Jocs que no van veure la llum: Chimera Beast

Quan, fa poc, parlava de l'exclusiu de recreativa 64th Street: A Detective Story vaig descobrir, veurem per què, l'existència d'un altre títol de Jaleco que vaig desitjar que, com aquell, aparegués algun dia entre els jocs de recreativa que per primer cop arriben, gràcies a la línia Arcade Archives, a consoles actuals. 

Malauradament, això no serà així en aquest cas, perquè després de descobrir-ne l'existència vaig saber que, de fet, va quedar sense publicar i no va arribar ni als salons arcade de manera oficial.

Es tracta del Chimera Beast, un shoot'em up horitzontal i gens típic, cosa que precisament el fa interessant, en què controlem una forma de vida anomenada eater que arriba a un planeta llunyà però de característiques similars a les de la Terra.

Adoptant el paper d'aquesta bestiola (o de dues si ho fem cooperant amb una altra persona), hem de combatre enemics que són formes de vida cada cop més evolucionades com més avancem en el joc (per exemple, a la primera pantalla són microbis, i a la segona, peixos, fins a arribar a la humanitat), però en comptes de disparar-los com en un joc de naus tradicional, els llancem unes boques que els atrapen i fan que ens els empassem. 

Quan s'omple la barra d'ADN que hi ha a la part inferior esquerra de la pantalla, ens anem transformant, tot adquirint les habilitats i característiques d'aquells enemics, com ara closques dures o fiblons verinosos. Vegem-ho:

Aquesta mecànica és prou original com per fer que el joc tingui una innegable personalitat pròpia, però és que l'argument, que hem mirat per sobre, hi contribueix amb coses com ara que puguem provocar, com si fos un atac especial més, càncer als nostres enemics. 

És curiós que controlem el dolent del videojoc, en aquest cas, i que l'objectiu sigui menjar-se totes les altres espècies i carregar-se l'ecosistema del planeta, amb la idea de fer el mateix amb nous astres i així successivament. 

Un altre aspecte en què el Chimera Beast també destaca és el sistema de danys, i és que la barra que ens permet anar omplint l'ADN també és la nostra barra de vida. Aquí no morirem, com passa a la majoria de shmups, amb un sol toc, sinó que ens en podem permetre diversos, mentre l'indicador aguanti, tot i que si la barra es va buidant anirem perdent l'evolució, mentre que a mesura que creixem també ho fa el nostre cap, que és l'únic punt on els impactes de l'enemic ens fan mal. 

Com a curiositats afegides, per una banda hi ha dos finals possibles, però no els vull rebentar. Només diré que depenen del resultat de l'últim combat, que és contra... tampoc ho vull rebentar. I per l'altra, hi apareixen en forma de cameo dos humans que venen directament del 64th Street! 

Dirigit per Shigeru Hashimoto, també encarregat de l'esmentat beat'em up de detectius, com he dit més amunt el joc no va ser llançat oficialment, per tant oficialment no va veure la llum, de manera que té cabuda en aquesta secció, però el mateix 1993 que havia de sortir es va distribuir alguna placa acabada i és per això que, en realitat, sí que s'hi pot jugar actualment mitjançant mètodes no oficials. 

Per l'originalitat del joc, i tot i que no sé si és un bon títol ni com és la seva dificultat, trobo que és una llàstima que no s'hi pugui jugar legalment, i de fet no s'ha pogut fer mai -no he estat capaç de trobar-ne els motius, podria ser que no agradés el protagonista-, però en aquests casos només ens queda una alternativa, que ateses les circumstàncies és ben legítima.