Feia dos anys que no tocava aquesta secció, i és normal perquè, per la seva naturalesa, no pot sortir amb gaire freqüència. Però com que ha passat tant de temps vull tornar a explicar -perquè sé que el públic que em llegeix habitualment sap molt més que jo de videojocs (per què m'haurien de llegir, doncs? Jo també m'ho pregunto)- que és una secció dedicada a les consoles desconegudes per al públic general.
Però la d'avui és una que jo no coneixia ni tan sols de nom, per tant és una mica més probable que algú amb coneixements mitjans sobre aquest món que tant ens agrada també la descobreixi ara.
Diguem-ho d'entrada: la CPS Changer, llançada el 1994 només al Japó i en unitats molt limitades, no és la consola més bonica que hem vist. És la peça quadrada negra on s'endollen els cables que veiem a la imatge. L'aparell gran que es veu, al contrari del que podríem pensar, no és la consola, sinó el joc.
Però és l'intent de Capcom, poca broma, d'entrar al mercat de les consoles domèstiques amb màquina pròpia, com també havien intentat, sense gaire èxit ates el domini de Sega i Nintendo, i després Sony, companyies com Panasonic amb la seva 3DO, Philips amb la CD-i o Bandai amb la Pippin.
Com deia més amunt, el videojoc és això: una placa d'arcade dins d'una carcassa de plàstic on connectàvem la consola, és a dir al contrari del que s'acostuma a fer. I la CPS Changer (o Capcom Power System Changer) el que feia era proporcionar electricitat -connectada a la corrent, és clar- i convertir el senyal del controlador JAMMA en senyals compatibles amb la Super Nintendo, però en general era un adaptador, més que una consola, o almenys ho podríem argumentar.
De fet, la consola tenia dos ports per a comandaments de la 16 bits de Nintendo. Al capdavall, la SNES era la consola més popular de l'època -a punt de sortir la PlayStation, però- i feia equip, així, amb una de les companyies de més èxit a les recreatives, en el que era l'extensió d'una relació que ja era especial en els llançaments de títols de Capsule Computers per al Cervell de la Bèstia.
Val a dir que només oferia so mono, però per altra banda aquestes plaques, a diferència de les normals de les recreatives de Capcom, no tenien la bateria "suïcida" que als arcades feia el joc inutilitzable si es manipulava. A casa es considerava que la pirateria d'aquests jocs era massa complicada per implementar un dispositiu semblant.
Per tal d'adquirir-la només es podia recórrer a la compra per correu directament a Capcom, i com ja he dit, només al Japó. El pack, que valia uns 300 euros de l'època -si haguessin existit els euros llavors- (vist ara, que el canvi no és gaire diferent, no és tant per al que suposava tenir una recreativa a casa), incloïa la consola -és clar-, el megacartutx de l'Street Fighter II' Turbo: Hyper Fighting i el joystick Capcom Power Stick Fighter, que també es podia adquirir per separat per a la Super Nintendo i la Mega Drive i que es veu a la primera foto. Ben mirat, no, gens malament per aquell preu.
Aquí vèiem un vídeo de la CPS Changer en funcionament. Però bé, és hora de parlar dels seus jocs, que eren plaquest de recreativa però amb algun retoc en jugabilitat i en opcions de personalització: a més de l'esmentat que venia amb la consola, els altres van ser
No en són gaires, però tenen una cosa en comú: eren de la popular placa CPS-1, que tenia força més jocs i alguns que haurien estat més atractius que d'altres que van acabar arribant al sistema, però hi ha qui pensa que Capcom va voler treure profit de plaques que ja no triomfaven a les recreatives, independentment de la qualitat dels jocs en si.
El cas és que en van ser tan pocs perquè Capcom va discontinuar la CPS Changer al cap de només un any, i aquells 10 primers títols havien sortit entre octubre i desembre de 1994.
Aquesta imatge té marca d'aigua, però és igual, perquè no n'he trobat més: és la versió CPS Changer de l'Street Fighter Zero, a Occident Street Fighter Alpha, que era un joc de la placa CPS-2, més avançada que la 1, però que Capcom va voler llançar com a 11è i últim títol de la consola, un any més tard que els altres, l'any 1995.
Era un port amb retallades, però com a curiositat té valor històric i, de ben segur, com a peça de col·leccionista també. I ja en el seu moment valia gairebé el doble que els altres jocs, cal dir-ho.
De fet, tot el que té relació amb la CPS Changer és per a col·leccionistes. El preu raonable amb què es va llançar no té res a veure amb l'actual. I és normal, perquè és un aparell raríssim (no és només una qüestió de diners, sinó que també costa de trobar algú que el vengui) i això, en molts sectors però especialment en el dels videojocs, ja sabem què significa.
