Consoles desconegudes: R-Zone

Fins no fa gaire em pensava que la companyia Tiger Electronics era la responsable de benintencionades adaptacions de jocs mítics a màquines LCD, però la part positiva de ser un ignorant del retro, i per molt que m'interessi ho continuo sent, és la possibilitat de descobrir coses constantment.

I una de les que vaig descobrir no fa gaire és que aquesta gent també va llançar una consola de més entitat que les "maquinetes" que deia. Que no sigui una cosa sabuda per tothom que toca videojocs, però, és senyal que no li devia anar gaire bé, però no ens avancem.

Es tracta de la R-Zone, un dispositiu llançat al mercat l'any 1995 que a la imatge ja es pot veure que tenia una forma ben curiosa. Perquè el comandament el podem identificar ràpidament, però la resta de la consola és una aposta, per dir-ho finament, força arriscada.

Resulta que la R-Zone no s'havia de posar a la taula, sinó al cap de l'usuari, i hi havia una part que recordava poderosament els scouters de detecció d'aura que els guerrers de l'espai fan servir a Bola de Drac, que es col·locava al davant d'un dels ulls per tal de veure l'acció dels jocs.

Perquè ens en fem una idea, trobem a internet la part posterior del blister on venia tot plegat, perquè ni tan sols era una capsa normal, tant la consola com el joc Batman Forever. 

El comandament tenia una creueta, botons A, B, C i D, també el botó d'engegar, un altre d'apagar, Start, Select, un per a activar i desactivar el so i un per a la pausa, i a la part inferior per a control de volum i el contrast. I, a més, contenia les piles de la màquina. Els cartutxos de joc, que tenien la seva pròpia pantalla LCD, s'inserien al dispositiu per al cap, i reflectien la imatge al mirallet de davant de l'ull.

El que es veia en realitat s'assemblava sospitosament, pels tons de vermell, al sistema que s'intentava imitar, la Virtual Boy de Nintendo, consola que ara només recordem com el fracàs més sonat de la història de la Gran N. Tot i així, quedava a anys llum dels gràfics d'aquella. Per fer-vos-en una idea millor en tenim vídeos d'emulador on ens estalviem la incomoditat i possiblement el mal a la vista de  jugar amb una R-Zone de debò, però també ens perdem el "sentir" de l'època. No es pot tenir tot:

Com es pot comprovar, l'animació dels jocs era ben bé la de les màquines LCD de tota la vida, res a veure amb la fluïdesa i els sprites de la Virtual Boy, que sí, va ser un fracàs, però tenia jocs molt interessants. 

I l'empresa va voler publicitar la màquina com una consola de realitat virtual, cosa que va permetre que fos un èxit de vendes... però només el primer Nadal. Després, la gent ja sabia el que s'hi podia trobar.

En qualsevol cas, al seu catàleg hi veiem un parell llarg de desenes de jocs amb títols molt atractius, perquè eren llicències conegudes com Daytona USA, Mortal Kombat, Nights into Dreams, Road Rash, Virtua Cop o Virtua Fighter, però la jugabilitat era la que ens podem imaginar amb el que hem vist al Batman Forever.

A finals de 1996 Tiger va llançar un nou model que descartada l'andròmina del cap i presentava una pantalla més gran. Era l'anomenada R-Zone SuperScreen i afegia colors a través d'uns fons immòbils, a més de la possibilitat que altres persones miréssim a què jugàvem. Curiosament, es va canviar la creueta per quatre botons direccionals, una cosa que sabem que no agrada, vista l'experiència de la Switch, però que en el cas de l'R-Zone no tenia justificació raonable.

També en aquelles dates va sortir el model R-Zone DataZone, que era un organitzador personal o PDA amb una pantalleta el costat que permetia jugar amb els cartutxos del catàleg de la consola. Té pinta de ser encara més incòmode.

Però Tiger no es va rendir, i el 1997 encara llançaria un altre model de l'R-Zone, que és l'R-Zone X.P.G., inicials d'Xtreme Pocket Game.

Ara sí que la cosa fa més bona fila, és una consola portàtil de debò i té un disseny més atractiu i còmode, tot i que continua emprant la mateixa tecnologia del mirall. Perdia, això sí, els fons del model SuperScreen.

Malauradament per als seus valedors, arribava massa tard i després de massa decepcions nascudes de la mentida inicial: no era una consola pròpiament dita, sinó una manera diferent de jugar als jocs que Tiger dominava des dels anys 80, i que eren els de les màquines LCD. 

Així, el 1997 es discontinuava la que per a diversos analistes és la pitjor videoconsola de la història, però valia la pena repassar-la o conèixer-la més enllà del nom.