DK original. De fet, és el seu nét. 

La primera aparició i per tant el naixement del personatge es produïa el 1981 a Donkey Kong, un títol del llegendari Shigeru Miyamoto on feia de dolent que impedia que el nostre protagonista, en Jumpman (posteriorment rebatejat com a Mario), arribés a rescatar la Pauline.

Doncs bé, aquell joc de Nintendo per a les recreatives, que seria versionat per a diversos sistemes domèstics i que es quedaria a les consoles de la Gran N un cop en va començar a fabricar, tindria diverses seqüeles, la primera de les quals el Donkey Kong Jr. 

Va sortir a les recreatives el 1982, en la seva versió de maquineta LCD Game & Watch s'anomena Donkey Kong II i aquest cop ens convidava a controlar el fill d'en Donkey Kong, que donava el nom al títol, i rescatar el seu pare d'en Mario, que el tenia engabiat. Aquell mico petit era el pare del que durant la major part de la història del personatge (és a dir, des de 1994) s'ha considerat en Donkey Kong, cosa que de fet ens està dient que en Mario pràcticament no ha envellit, mentre que els micos sí.

I tornem a esmentar el 1994 perquè va ser l'any en què, per una banda, el joc original va rebre una magnífica nova versió per a la Gameboy, i per l'altra va debutar la saga Donkey Kong Country, una meravella amb gràfics pre-renderitzats i del gènere de les plataformes pures que va tenir tres entregues per a la Super Nintendo, amb un equivalent de tres parts per a la Gameboy anomenat Donkey Kong Land (a partir de 1995) i on, a banda de tot això, coneixíem diversos nous personatges com en Cranky Kong, que és el Donkey Kong original, i el nou Donkey Kong, el d'ara. 

El personatge que controlem en aquests jocs és, doncs, el nét de l'original, que al seu torn té un nebot, en Diddy Kong, i en definitiva el que des de llavors, en tots els jocs que no pertanyen a la línia Mario vs. Donkey Kong (situada temporalment a l'època en què en Cranky era en Donkey) duu aquest mític nom. 

Aquí veiem en Cranky al Donkey Kong 64 (Nintendo 64, 1999), que seria el salt a les 3D de la línia Donkey Kong Country, tot i que el 2010 la Wii rebria el celebrat Donkey Kong Country Returns, que recuperava el títol. 

A la Gamecube el simi gegant tindria jocs com aquest, el Donkey Kong Jungle Beat, original com ell sol perquè es controlava amb els bongos i amb alguna seqüela directa o espiritual, i cal destacar també el Donkey Kong Jungle Climber (Nintendo DS, 2007), que ens feia avançar a través de lianes i sense tocar el terra. 

Així, el personatge ha seguit des de mitjan anys 90 una evolució pròpia i de dolent del primer joc d'en Mario ha passat a ser una figura que no podem situar en cap dels dos bàndols, però que ja només coincideix amb el lampista italoamericà en jocs que els enfronten directament com l'esmentada sèrie Mario vs. Donkey Kong (on en DK és l'actual Cranky) o els de competicions "esportives" o de lluita, dels quals veurem tres exemples a continuació:

Aquest joc és naturalment el Super Mario Kart, de 1992, previ al "canvi generacional", i el Donkey Kong que hi corre és el Junior, però a partir de llavors totes les altres entregues de la saga l'han tingut d'adult com un dels membres grans i pesats de la plantilla. Al Mario Kart Double Dash!!, de la Gamecube, anava acompanyat d'en Diddy Kong, que tornaria només al Mario Kart Wii i que protagonitzaria el seu propi títol de velocitat, el Diddy Kong Racing (Nintendo 64, 1997). 

També el tenim a la saga Super Smash Bros. des de la seva primera entrega per a la Nintendo 64 el 1999, on sí que pot atacar físicament el seu antic enemic, que en tots els altres jocs tolera o, com a molt, intenta vèncer en competició. 

Finalment hi ha els jocs "esportius" (entre cometes perquè de realistes en tenen més aviat poc), entre els quals els de tennis, en què podem emparellar-lo amb el gran enemic d'en Mario, en Bowser, i enfrontar-nos-hi junts. 

