Què estàs buscant?

divendres, 14 d’agost de 2009

Jocs espina: Final Fight CD (Mega-CD)

Quan era petit anava sovint a casa d'un amic que tenia la Super Nintendo. Era el mateix amic que m'havia "presentat" el Psycho Fox de la Master System, com ja vaig explicar quan vaig parlar d'aquell joc. Doncs bé, sobretot jugàvem a la Super Nintendo, ell era l'únic de la classe que la tenia en aquell moment, podríem dir que des de la seva sortida, i a més acostumava a comprar-se jocs japonesos que encara havien de trigar molt a arribar aquí, però això ja és una altra història. El cas és que un dels videojocs que tenia era el Final Fight, conversió d'una recreativa que jo no coneixia.

Per a la Super Nintendo van sortir tres entregues d'aquella saga, i per a la Playstation 2 fa uns anys en va aparèixer una versió tridimensional, el Final Fight Streetwise, que va fracassar com una mala cosa, però en tot cas som als anys noranta i jo, que no tenia la consola de 16 bits de Nintendo, havia vist com sortia fins al Final Fight 2 (el tercer va arribar el 1995) en aquella consola i jo no podia tenir cap de les entregues. Fins que van treure el del Mega-CD, el 1993.



Aquesta és la caràtula de la versió europea del joc. Quan va sortir el Mega-CD, l'any 93, jo encara no tenia ni la Mega Drive, de manera que em preocupava poc. Continuava amb la meva estimada Gameboy, que amb prou feines tenia un any, i treia de tant en tant l'MSX quan volia jugar en color i amb una màquina de sobretaula. Però em va fer gràcia que sortís el Final Fight CD, perquè vaig pensar que estava molt bé que la saga deixés de ser exclusiva de la Super Nintendo. Quan em van regalar la Mega Drive el 1994, tot i que no pensava seriosament en tenir un Mega-CD, em vaig fer seguidor de Sega, malgrat la meva estimació per la portàtil de Nintendo.

Amb els anys vaig començar a desitjar tenir algun dia el Mega-CD, com qui desitjava en aquella època tenir una Neo Geo, que sabíem que no podia ser per motius econòmics (sobretot en el cas de la consola d'SNK, que avui sí que tinc), i per a mi era imprescindible que un dels seus jocs fos aquest, diuen que la millor versió domèstica de la recreativa original tot i la censura en diversos sentits, heretada de la versió de la Super Nintendo de la primera part. Ja parlaré un altre dia de les diverses entregues, remakes i experiments, sigui a la secció Gèneres quan toqui el beat'em up o a Grans Sagues, però avui el protagonista és el Final Fight CD.



Per fi els usuaris de Sega tenien ("teníem", tot i que jo encara no ho era) el mític Final Fight, de Capcom, els creadors dels Street Fighter, franquícia que per la seva banda també debutava a la Mega Drive més o menys per la mateixa època. El millor, jugar a dobles!

I bé, fa un parell d'estius em vaig decidir fermament a aconseguir un Mega-CD, per més que fos una consola-perifèric abandonada, hagués fracassat clarament i a Europa haguessin arribat quatre jocs mal comptats i, d'entre ells, només un o dos de bons. Estic exagerant una mica, en realitat hi deu haver uns 10 jocs bons que van sortir també a Europa (per cert, en el cas del Mega-CD no hi havia cap adaptador per a jocs japonesos ni americans, una llàstima, però després se'n va fer un que val aproximadament 80 euros a dia d'avui), i d'aquests pocs títols que valien la pena un era el Final Fight CD.

Com deia, em vaig fer amb un Mega-CD i de seguida vaig anar de cap a aquest mític joc, com també poc després a la versió gairebé idèntica de la Gameboy Advance. Ara el que em toca és treure-li suc, perquè no hi jugo mai, com em passa amb gairebé totes les consoles i jocs. Sóc un cas.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...