Començo el bloc pròpiament dit amb un escrit breu sobre un parell d'anuncis que vénen directament de la meva infantesa, em posen els pèls de punta i pertanyen tant a principis dels anys 90 com el programa de Tele 5 del Jesús Gil, l'Ondamanía o les noies amb vestit i sabatilles esportives. Vist ara pot fer riure, però en aquell moment aquests anuncis eren d'allò més canyers i actuals. És així com ens els hem de mirar.
Hi havia una versió més llarga d'aquest anunci, però al Youtube no he estat capaç de trobar-la. Tot i així, fa el fet.
I en aquest, que és molt entranyable, s'hi diu una cosa que en aquella època era veritat. La Nintendo, que abans no calia però ara s'ha d'especificar que és la de 8 bits, la NES per als amics, era la consola de masses com ho van ser la Playstation i la Playstation 2 a les seves respectives generacions, i per aconseguir-ho va fer servir tècniques semblants a les de les consoles de Sony anys més tard: molta inversió en màrqueting i aconseguir moltes exclusives a cop d'amenaça amb negar el segell de qualitat de Nintendo a les companyies creadores dels jocs en qüestió. Això va fer que la seva rival, en alguns aspectes fins i tot tècnicament superior, la Master System, es quedés sense molts jocs bons durant els primers anys (després La Gran N va decidir jugar net, o no va tenir més remei).
Algun dia en parlarem amb deteniment, però que ningú no es pensi que no m'agrada la Nintendo. La tinc des de l'any passat i m'encanta des que era petit. Potser han de passar deu anys més perquè deixi d'odiar les consoles de Sony i el que representen, vés a saber. En fi, que és cert, que tenir una Nintendo era anar al "mogollón", tenir la que tenia tothom (si es podia) i accés als jocs més imprescindibles d'aquella època.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada