Còmics i videojocs: Inu-yasha

Ara que he acabat de llegir el còmic d'Inu-yasha, de la Rumiko Takahashi (Ranma 1/2, Urusei Yatsura o Lamu, Maison Ikkoku...) he pensat que estaria bé fer un repàs als videojocs que s'han basat en aquesta obra tan llarga i que es va publicar al Japó entre 1996 i 2008. A més d'una sèrie d'animació de 167 episodis i una altra de 26, també va tenir pel·lícules, una OVA i, naturalment, videojocs.

El primer va ser l'Inu-yasha: Kagome no Sengoku no Nikki, que va sortir per a la Wonderswan Color el 2001 i del qual no he trobat res més que aquest anunci, que realment ensenya molt poca cosa, tot i que es dedueix que és una aventura de text. Pertanyent al gènere RPG tenim el mateix any, aquest altre:

És l'Inu-yasha (així, senzillament), per a la Playstation, que per les seves característiques tenia molt poques opcions de sortir del Japó i, efectivament, es va quedar allà. El mateix passaria amb els altres dos que posaré ara, que suposaven el retorn de la saga a la portàtil Wonderswan Color:

L'Inu-yasha: Fûun Emaki, de 2002, ja té elements més digeribles per a nosaltres, però tot i així no es va adaptar i roman inèdit a Occident, igual que el següent:

És l'Inu-yasha: Kagome no yume no nikki, també de 2002, que altre cop ens hem de conformar amb veure en un anunci de televisió, però que tornava al gènere de l'aventura de text tan poc exportable. En canvi el que veurem ara, també de 2002, no sorprèn que arribés als Estats Units, tot i que no va passar d'allà:

L'Inu-yasha: Sengoku o-togi gassen, de la Playstation, pertany al gènere de la lluita 1 contra 1 i ens permet controlar diversos personatges, que no sempre lluiten cos a cos a la història original, com ara la Kagome. Als Estats Units es coneix com a Inuyasha: A Feudal Fairy Tale. Malauradament el següent no va continuar la tendència, perquè tornava a ser d'un gènere estrany:

És l'Inu-yasha: Naraku no wana! Mayoi no mori no shôtaijô, que va sortir per a la Gameboy Advance el 2003 i que com es pot veure és una mena de videojoc de taula.

Aquest que sentim en anglès és l'Inu-yasha: Juso no kamen, que va sortir per a la Playstation 2 el 2004 tant al Japó com als Estats Units, on es va traduir com a Inu-yasha: The secret of the cursed mask, del gènere de l'aventura RPG. Em sorprèn una mica que travessés les fronteres japoneses tenint en compte que hi havia molta xerrera pel mig. 

Més lògic em sembla que sortís aquest, l'Inu-yasha: Ôgi ranbu, que dos mesos després de sortir al Japó, el juny de 2005, va aparèixer als Estats Units l'agost del mateix any com a Inu-yasha: Feudal Combat, en el que seria el darrer títol de la franquícia per a la Playstation 2. Anem acabant:

Aquest és l'Inu-yasha: Secret of the divine jewel, que va sortir el 2007 per a la Nintendo DS i que no té nom japonès perquè només va sortir als Estats Units. Pertany al gènere de l'RPG i va ser el darrer videojoc de la franquícia per a consoles, però no va ser gaire ben rebut per la crítica. I ara sí, acabem:

L'anterior, com he dit, va ser l'últim joc d'Inu-yasha per a consoles, però el 2010 va sortir, només per a mòbils japonesos, l'Inu-yasha Kanketsu-hen: Saimyôshô taiji no maki, i es jugava escrivint coses. Evidentment tampoc no va arribar a sortir del País del Sol Naixent. 

Còmics i videojocs: Ranma 1/2

Avui, a la secció de Còmics i Videojocs, parlaré d'un dels meus còmics preferits, també en la seva versió animada. Ranma 1/2 va ser el primer manga que vaig llegir (després de Bola de Drac) i sempre serà un símbol de la meva infantesa i adolescència.

Ranma 1/2 va ser publicat entre 1987 i 1996 a la revista Shônen Sunday, de la mà de la mítica Rumiko Takahashi, la meva dibuixant femenina preferida, autora també d'Inu-yasha, Maison Ikkoku, The One Pound Gospel, Urusei Yatsura (Lamu) i moltes altres obres de menys extensió. Ranma 1/2 es va recopilar en 38 volums i va tenir una sèrie d'animació de 161 episodis i diverses pel·lícules i OVA (episodis especials per a la venda directa en vídeo). Naturalment, també se'n van fer videojocs.


Amb aquest peculiar estil debutava al món dels videojocs la mítica sèrie, i ho feia a la Gameboy amb el títol Kakuren Bodesu Match, de 1990, un joc al que jo havia jugat en un cartutx d'aquells que portaven molts jocs (pirata, per tant), que m'havia deixat un amic. Per cert, he estat jo qui  ha pujat el vídeo a Youtube. També aquell any feia la primera aparició en color:

És el Ranma 1/2 del PC Engine CD (Turbografx-CD a Europa), exclusiu del Japó com tots els que veurem que tinguin text en japonès, i ple d'escenes com aquestes, tot i que durant el joc era d'estil beat'em up. El segon joc, de 1991 i per a la mateixa consola, tenia com a subtítol Toraware no hanayome, i no m'ha estat possible trobar res més que aquesta imatge:

És més aviat una aventura de text, estil que tornarem a veure aviat. Després va venir, el 1992 i repetint consola, el Ranma 1/2: Datô Ganso Musabetsu Kakutô-ryû!, que continua argumentalment el primer títol que va sortir per al PC Engine.



Sense moure'ns de 1992, l'MSX2 també va tenir un joc de Ranma 1/2, anomenat Hiryû Densetsu:



Un altre que no era gaire interactiu, la veritat, tot i que no era exactament una aventura de text. El 1992 la franquícia repetia a la Gameboy amb el Netsuretsu Kakutôhen, on hi havia molta xerrera però almenys podíem moure el personatge.



Ranma 1/2 debutava a la Super Nintendo amb un títol per fi de lluita 1 contra 1, el 1992, anomenat Chônai Gekitôhen, conegut també pel seu nom en anglès Neighbourhood Combat:



També el 1992 (1993 als Estats Units) arribava el Bakuretsu Rantôhen (Hard Battle als EUA),  senzillament Ranma 1/2 a la versió europea, l'única que va arribar al Vell Continent. Per cert, igual que amb els primers jocs de Bola de Drac, es va traduir al francès en comptes de l'anglès:



Tornem a les aventures de text amb el del Mega-CD, d'abril de 1993, anomenat Byakuran Aika:



El més curiós és que els combats, que ja podrien haver estat en un format tradicional, només ens deixen triar entre pedra, paper i tisora i, si guanyem, el nostre personatge executa l'atac i el rival el rep. És una llàstima que l'únic joc de la saga que va sortir per a una consola de Sega fos així...

Un altre que he hagut de pujar jo. L'octubre d'aquell any apareixia el Ranma 1/2: Akanekodan Teki Hihô, un RPG molt interessant al que vaig estar jugant fa temps en emulador, que per cert no va ser traduït oficialment i sí per a la ROM, on es va aprofitar per aventurar una traducció del títol i es coneix pel nom de Treasure of the Red Cat Gang.



Abans de continuar amb la 16 bits de Nintendo, la portàtil de La Gran N encara havia de veure un últim títol de les aventures d'en Ranma i els seus amics, el Kakugeki Mondô, un altre RPG:



I aquest és el tercer i últim que he hagut d'aportar jo a través de l'emulador. El 1994 arribaria un altre títol de lluita 1 contra 1 per a la Super Nintendo, amb el títol de Chôgi Rambuhen o Super Battle, tot i que la seva sortida als Estats Units mai no es va fer realitat:



La sèrie faria una última aparició a la Super Nintendo el 1995, amb el joc de trenca-closques Ougi Jaanken:



Com veiem, és una mena de Tetris, però novament amb el tema del pedra, paper, tisores. I aquí s'acaba la presència dels jocs de Ranma 1/2 a les consoles d'entre 8 i 16 bits, perquè després n'havia de sortir un per a la Playstation:



El Battle Renaissance, de 1996, era la primera experiència en 3D d'aquest mític univers creat per la gran Rumiko Takahashi. I l'última, perquè va ser el darrer videojoc de Ranma 1/2. No se'n van fer més.

Una franquícia que crec que es va explotar poc. Entenc que no és Bola de Drac, però que no se'n fessin jocs per a altres consoles (la Gameboy Advance hauria anat molt bé) o que la majoria fossin aventures poc interactives, més aviat de llegir que d'una altra cosa, em sembla poc digne d'un còmic tan important. Els que eren de lluita 1 contra 1 pròpiament dits, un gènere que segurament és el que més li escau, tampoc no eren gran cosa i eren lents i difícils de controlar. I a sobre només un dels jocs va arribar a Europa. La resta, si va travessar el Pacífic per anar als EUA, encara gràcies, però majoritàriament es va quedar al seu país d'origen.