Jocs de plataformes, de velocitat humorística, de lluita, de tennis, de futbol, de beisbol, de bàsquet, de Jocs Olímpics barrejats amb personatges de Sega... en Donkey Kong és des de fa molts anys un importantíssim personatge de Nintendo i de la història dels videojocs en general, però... d'on ve?

Aquest, ja n'havia parlat en fer una entrada dels videojocs d'en Popeye, és el Popeye, que Nintendo va llançar per a les recreatives el 1982. No es pot considerar un clon del primer Donkey Kong, però sí que hi veiem una certa semblança, en termes de jugabilitat i també en els personatges: un heroi, un enemic simiesc i una damisel·la en perill. També es va inspirar en King Kong, el mestre Miyamoto, i de fet Universal Studios va denunciar Nintendo, gens poderosa en aquell moment als Estats Units però igualment vencedora d'aquell judici.

Tornant al tema DK-Popeye he de dir que no és cap paranoia meva: el 1981 la companyia volia fer un joc d'aquesta franquícia, però no va aconseguir els permisos i va inventar nous personatges. Gràcies a allò va néixer el Donkey Kong, i el joc Popeye arribaria l'any següent amb les necessàries modificacions. 

Aquesta imatge publicitària d'un joc clònic i presumiblement il·legal ens serveix per tocar el darrer tema de l'entrada d'avui, que és el del nom del personatge. Se n'expliquen dues versions: la que personalment he llegit més vegades afirma que va ser un malentès telefònic en què el senyor Miyamoto va dir "monkey" i els nord-americans van entendre "donkey", però els va fer gràcia i així es va quedar.

L'altra versió és la que diu que els ianquis també es van fer un fart de riure, però aquesta vegada en Miyamoto hauria dit intencionadament "donkey" en associar l'insult de "ruc" a l'estupidesa, quan probablement en anglès correcte hauria estat més adequat "Silly Kong". El cas és que així es va quedar el nom del videojoc amb què Nintendo per fi va triomfar als Estats Units i d'una de les franquícies més emblemàtiques de la companyia i de la història dels videojocs, coneguda per tothom i referenciada un bon nombre de vegades en diversos mitjans.

El personatge: la Pauline, el primer amor d'en Mario

Tothom sap que l'amor d'en Mario és la Princesa Peach, però també recordem la Daisy, del primer Super Mario Land, que s'ha recuperat per a diversos jocs de l'Univers Mario, sovint com a personatge jugable. Aquella no va ser mai la xicota del nostre lampista italoamericà, i més aviat sembla que hi ha alguna cosa amb el seu germà Luigi, però en Mario sí que havia tingut una altra parella i aquesta era la Pauline. 

I qui és, aquesta dona d'aspecte més sexy que no pas la infantil Peach? Doncs l'oblidada damisel·la en perill dels Donkey Kong, que en comptes de princesa era una plebeia i que havia de ser rescatada pel llavors (1981) anomenat Jumpman. 

Al final de cada nivell teníem la prova que el que hi havia entre aquests dos era amor, i no el simple rescat desinteressat d'una princesa per part d'un obrer immigrant. Amb els anys hem vist com canviava d'aspecte, perquè com veiem al vídeo va començar rossa, però després es va establir que era castanya com al dibuix que n'hem vist abans. Aneu, si us plau, al minut 3 del següent vídeo:

La seva segona aparició es va produir al Pinball, de 1983, a la pantalla en què apareixia en Mario i l'havia de rescatar d'una altra manera, sense goril·les implicats. I després d'això ja no la vam tornar a veure fins al cap d'11 anys. No cal dir que quan va tornar el seu exòtic italià s'havia enamorat d'una altra dona.

Seria a la magnífica adaptació del clàssic Donkey Kong per a la Gameboy, un dels jocs que més m'estimo de la meva col·lecció particular. Per a la tercera aparició ens n'hem d'anar al 2007, amb el Mario vs. Donkey Kong 2: March of the Minis:

Aquí, a la introducció, s'hi aprecia perfectament la Pauline, que curiosament no havia sortit al títol de 2004 de la Gameboy Advance Mario vs. Donkey Kong. Tot i així, a partir de 2007 sí que sortiria a tots els títols d'aquesta subsèrie, malgrat que al manual d'instruccions se la considera una "bona amiga" d'en Mario, que en aquell moment ja feia anys que tenia una relació amb la Peach.