Jocs estranys: Segagaga (Dreamcast)

El joc estrany del que vull parlar avui no és que sigui també dolent, com sol passar. Senzillament és estrany, i per als fans de Sega de tota la vida fins i tot té un valor afegit. Però no crec que hi hagi cap videojoc semblant al mercat, com a mínim pel que fa a la temàtica. 

 

És el Segagaga, un disc de 2001 aparegut només per a la versió japonesa de la 128 bits de Sega, també coneguda com "L'últim somni de Sega", una fantàstica videoconsola de la que parlaré tard o d'hora amb extensió en aquest bloc.  

Però de què va? Doncs sota l'aparença d'un RPG, un gènere dins el qual s'engloben videojocs bastant diferents entre sí, ens convida a gestionar Sega com a empresa davant la seva més que evident crisi per culpa, sobretot, de l'empresa rival DOGMA, clara referència a Sony per allò de "o tens la Play o no tens consola". Vegem la introducció, que posa els cabells de punta:

S'han de tenir pebrots per fer un joc sobre aquest tema, i a més amb un sentit de l'humor lloable, tenint en compte que Sega es riu de si mateixa i del seu fracàs. Però no ens equivoquem, Segagaga no és en cap moment un intent de simulador de la gestió d'empreses, sinó que hi ha pantalles que no tenen res a veure amb això.

Aquí veiem, per exemple, com l'Alex Kidd explica la manera en què se'l va arraconar amb l'aparició d'en Sonic. No deixa de ser una queixa contra la pròpia Sega, que si no censura aquesta part és perquè sap que va cometre una injustícia amb la seva primera mascota. I és que per damunt de tot aquest joc és un homenatge de Sega a la història de la pròpia Sega quan ja sabia que com a fabricant de consoles estava en fase terminal. 

Això no treu que Sega renegui del que és la millor mascota que podia tenir, encara que fos en detriment de la primera. Tornant al per què d'aquest joc, es veu que el seu creador, Tez Okano, el va desenvolupar en secret després de dos intents d'aprovació de pressupost per part de la companyia, que al principi se'l prenia en conya. I Sega, un cop acabat, i tenint en compte que estava més que acabada, segurament va pensar que allò no li podia fer mal, de manera que el va autoritzar, però va ser el mateix Okano qui el va haver de posar al mercat.  

Per tant, en un primer moment el joc es va treure amb un baix pressupost, però l'home el va promocionar bé, perquè va tenir tant d'èxit que es va acabar venent en botigues i fins i tot se'n va fer una edició limitada. 

Impressionant, no tots els jocs reben el mateix tractament, ni tan sols al Japó, on fan edicions especials de gairebé tot. I és que el Segagaga és estrany com ell sol, però per a un fanàtic de Sega és un objecte imprescindible, encara que estigui només en japonès. Però espereu, que dins d'aquesta capsa també hi ha aquesta sorpresa:

 

Els pins de les seves consoles (logos originals japonesos)! Fins i tot la Master System hi està representada, encara que no ho sembli, perquè en realitat és el mateix que la Sega Mark III. I per acabar amb les mostres de com és l'edició de col·leccionista, veurem la part del darrere de la samarreta:

Com us podeu imaginar... la vull! Al text, que no es veu, es diu que Sega domina el món el segle XXI. Bé, ara fa riure, però encara queda segle...

Bé, anem acabant. Segagaga és, com deia, un autohomenatge de Sega, i al joc s'hi repassa la seva història, perquè el seu creador va intentar fer referència a tants personatges i llicències com va poder (no sempre va ser possible, però, de manera que s'hi troben a faltar coses), i això és una delícia per a qualsevol fan de la companyia. Ara, és un títol estrany com ell sol, ple de pantalles completament diferents i minijocs d'allò més delirants.