Per als mortals queda com a curiositat, com l'intent d'una companyia llegendària de provar sort al mercat domèstic fent accessibles les seves recreatives a la llar, igual que havia fet, amb molt més èxit i també d'una manera molt diferent, SNK amb la seva Neo Geo AES, que portava la MVS a les cases.
Diguem-ho d'entrada: la CPS Changer, llançada el 1994 només al Japó i en unitats molt limitades, no és la consola més bonica que hem vist. És la peça quadrada negra on s'endollen els cables que veiem a la imatge. L'aparell gran que es veu, al contrari del que podríem pensar, no és la consola, sinó el joc.
Però és l'intent de Capcom, poca broma, d'entrar al mercat de les consoles domèstiques amb màquina pròpia, com també havien intentat, sense gaire èxit ates el domini de Sega i Nintendo, i després Sony, companyies com Panasonic amb la seva 3DO, Philips amb la CD-i o Bandai amb la Pippin.
Com deia més amunt, el videojoc és això: una placa d'arcade dins d'una carcassa de plàstic on connectàvem la consola, és a dir al contrari del que s'acostuma a fer. I la CPS Changer (o Capcom Power System Changer) el que feia era proporcionar electricitat -connectada a la corrent, és clar- i convertir el senyal del controlador JAMMA en senyals compatibles amb la Super Nintendo, però en general era un adaptador, més que una consola, o almenys ho podríem argumentar.
De fet, la consola tenia dos ports per a comandaments de la 16 bits de Nintendo. Al capdavall, la SNES era la consola més popular de l'època -a punt de sortir la PlayStation, però- i feia equip, així, amb una de les companyies de més èxit a les recreatives, en el que era l'extensió d'una relació que ja era especial en els llançaments de títols de Capsule Computers per al Cervell de la Bèstia.
Val a dir que només oferia so mono, però per altra banda aquestes plaques, a diferència de les normals de les recreatives de Capcom, no tenien la bateria "suïcida" que als arcades feia el joc inutilitzable si es manipulava. A casa es considerava que la pirateria d'aquests jocs era massa complicada per implementar un dispositiu semblant.
Per tal d'adquirir-la només es podia recórrer a la compra per correu directament a Capcom, i com ja he dit, només al Japó. El pack, que valia uns 300 euros de l'època -si haguessin existit els euros llavors- (vist ara, que el canvi no és gaire diferent, no és tant per al que suposava tenir una recreativa a casa), incloïa la consola -és clar-, el megacartutx de l'Street Fighter II' Turbo: Hyper Fighting i el joystick Capcom Power Stick Fighter, que també es podia adquirir per separat per a la Super Nintendo i la Mega Drive i que es veu a la primera foto. Ben mirat, no, gens malament per aquell preu.
Aquí vèiem un vídeo de la CPS Changer en funcionament. Però bé, és hora de parlar dels seus jocs, que eren plaquest de recreativa però amb algun retoc en jugabilitat i en opcions de personalització: a més de l'esmentat que venia amb la consola, els altres van ser
- Capcom World 2: Adventure Quiz
- Captain Commando
- Final Fight
- The King of Dragons
- Knights of the Round
- Saturday Night Slam Masters
- Muscle Bomber Duo: Ultimate Team Battle
- Street Fighter II': Champion Edition
- Warriors of Fate
No en són gaires, però tenen una cosa en comú: eren de la popular placa CPS-1, que tenia força més jocs i alguns que haurien estat més atractius que d'altres que van acabar arribant al sistema, però hi ha qui pensa que Capcom va voler treure profit de plaques que ja no triomfaven a les recreatives, independentment de la qualitat dels jocs en si.
El cas és que en van ser tan pocs perquè Capcom va discontinuar la CPS Changer al cap de només un any, i aquells 10 primers títols havien sortit entre octubre i desembre de 1994.
Aquesta imatge té marca d'aigua, però és igual, perquè no n'he trobat més: és la versió CPS Changer de l'Street Fighter Zero, a Occident Street Fighter Alpha, que era un joc de la placa CPS-2, més avançada que la 1, però que Capcom va voler llançar com a 11è i últim títol de la consola, un any més tard que els altres, l'any 1995.
Era un port amb retallades, però com a curiositat té valor històric i, de ben segur, com a peça de col·leccionista també. I ja en el seu moment valia gairebé el doble que els altres jocs, cal dir-ho.
De fet, tot el que té relació amb la CPS Changer és per a col·leccionistes. El preu raonable amb què es va llançar no té res a veure amb l'actual. I és normal, perquè és un aparell raríssim (no és només una qüestió de diners, sinó que també costa de trobar algú que el vengui) i això, en molts sectors però especialment en el dels videojocs, ja sabem què significa.
Per als mortals queda com a curiositat, com l'intent d'una companyia llegendària de provar sort al mercat domèstic fent accessibles les seves recreatives a la llar, igual que havia fet, amb molt més èxit i també d'una manera molt diferent, SNK amb la seva Neo Geo AES, que portava la MVS a les cases.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada